La paraula
Aquests dies em ve sovint al cap la famosa seqüència de la pel.lícula de Dreyer on el boig ressucita la morta. No és una seqüència agradable, fa poc l'he tornada a veure a l' exposició Hammershoi-Dreyer. Si ens ha de ressucitar l'inquietant i mòrbid cavaller de la fe per tal de continuar vivint en un món també tan mòrbid, doncs més val deixar-ho córrer i morir irremeiablement, definitivament, punt. La carnalitat que la boca entreoberta -en primer pla- de la dona tot just retornada a la vida cerca, amb afany i com a primer i fonamental impuls de vida, podria ser la ironia encriptada de Dreyer: cap dels cavallers que l'encerclen podrà mai satisfer-la. D'aquí la mort, per inanició. D'aquí la perversitat de la ressurrecció.
Aquests dies, de vacances de paraules, he pensat en la pulsió de mort freudiana, la qual opera fonamentalment en silenci, diu el mestre. Només podem ensumar-la quan es manifesta en accions externes, quan es volca cap a l'exterior, és a dir en l'acte agressiu i destructor. Per exemple, el suïcidi. Suïcidar-se és una modalitat peculiar de l'assassinat, modalitat no considerada, que jo recordi, dins de la bella art de de Quincey (tan britànic, tan voluntàriament mancat de truculència, tan divertit). El suïcidi, doncs, com assassinat d'objectes fantasmagòrics, que no per ser fantasmes fan menys la punyeta, ans al contrari. Fan la punyeta des de dintre i poden fer-la a tothora. Fan la punyeta omplint de xerrameca el regne del silenci sobirà. La dictadura brutal dels fantasmes. Sortosament, segons Freud, hi ha forces també profundes que malden per a conservar l'individu, que lluiten per la vida, i al servei de la civilització. Al servei de
mantener alejadas todas las posibilidades no inmanentes del retorno a lo inorgánico. El organismo no quiere morir sino a su manera.
Aquesta cita, que sempre m'havia resultat terrorífica, fa uns dies, escassos dies, que em sembla lluminosa. Calleu d'una vegada, collons, i que mori en pau i a la seva manera, és a dir en silenci.
dissabte, d’agost 18, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Lola, dues coses:
Una general. El teu post es inteligentment actual i certer. No cal dir mes. Felicitats.
Dos: el primer paragraf, que es brillant (començo a asolir la teva brillantor femenina com un punt de referencia) em va vindre a la memoria una resurrecció a mitges de Bergam (Gritos y Susurros) on, en una memorable secuencia per a mi, una morta plora.
Jo no voldría la resurrecció de Dreyer, com tú. Tot Ordet em sembla genial i terrible, terrorífica millor dit. Peró Bergman, a vegades, em sona magnificament conmovedor.
Felicitats pel post. O no era intencionat?
Perdó per la reiteració. Era Camus qui deia que l'única cuestió fi´losófica no resolta era el suicidio. "El mito de Sísifo".
Hola Luis,
En primer lloc, gràcies per l'amable comentari. Dreyer m'agrada sempre a desgrat. Bergman em fascina. "Gritos y susurros", no recordo les llàgrimes; sí, és clar, l'abraçada de la morta amb la criada. Malauradament, he vist morir a prop i sempre hi ha algú que es queda, si més no, per uns moments, en aquest terreny de ningú, algú que acompanya fins al final, mentre els altres, com per exemple a la pel.lícula, decideixen que, ves, potser és moment de muntar una escena i barallar-se.
El Sísif de Camus vaig llegir-lo d'adolescent i l'hauria de tornar a llegir; m'agradaria tornar-lo a llegir, però hi ha tants i tants llibres, redéu!
He pensat que algú havia de dir urgentment que el suïcidi no és mai un acte de sobirania; i que, per grotesca sinècdoque, passi a ser sobirania pàtria... ja és la repera. Em penso, noi, que has fet sort d'anar a viure al teu bosc.
Lola
El trema central del suicidi que explica Camus, es que tota persona que cau en l'absurd, el que jho considero un viure real con trari al projectat o dessitjat, hauria de considerar el suicidi, peró, afegeix, no ho fa i les causes que realment portan a la gent ha suicidarse son malaltíes, passions, desamors, desesperanza, etc.
Es justament per aixó per lo, com tu dius molt be, el suicidi no es un acte de sobirania. El mateix Camus tracta en Els justus, un obra teatral l'historia d'un terrorista rus que decideix fer un atemptat i morir en ell perque está condemnat a mort per una malaltía, situació que recordo que es va produir a l'entorn d'ETA fa uns anys. Aixó sería una causa racional i sobirana promoguda per la mort inminent, lo que realment varía la decisió.
Conec "Els justos", la vaig veure a un petit teatre madrileny la primera vegada que vaig anar a la capital; mare de déu... si en fa d'anys! però no parlem d'arqueologia, si us plau, que diria el Groucho Marx.
És un tema fonamental, el suïcidi, i no m'agrada com s'està enfocant dins d'aquesta ideologia llefiscosa, de pàtina sentimental (a través de l'eutanasia per exemple). Només cultures d'arrel molt nihilista l'han valoritzat moralment. I, efectivament, la gent vol viure fins i tot en condicions molt extremes.
Lola
Molt interessant. Sobre el suïcidi, penso que n'hi ha molts de diferents, depèn de la persona, el moment i la circumstància, no se'n pot parlar en general. La veritat, darrerament, que estic en contacte amb persones grans en un estat de deteriorament general fort, hi penso sovint, penso que, malauradament, hi ha un moment en què no pots decidir res, ni morir ni no morir i això trasbalsa força. Molts suïcidis venen condicionats per malalties mentals,per depressions, sobre tot els de gent més jove. Tampoc no m'agrada la manipulació ideològica que s'ha fet en el cas de Xirinachs, ni crec que fos un acte de covardia com deia, abans, la religió, que no et deixava llibertat ni per morir. Tampoc crec que sigui un acte exactament de llibertat, com es desprèn de determinada literatura, per exemple del Jordi Fraginals nostrat. El suïcidi també ha estat un recurs per acabar novel·les, per cert.
Hola Júlia, crec que sí que té alguna cosa de general, el suïcidi: la capacitat destructiva; indpendentment d'altres factors, és la destrucció portada a l'extrem, i desperta horror, perquè es contraposa a allò que la nostra cultura judeo-cristiana considera de més sagrat: la vida.
Un suïcidi, a més, és l'acte més profundament asocial -per tant, antisocial de fet- que se m'acut. Per exemple, l'Islam radical fa tanta por perquè davant dels suïcides disposats a matar no hi ha componenda possible, no hi ha ni la més lleu esperança de pacte o tracte, ni tan sols el del judici i la penalització. L'única resposta és matar-lo abans no exploti. I això és un extrem intolerable, inassumible socialment, insisteixo degut a l'element del suïcidi. Per això ho he posat com a exemple.
Jo també, ja des de ben jove, he acompanyat malalts i persones molt grans, en situacions extremes de dolor físic i mental; i, doncs, volen viure, tu; la immensa majoria. És allò de "hasta que el cuerpo aguante", si em permets la vulgaritat; i, de fet, molts perden la lucidesa precisament per a poder continuar aguantant, en un món mental fora de la realitat física. I tu pots estar desitjant que es mori per no veure'l patir, i a la que et descuides, et toca contemplar, per exemple (m'ha passat) com l'altre està gaudint del plaer de viure menjant-se un bombó, amb una intensitat que et desarma. No sé... és difícil treure conclusions. I disculpa tanta confidència.
Lola
Publica un comentari a l'entrada