diumenge, de juliol 22, 2007

Burke, la defensa de la civilització i els mals averanys





Burke va ser durant la seva vida al servei de la política, des del seu escó de parlamentari, un home moderat, amant del pacte i, fins i tot, liberal en la praxi. En la seva manera d'entendre el món i de concebre l'home era profundament conservador en ser profundament religiós; un conservadorisme ateu mai n' és profundament, de conservador, perquè, a parer meu, porta implícit un impermeable de cinisme, és a dir de superficialitat; o el món a conservar és sagrat o, de fet, l'únic que m'afanyo a conservar és el meu silló (en sentit molt laxe i amb tots els matisos intermitjos en els quals, jo mateixa, em trobo). Un Burke ja gran -els darrers anys de vida- va deixar enrera la seva serenitat política per fer-se, contra viento y marea, capdavanter quasi en solitari d'una guerra a mort contra el Mal, una de tantes. Burke versus Revolució francesa, és cosa sabuda. Però, en llegir els seus textos, el seu enfocament de l'enemic a abatre, hi he trobat el pinyol de l'anàlisi d'Hannah Arendt sobre el mal totalitari. Ho resumeixo: la ideologia com a "doctrina armada" que, per si sola, no s'aturarà mai, i doncs no paga la pena d'intentar de pactar-hi, perquè, precisament, es nodreix d'una ambició il.limitada, totalitària per tant. En la denúncia de Burke de l'escandalosa vulgaritat i falsedat de les abstraccions ideològiques, que destil.len un humanisme celestial en el sentit carrincló mentre fan de munició inesgotable de les armes, també hi ha, sens dubte, el pinyol de la famosa sospita posterior (la crítica de la ideologia com a embolcall superestructural en Marx, la font destructiva de les pulsions i l'espiral diabòlica del desig en Freud).

Un dels textos que vull reproduir al blog, m'ha deixat astorada per la seva actualitat. Diu (és una mica llarg, però s'ho val):


En todo cuanto hagamos, ya sea durante el conflicto o después de él, es necesario que no perdamos de vista la naturaleza y el carácter del enemigo contra el que tenemos que luchar. La Revolución jacobina se ha llevado a cabo por hombres sin clase y sin consideración, de mentes salvajes, llenas de frivolidad, de arrogancia y presunción, carentes de moral, de probidad y de prudencia. ¿Qué tienen ellos, pues, para suplir sus innumerables defectos y convertirlos en algo terrible incluso para las mentalidades más firmes? Tienen una cosa, y tan sólo una. Pero esa cosa vale por mil: tienen energía (...) Si hemos de enfrentarnos a esa portentosa y temible energía, que no se ve refrenada por consideraciones divinas o humanas, que está siempre vigilante, siempre al ataque, que no se permite el menor reposo y que tampoco tolera que alguien descanse un solo momento de forma impune; si hemos de enfrentarnos a esa energía con una actitud pobre y vulgar, con máximas triviales, con viejos y mezquinos dichos, con dudas, miedos y sospechas, con lánguidas y sofocadas dudas, con un simple espíritu oficial y formal que se aparta de su propósito ante cualquier obstáculo, y que nunca logra ver una dificultad hasta que se encuentra metido en ella o que, en el mejor de los casos, la evita, entonces nos hundiremos en lo más profundo del abismo (...)


Per acabar, és qüestió de justícia deixar constància de quin era el programa que defensava, per damunt de tot i sine qua non, Burke, i en el qual trobava la força per a fer front a esa energía maligna y destemplada. El seu propi fill va ser l'encarregat de lliurar-lo als Borbons que demanaven ajuda.

Tienen que prometer de forma clara y sin ambigüedades que cuando la monarquía se haya restaurado apoyarán una constitución libre. Y que a tal fin convocarán una reunión de los representantes de los tres estados, libremente elegidos según el antiguo orden legal, los cuales votarán la abolición de todas las Lettres de Cachet (ordres del Rei referides a persones concretes, a les quals s' obligava a fer alguna cosa, bàsicament càstigs) y demás mecanismos arbitrarios de encarcelamiento. Que todos los impuestos habrán de ser establecidos conjuntamente por los mencionados tres estados y el Rey. Que deberán establecerse responsabilidades, y que la renta pública no estará interferida por el Poder, ni por los abusos o las malversaciones. Que se convocará un sínodo de la Iglesia francesa para reformar los abusos; y que los participantes (puesto que desgraciadamente el Rey había perdido todo su crédito) se comprometerán con sus vidas y haciendas a apoyar, juntamente con el Rey, estas condiciones y este sabio ordenamiento, única base de un gobierno libre y fuerte. Sin tal declaración que no se confíe en lograr apoyos. Por lo que a mí toca, aunque no tengo la menor duda de preferir el antiguo régimen, o casi cualquier otro, antes que esta vil quimera y este sueño enfermizo, no actuaré para sustituir por un despostismo monárquico la anarquía actual.

8 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Burke m'ha interessat molt per diverses raons. En primer lloc per pretendre salvaguardar no tant la tradició com la continuïtat de la seva transmissió (la continuïtat en cap cas vol dir per a Buke identitat). En segon lloc per quelcom que la teva agudesa ha vist: una certa component cínica del seu pensament. Jo preferiria anomenar-la hipocresia, en el ben entès que, com deia Rochefoucault, la hipocresia és el tribut que el vici rendeix a la virtut. Si políticament no podem ser virtuosos, siguem al menys hipòcrites d'una manera verosímil. En tercer lloc per adonar-se que els drets que realment tenen sentit són els suportats per una força estatal capaç de fer-los respectar.

lola ha dit...

El recordava brillant. És també profund. La crítica a les abstraccions ideològiques i el perill anorreador i de despostisme que comporten és perfectament vàlida encara, però sembla mentida quan va ser escrita, en ple huracà "humanista racionalista".
Diu Kirk: "La caridad cristiana suplantada por la "fraternidad" ("Sé mi hermano, o tendré que matarte")".

La sana hipocresia de la que parles, "la naturalesa humana és un art", diu i amb això ja està dit tot, llueix brillant enfrontada a Rousseau i les seves bestieses. M'irrita, de sempre, Rousseau, i empatitzo d'immediat amb qui li passi el mateix. També Burke -punt de contacte amb Maquiavel- va ser un polític en actiu, no un simple teòric. És la grandesa del pragmatisme, que la té, em sembla.

I, en efcete, no és un immovilista; reformar per a preservar l'essencial.

En fi, que m'apresso a fer-li un altar al meu santuari mental.

Lola

rA ha dit...

Doncs em sembla que qualificar un "conservadurisme no religios" de "superficialitat/cinisme/guany personal" es la tipica acusacio que rebem els ateus: que si no tenim principis, que si tot es relatiu...

Jo crec que es pot ser conservador simplement sobre la base del valor de la tradicio, del que ja sabem que funciona i com funciona.

lola ha dit...

Bé, jo assumeixo aquest cinisme com a propi, no soc creient.

Però, francament, m'agradaria creure que hi ha una mirada divina que veu que tot això, tot plegat, és bo. Perquè a escala només humana... Per cert, no sé si vens per Barna aquesta estiu, hi ha un exposició magnífica d'un contemporani de Burke que he tingut molt present mentre el llegia. Hogarth, és un pintor cronista amb una mala bava. Té unes sèries sobre els baixos fons londinencs que posa els pèls de punta. El conservadurisme reformista també deixa quantitats ingents de cadàvers enrera, si més no per passivitat, i no sempre. Però, almenys no cau en el nihilisme, això és cert. Salvaguarda allò que hi ha de bo i intenta ampliar-ho.

Lola

rA ha dit...

Crec que ho entenc, pero no ho comparteixo. Potser tinc una visio molt economica del que vol dir ser conservador en el sentit de Burke.

Ja he anat a barna pero no va haver-hi temps per a res. Una pena. Em compensare escapant-me a una exposicio de pintura psicodelica al Whitney --- altres temps...

lola ha dit...

Sí, altres temps, ja m'agradaria treballar a NY i, sobretot, ser jove.
Un dia en faré un post d'això. Així com l'inconscient, segons Freud, és (o fa com si) immortal perquè el temps pertany a la consciència, el meu jo íntim és -fa com si!!!- sempre jove. És que no me'l crec el pas dels anys. Pregunten: -t'afecta anar fent anys? -Qui, jo? No sé si és un fenomen normalet o un principi d'alzheimer.

Lola

Gregorio Luri ha dit...

Vaig llegir amb un cert desassosseg les teves paraules: "I, en efecte, no és un immovilista; reformar per a preservar l'essencial".

He hagut de retornar a Burke i pensar el que deia. No crec que el seu problema fos el de "preservar l'essencial", sinó el de no interrompre la transmissió del saber acumulat institucionalment. L'essencial per a Burke -des del meu punt de vista- no és tant un cos tancat de coneixement com la fidelitat a aquesta transmissió. I transmetre no vol dir necessàriament copiar, sinó, més aviat, reapropiar. El que a Burke li feia por era la temptació continental de començar de nou des de cero, perquè en el "grau cero" del nou començament no pot haver saviesa.

lola ha dit...

Encara el vull acabar de rematar, jo a Burke, Gregorio. Tot just l'he començat, de fet. En tot cas, "essencial" no ho deia en sentit fort. Em sembla bàsic això que dius d'"institucionalment" i de "no partir de zero". Veu claríssim que tant l'ésser humà civilitzat com les institucions polítiques que el possibiliten és el que cal preservar.

Lola