dimarts, de juliol 24, 2007

A la vila d'Horta, que em va veure néixer

Juro que ha estat la casualitat. Aquest matí, després de sortir indemne d'una negociació per a veure quin pare-mare se'n duia els nois a la platja (un pare de vacances ha fet el gest i, com en una subhasta, s'ha endut el trofeu per manca de contrincant), m'he submergit en el llibre Acerca de Manuel Sacristán, i, pam!, a la primera, he trobat aquesta perla tan adequada a les actuals circumstàncies. L'atzar per a mi no té pes, però, potser precisament, que n'és de divertit a vegades:

Diu el mestre (any 1983):

El problema es cómo reaccionar políticamente ante la presente tensión entre las fuerzas productivo-destructivas en desarrollo y las relaciones de producción existentes. Y lo principal de la solución consiste en alejarse de una respuesta simplista que se base en una confianza inalterada en el sentido emancipatorio del desarrollo de las fuerzas productivo-destructivas. Si se quiere firmular esto de forma más filosófica, se podría sugerir que se trata de romper con el resto de hegelianismo que empuja a confiar en las supuestas leyes objetivas del desarrollo histórico. Por el contrario, habría que entender que un programa socialista no requiere hoy (quizá no lo requirió nunca) primordialmente desarrollar las fuerzas productivo-destructivas, sino controlarlas, desarrollarlas o frenarlas selectivamente. Y si se prefire decir lo mismo de una forma más imaginativa, se podría empezar por señalar que hoy debería estar ya clara la inadecuación, por ingenuidad, de una célebre frase de Lenin según la cual el comunismo son los soviets más la electricidad.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Claudio.

Marx, siguiendo a Malthus, Ricardo y, en cierto modo, a Smith, predijo la crisis del capitalismo por la tendencia a los rendimientos decrecientes.
Obviamente, esto no ha ocurrido. La respuesta es que la carrera contra estos la ha ganado la innovación tecnológica (desarrollo de las fuerzas productivas en el argot marxiano).
No es casual que muchos deseosos de provocar o justificar la crisis "inevitable", vieran un remedio en ponerle la zancadilla a quien va en cabeza.
Sacristán era muy inteligente, pero, por desgracia, acabó como una prueba más de cómo pueden algunas ideologías, en este caso el marxismo, acabar con los mejores cerebros.

Gregorio Luri ha dit...

Fes una ullada a RMF:

http://www.menacorde.com/
wordpress/?p=553

lola ha dit...

Sí, Claudio, yo también lo considero inteligente, muy inteligente, pero, caramba, tan mediatizado por la ideología...incluso en su quehacer revionista. Se me hace interesante el personaje. Sus zancadillas eran hondas, y no se limitaban a la teorización.
Tienes razón en lo que dices del berrinche por el fracaso de la predicción marxista. Sacristán se cuida muy mucho de hablar siempre de "fuerzas productivo-destructivas", lo cual ya está en Marx, ciertamente, pero no (la destrucción) en la utopía de unas relaciones de producción socialistas.

Lola

lola ha dit...

Ja he passat per can "Fum i estalzí, Gregorio.

Lola

Anònim ha dit...

Permeteu-me que discrepi: el "mestre" (és que m'hi faltaven les cometes, Lola) no era tan intel·ligent. Molta salsa i pocs cargols, vaja (i consti que no m'agraden els cargols ni la seva salsa). I ho dic ara, 30 anys després (ai!!!) d'haver-lo vist-sentit exercint de Sòcrates casolà a Montjuïc (diria), en un acte d'aquelles "glorioses" (sí, també cometes, i jo ja m'entenc) jornades llibertàries. ¡Fins i tot els anarcos trobaven/trobàvem encantadora la cantarella del "mestre"! Gent jove, pa tou, que es diu. (¿Veus com algun avantatge té fer-se gran, Lola, a part del primordial, que és esquivar-ne la terrible alternativa.)
Ah, i gràcies pel Burke!

lola ha dit...

Teresa, el mestre, potser perquè s'ensumava que li acabarien caient a sobre les cometes, ho arreplegava tot, a la recerca de subjectes revolucionaris insòlits a qui poder ensenyar i/o manipular.
Però a mi em serveix de guia per explicar-me la nostra -petita?-història recent. Quan ja se m'havia occorregut la idea, veig que l'Alvaro de La Vang fa el mateix; m'he llegit el seu llibre, però m'ha semblat fluix, tot i que li dono la raó en moltes de les coses que diu.

No crec que Sacristán tingués problemes amb la intel.ligència, tenia problemes amb quelcom de previ i primordial: percebre i entomar bé la realitat. Manca de sentit comú i de sentit de l'humor.
Jo em recordo discutint aferrissadament una nit fins a la matinada amb uns deixebles seus quan allò de l'Otan anar-hi anant. La cosa va acabar amb un "No s'entén que algú (jo) pugui tenir la més mínima simpatia pels ianquis"
Ah, jo també era anarca.

Em sembla que continuaré amb Burke, perquè hi ha molt teca. I el blog també serveix per anar subratllant les lectures.

Lola

Anònim ha dit...

Bé, entesos, Lola. Però és que sentit comú (o millor: sentit de la realitat) i sentit de l'humor són símptomes clars d'intel·ligència. Volia dir això, més o menys.
Bones lectures estiuenques! Per cert, lligant-ho amb el post anterior i la teva conversa amb RA: tinc per començar "El espejismo de Díos", de Dawkins. Potser n'espero massa, ja ho veurem.

Anònim ha dit...

Dios, coi, Dios, re de posar-hi més accents! Sorry!

lola ha dit...

Sí, ja és això, Teresa. Una intel.ligència purament lògica; sobretot sense sentit de l'humor; n'he conegut algun així, i fan feredat.
L'acabaré llegint també aquest llibre de Dawkins; em pica la curiositat. Estaria bé que d'alguna manera ens en féssis cinc cèntims. Però, em repeteixo, la realitat espurgada de tot rastre diví em fa més por que una pedregada.
Bones vacances.

Lola

Júlia ha dit...

HI ha qui diu que precisament el sentit de l'humor és un signe d'intel·ligència, aquest tipus d'intel·ligència dogmàtica d'esquerres ens ha fet patir molt i molts no han fet, encara 'examen de consciència'.

lola ha dit...

Hola Júlia. Jo diria que no hi ha sentit de l'humor sense intel.ligència, però, malauradament, sí hi ha intel.ligència sense sentit de l'humor. I, sí, a Catalunya especialment hem begut massa de dogmatismes i dels consegüents relats mítics.

No sé si dir-te bones vacances. M'has deixat astorada amb això que se't fan llargues, i que ja et passava de petita. Confesso que no m'ha passat mai, tot i que entenc això que dius de la rutina, que és saludable.
Salut,

Lola