dimecres, d’agost 29, 2007

No he de callar, por más que con el dedo,
ya tocando la boca, o ya la frente,
silencio avises, o amenaces miedo.

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?


D'això... eheem, interessant el llibre de Pío Moa que estic a punt d'acabar, Una historia chocante. Los nacionalismos vasco y catalán en la historia contemporánea de España. És un totxo de 679 pàgines, i, valgui com a excusa si algú la necessita, em va costar l'irresistible preu de 4 euros (d'això se'n diu fer pàtria). És un exhaustiu repàs històric de l'Espanya del segle XX en el seu laberint territorial. Escrit, òbviament, per Moa, el llibre té un nord ideològico-polític clar, diàfan, al qual s'arriba per uns camins de mala bava i sarcasme, però també d'intel.ligència analítica i rigor... almenys historiogràfic. En copio una cita i reconec que em mou a copiar-la la lectura prèvia dels titulars dels diaris d'avui:

¿Y el nacionalismo catalán? [...] Con su lenguaje cauteloso lo aclaraba Jordi Pujol en una entrevista: "si en el futuro una parte de España, por ejemplo Euzkadi, o llegado el caso Cataluña misma, manifiesta de forma clara, a través de su Parlamento, el deseo de convocar un referéndum de autodeterminación, me parece que iba a resultar muy difícil oponerse a esa intención, por mucho que ese deseo contraviniese lo expresado por la Constitución española". Estas frases, de tono neutro, sólo tienen una traducción coherente: "Si en el futuro los nacionalistas convencemos a la mayoría de los vascos o de los catalanes de la conveniencia de separarnos de España, no habría Constitución que lo impidiese". Porque, claro está, sólo se plantea un referéndum sobre la posible secesión con intención de ganarlo, y quienes tienen esa intención no son otros que los nacionalistas. En estas palabras, Pujol revela su disposición a liquidar unilateralmente la Constitución cuando se dieran las condiciones para ello, condiciones que los nacionalistas crean con afán. Y mientras se reservan el derecho de romper la Constitución cuando les convenga, emplean ésta como escudo de sus aspiraciones. (p. 596-597)

A mi, allò que em fatiga de tot plegat és l'afany i la varietat de les seves manifestacions. Si la independència de Catalunya vingués donada sense haver d'anar engreixant i engreixant l'afany fins a afartar-lo per tal que exploti, doncs mira... Però, redéu!, tot aquest procès, aquestes processons, aquestes passions i emocions... Ahir, una amiga filòloga, políglota, professora de llatí, em comenta, astorada i indignada, que corre la tesi, entre filòlegs catalans, d'un origen obscur, encara misteriós i per investigar, de la llengua catalana. Em confessa que ella i el marit han parlat de fotre el camp cap a d'altres terres si la tonteria, per aquí, va a més. Confidència per confidència, amb el meu, de marit, hem parlat del mateix i en els mateixos termes. Certament, aquesta fugida encara no és pas cap afany, però.

23 comentaris:

Joseph T. ha dit...

(perdona per l'amplitud, avui estic especialment xarraire)

Jo realment no sé com està Catalunya. Conec el que hi ha per tres fonts: internet, la prensa, i alguns amics que viuen allí.
Totes tres m'alarmen constantment. La premsa catalana està aplegant a uns nivells de cuasi racisme que fan por. Es pot dir tot del espanyol. L'últim el vaig llegir al avui. Narrava la vergonya que va patir de vore al espanyols per Grècia. Va agafar tots els tópics sobre Espanya i els va abocar. Burros, ruidosos, maleducats, incults...
Als blogs nacionalistes, i no blogs poc visitats, el mateix. Crec que ni el article més anticatalanista de Libertad Digital aplega a aquests nivell que són tan normals.
Ara el meu amic, que encara m'asusta més. Es del baix maestrat, com jo; music de jazz bon-vivant consumat. Cada vegada que em truca i li pregunto qué tal em contesta el mateix: estic fins a dalt dels catalans. Ha aplegat un moment que ja ni distingueix entre catalans i catalanistes. Per a que et facis una idea, sen va anar a Barcelona tot emocionat i ufà de que se'n anava a Catalunya - Catalunya era molt admirada a castelló, no more.
Jo, per la meua banda, fa a prop d'un any que vull anar cap a Barcelona, la ciutat somiada, la antiga admiració del meu Pare. Pero la meua novia és de Saragossa i fa de mestra. I, com pots imaginar, no hi ha manera de trobar-li una faena.
Es realment tan inquietant com pareix?

lola ha dit...

No, Joseph t., pots estar tranquil. Estem en aquell estadi en què la cosa és més grotesca que perillosa, però jo, que m'estimo molt Catalunya, a vegades m'emprenyo molt amb el ridícul que fem. Hauríem d'anar per feina, amb una gestió administrativa el més impecable possible (veure el darrer post del col.lega blogger "Paraula d'Stone") i fem volar coloms independentistes, i perdem trens (mai millor dit) i energies.
Ara bé, l'experiència històrica ens mostra que, segons les circumstàncies (sobretot internacionals; estic pensant en com anirà tot això de la construcció, o deconstrucció, europea)) es pot passar d'allò grotesc a allò tràgic amb massa facilitat. És irresponsable jugar amb foc.

Seria bo que les eleccions generals de l'any vinent refresquessin l'ambient i s'iniciés un periode més assenyat, però ja es veurà.

Lola

dErsu_ ha dit...

Sí, sí, marxem, marxem, però ... a on?

lola ha dit...

M'alegra, Dersu, que em faci aquesta pregunta... perquè no en tinc ni punyetera idea, de cap a on tirar. Nord enllà, on diuen que la gent... Per cert, és preciós aquest poema perquè és universal. Tothom amb dos dits de front deu acabar una mica fart, embafat, de la seva pàtria. Em sembla.
Lola

Lola

dErsu_ ha dit...

Oh, això m'ha fet recordar un llibre amb dibuixos que va caure a les meves mans, un cop, quan jo devia tenir uns deu o dotze anys. "Els tambors", crec que es deia. Tothom volia marxar d'allà on eren, "a un nou país", deien. "Marxem d'aquí, anem a un nou país". Cada cop eren més, tots portaven una fusta d'unes mides estandaritzades, amb la que construien vaixells per creuar la mar, ponts per creuar rius, i el que fes falta.

Crec recordar que arribessin a on arribessin, sempre volien maxar, a un nou país.

Júlia ha dit...

Doncs és que la gent no és desvetllada ni feliç enlloc, per molt nord enllà que anem. La veritat, per als qui no són a Catalunya, és que crec que ni internet ni la premsa reflecteixen la realitat, pel que fa a la vida social, que és normaleta, com sempre. Pio Moa és un personatge estrany i controvertit, intento no tenir-lo en compte perquè costa destriar el gra de la palla en el que escriu.

JO cada dia sóc més antipàtries i antiidentitats, veient el pa que s'hi dóna però això em propicia discussions fins i tot en família.

El que m'empipa més és que si no ets dels uns hagis de ser dels altres i acabis rebent per totes bandes. Ai, no sé on anirem a parar, i pel que fa als polítics, no sé per on naveguen, o espanyolitzen sense manies o tiren benzina al foc nacionalista català més arrauxat.

lola ha dit...

Sí, Dersu, i ens queixem de la pàtria, però prèviament hi ha l'individu, que també voldria canviar de ciutat, com en aquell brutal poema de Kavafis, on més o menys, diu: "i a tot arreu n'has fet la destrossa".

Ara bé, la qüestió catalana, el "problema catalán", que diuen els altres, és molt pesat: sempre de víctimes, sempre amb amenaces i xantatges, i, el pitjor de tot, orgulls orgullosament ferits.

A un país normal, Júlia, te'n pots oblidar més d'això de la pàtria. Et pots quedar al llit quan sona l'himne nacional, com diu el bo de Brassens, Déu el tingui de vacances a la seva platja. I l'amiga de qui parlo al post es referia a picabaralles familiars, precisament; el seu marit és estranger; i el meu, que és castellà.

Pío MOa. Aquest llibre m'ha agradat molt; és molt complet. No fa tonteries, i sí que es pot destriar perquè, precisament, ho deixa claríssim, tot plegat, molt més clar que la majoria d'historiadors ideologitzats (al nostre país són majoria, per cert). És curiós el que fem amb personatges així: silenci-insult-silenci. Ningú trenca la seqüència per discutir a fons, d'estudiós a estudiós. Fa poc, vaig assistir a una presentació del llibre d'Enric Vila de la mà (però clarament a contracor) de dos historiadors nostrats i reputats: no sabien què fer amb ell i amb el seu llibre. Un dels historiadors va venir a dir "Home, tothom ho sabia tot això"; i en Vila va contestar ràpid: "Doncs jo devia ser l'únic imbècil que no ho sabia". I la veritat és que ens han volgut vendre una història catalana, sobretot de la República, ben interessada.

Lola

Júlia ha dit...

Amb el llibre de Vila, efectivament, també s'ha donat aquesta situació estranya, fins i tot no es 'veu' massa a les llibreries i jo que pensava que obriria un debat profund sobre el tema! No hi ha res pitjor que tots aquests mites intocables.

Luis Rivera ha dit...

Jo no sé d'on surt aquesta especie de metafísica catalanitat que silencia tota veu divergent en el sí de quealsevol grup social constituit (un sopar divendres a la nit, per eixemple). No es posible fer cap cap crítica a a la política o a la actualitat catalana envers l'Estat (o Espanya) sense que en un silencio omniós, un més eixarit que els altres digui, "home, aixó ja se sap, peró..." i es aquest "peró" lo terrible.
La societat catalana, en la que no visc fa anys, ha fet del disimul un art, peró noi se quin disimul, no comprenc quin es el joc d'amagatell. Será probablemente, i m'ho demano sense gaire fe en la resposta, un esguard tranquil a que les coses s'aclarin (sense saber quines son aquestes coses que cal aclarir)

Aquest art del silenci, del benentés entre els que ho han d'entendre, es massa llarg i corre el perill de ferse habit. La canalla darrera del flautista o altrtes eixemples més tragics a l'historia popdrían ser un bon model per explicar aquest silenci encaparrat, airat, emprenyat i feixuc que a mi, personalment em fa sentir incomode.

Sempre, fa uns vin i cinc anys, vaig dir el mateix que ara: em costa de viure en una patria que em demana tanta fe i esforç cada día. Per aquesta raó el bosc segoviá es un balsam.

lola ha dit...

És així, Lui. Sempre és així, amb les persones (minoria) que segueixen la política, és a dir, amb les que t'agradaria parlar, oi? Doncs, aquest silenci i aquest "però"; i si un dia, amb alguna alegria i audàcia d'alguna copa de més, per exemple, se'n parla... Emprenyamenta segura!
I a més, ara és transversal, com si diguéssim. M'explico: també les esquerres i la gent d'origen immigrant, ara. Tinc amics montillistes i, és clar, ara és la seva, és a dir, silenci.

Quan la manifestació per l'11 de març, el Rato, en ser atacat (van haver de refugiar-se en ple Passeig de Gràcia; el meu marit -per pura casualitat, que consti- (entre Ratos i Moas m'expulsaran de la tribu), era al seu costat, i explica que va ser vergonyós, va venir esborronat), doncs , això, recordo que, per televisió, en Rato va dir, astorat i transtornat, que això de Catalunya era pitjor que Euskadi perquè no hi havia dissidència. Per cert, en Pujol, a la mateixa hora, es manifestava a la capçalera de Madrid sense cap problema. I sí, aquesta pàtria exigeix molt i constantment. I cansa.

Lola

Gregorio Luri ha dit...

Lola: Et proposo una alternativa poc dramàtica: diumenge cap a les 12 a la Plaça d'Ocata. Vindrà en Ramon (de Fum i Estalzí).

Geococcyx ha dit...

dErsu_ ha dit...
Sí, sí, marxem, marxem, però ... a on?

Jo ja sóc per Mèxic, però us adverteixo que la política mexicana també tendeix al patetisme...
-------------

I feliç trobada a Ocata!

lola ha dit...

Hola guapos, ostres demà tinc la casa plena de gent, part de la qual ja ha arribat avui i es queda a passar uns dies. No crec que pugui baixar, ja ho veuré; tu i jo, Gregorio, segur que coincidirem algun dia per les contrades masnovines, però em sap greu no conéixer l'amic Ramon, i amb el Ciceró! Les dones que tenim els fills adolescents, que ja no es deixen, també ens agrada exercir una mica la pedofilia amb els menuts dels altres, Ramon.
Bé, en tot cas, d'això, faràs més conferències, no, Gregorio? Sempre és una bona ocasió.

Geo, el meu G. és bolivià (català-bolivià, diu ell) i, a vegades penso: "doncs mira, per què no, d'anar a viure per allà?", però reconec que se'm passa en cinc segons. Aquí vivim força bé, la veritat és que sí. En G, ho té claríssim, també. De moment, ningú el mou de... El Masnou concretament.

Lola

Luis Rivera ha dit...

Ocata, capital d'una Catalunya heterodoxa. Si existeix, i crec que si, es enllá...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És la primera vegada que entro al seu blog, per haver seguit un enllaç a "La Panxa del Bou".
He llegit l'article i he quedat bocabadat. Garratibat. Esmaperdut.
Obnubilat. Alarmat.
No tant per l'article, com pels comentaris.
Quan em passin els efectes intentaré comprendre el perquè de tot plegat. Feina difícil per a un xiruquero-kumbaià convicte i confès. Però ho provaré.

lola ha dit...

Luis, deixa uns dies el bosc i vine a Ocata, si més no una temporadeta. Com més serem més riurem.I, a més, no sé què he sentit (veus, sento veus, ja) sobre un sopar pantagruèlic al qual ens invita un milionari que té un Cafè.

Xiruquero, jo he gastat moltes xiruques ("vella xiruca, quantes hores passades...") i he estat fondament kumbaià. És a dir, encara ho sóc, és una imprompta.
Quan li passin els efectes, faci'm-en cinc cèntims, de tot plegat.

Lola

Anònim ha dit...

Me parece que fué Nietzsche (igual estoy metiendo la pata) el que dijo que la gente no evolucionaba (creerlo sería darwinismo) sino que cambiaba qué tipo de gente era la que dominaba en cada momento.
Lo peor del nacionalismo catalán es el tipo de gente que gracias a él se ha convertido en dominante, que está detrás de ese proyecto.
(Igual tampoco hay tipos de gente, sino gente capaces de ser de varios tipos y el nacionalismo saca lo peor de nosotros. No sé.)

Claudio

lola ha dit...

Yo soy patriota, Claudio. Ni pizca de internacionalismo en mis venas. Lo que pasa es que históricamente mi patria, Catalunya, se sostiene, mal que bien, en el Estado español. Y la patria castellana no me es ajena, también la siento como propia. El independentismo, pues, me parece forassenyat. Y aquí viene el peligro: en política todo lo que no sea sensatez, plegarse a la realidad, incluso pragmatismo, es muy peligroso, porque ¿con qué facilidad caemos del lado del "cuanto peor, mejor"?, por decirlo rápido.

Lola

lola ha dit...

Los signos de interrogación querían ser de exclamación. Pero, bueno, también vale así.

Lola

Luis Rivera ha dit...

Mitjans d'octubre o començament de novembre faré un viatge de "turisme" a Catalunya i visitaré, es clar, Ocata. Ara bé, si el sopar es en altre moment, hi aniré igualment.

lola ha dit...

Ei, Luis, el sopar del milionari era una broma que vam fer a casa del Gregorio, em pensava que estaves al cas.

Però, fantàstic que vinguis a veure'ns. Ja ens ho faràs saber. Encara farem d'Ocata un centre neuràlgic de la blogosfera.

Lola

william lee ha dit...

Jo també és el primer cop que la llegeixo, Lola, i probablement l'últim. La veritat és que per llegir retòrica anti-nacionalista catalana tinc coses millors a fer. Encara mai he sentit cap anti-nacionalista català que faci un plantejament mínimament científic del tema; sempre és el "nacionalisme" (una entitat fantasmagòrica) i tots els mals imaginables associats a ell. Quina edat tenen vostès? Jo sempre m'havia considerat un imbècil rematat però des de que llegeixo les coses que escriu la gent en els blogs aquests he començat a tenir la impressió que potser l'educació que em van donar no era tant dolenta com m'havia imaginat, en comparació amb la resta.

lola ha dit...

Doncs miri, William, en tinc 52, d'anys... i potser precisament per això, oi? Tots som ja prou grandets.
No sé què entén vostè per científic, però li asseguro que si jo puc llegir-lo, a vostè, en algun lloc, amb plantejaments rigurosos sobre el separatisme català i amb una posició (sigui la que sigui) pròpia ben clara, doncs faci'm-ho saber, perquè, no ho bubti, la qüestió m'interessa i el llegiré amb molt de gust.

No sóc antinacionalista catalana. Però tampoc sóc antiespanyolista. Incoherent? Bé, caldria discutir-ho.

Lola