dilluns, d’abril 16, 2007

Lectures que et fan petar de riure


La més propera en el temps m'ha passat a la biblioteca del poble: L'homenot Nin. No tinc les obres completes de ningú a casa, llevat de les meves, així que va ser a la biblioteca i, esclar, vaig haver d'afluixar. He recordat l'anècdota arran d'una temporada a l' infern, unes estones d'aquest cap de setmana a l'amable i cultivat infern que enllaço. La Teresa parlava de la URSS de Pla al costat del seu amic Nin. Pla explica que, un cap de setmana, el van convidar a una datxa, amb la condició, però, que preparés una paella. Ho explico a la meva manera:

- Una paella? Però com voleu que improvisi aquí una paella...I ara! No pot ser, home...
- Niet! Niet, tovaritx, Niet! Paella.

Així que Pla, segons Pla, va improvisar la paella, una merda de paella que va fer les delícies de tota una colla de jerarques soviètics. S'hi llepaven els dits. I jo, llegint això, imaginant-me l'escena, em petava, em pixava. Els dos o tres lectors que tenia a prop devien pensar que no hi era tota. Però, com s'agraeix que et faci riure tant un llibre!

6 comentaris:

Teresa ha dit...

M'has fet buscar l'homenot sobre Nin, Lola (et confesso que l'única obra completa del tot que tinc a casa és la de Pla), que feia anys que havia llegit. També he rigut: Pla hi qualifica el seu arròs (cuinat en un cassó prim d'alumini) d'ensafranat, emmargarinat i fet una autèntica pasteta per menjar amb cullera. Divertit, tot plegat, sobretot quan es refereix a la datxa usufructuada per Nin i els jerarques soviètics.
També m'has fet buscar l'exemplar de "Destino" del 27 de setembre de 1969 (un dels pocs "tresors" que guardo), on a la portada surt Pla amb boina a la plaça Roja. A dins, en el seu reportatge "Moscú, primeros pasos", explica aquella anècdota en què un guia deia als visitants que la universitat de Moscou era la millor del món, i que a la rèplica de Pla sobre que n'hi havia moltes de bones, al món, aquell li va dir com a argument irrefutable que la diferència era que els professors d'allà eren comunistes, ergo, els més bons del món.
En fi, gràcies per aquestes estones amb els vostres posts.

lola ha dit...

Gràcies a tu per compartir-les, Teresa. "Que no decaiga"

Quina delícia Pla. Em fa petar de riure tot sovint, a vegades només amb un adjectiu insòlit o aparentment fora de context.

Lola

Pedra Lletraferida ha dit...

Lola: no hem preguntis el perquè (o sí) però t'afegeixo als meus "Preferits", i quan em sigui possible, t'afegeixo als meus enllaços directes del blog.

Salutacions cordials.

lola ha dit...

Tinc per norma que quan em fan un regal no preguntar mai per què. Ja et tinc entre els meus preferits, a les entranyes del blog algun dia també hi entraré per enllaçar-vos, a uns quants.

Salut,

Lola

Pedra Lletraferida ha dit...

Lola: lo de que no em preguntis el perquè estava dit en el sentit de que no t'ho sabria explicar amb paraules, perquè de vegades em costa, o perquè de vegades no en sé. Potser diria massa, potser em quedaria curt, potser no m'entendries el que vull dir. Es complicat això d'expresar-se amb paraules, i tu ho saps més bé que jo. A més, m'agrada com escrius, i punt. Ja està!... =)

Salutacions cordials.

lola ha dit...

Ja t'havia entès, Petra lletraferida, ja. O no... En tot cas, és divertit l'anar fent. Gràcies per les floretes.

Lola