dimarts, de març 13, 2007

No tots els camins porten a Roma


Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:

Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.


Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...

-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.

Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.

8 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Sacarina... se'm fa estranya la paraula en mans d'en Pla. I encara més estranya se'm faria en la tassa del seu café.

lola ha dit...

Millor encara: és dins d'un text planià titulat "La vida amarga". T'ho juro. L'he trobat a Internet, citat en un estudi, precisament, sobre les poques vegades que surt Roma a l'obra de Pla, tenint en compte, a més, que era un enamorat d'Itàlia.
Ara, m'ha quedat la curiositat sobre Bernini. Un escriptor que valoro molt, Stephen Vicinsky, recordo que l'enlairava en detriment de tota altra cosa, inclós Miquel Àngel. I Pla, ja veus. A veure si a la tornada us dic què m'ha semblat.

Lola

pere ha dit...

Tens raó quan dius als post anterior que preparar-se per a un viatge ja és viatjar. I precisament aquesta preparació pot suposar una complicitat que després es troba o una desil·lusió (en algun aspecte) en no trobar allò que s'espera. Tot plegat, però, el millor dels viatges sempre són els decobriments propis, inesperats, les noves perspectives.
Sembla que sí, que Pla parla poc de Roma i molt més d'altres llocs italians, però com a mínim acorda que és una ciutat per passejar i civilitzar-se (http://www.grec.net/llivirt/mp.pgm?F=84370542), i qualsevol d'aquestes opcions ja és suficient, sobretot la primera, tan lligada al badar, que a mi, com saps, m'agrada.
En fi, no dubto que el viatge serà un èxit i que tindràs (tindreu)moltes coses per explicar, fins i tot sobre el Vaticà i aquesta política tan curiosa -no em mullo- que presideix externament la vida dels italians.

Ah, i aprofito per dir-te que m'agrada el canvi de maqueta del bloc, i per donar-te les gràcies per enllaçar-me.

lola ha dit...

Hola Pere,
Ets l'únic que m'ha felicitat pel canvi d'imatge. No saps quina il.lusió em fa. El nou Blogger em va semblar que m'ho posava molt fàcil, i vaig dir-me o ara o mai. La llista d'enllaços va costar. No em preguntis per què, per uns em sortieu a la part de baix de la pàgina, els altres a l'esquerra, després desapareixieu tots... Un número.
Això de la desil.lusió, se'm va quedar gravada una frase de Rulfo a Pedro Páramo, diuen d'un que està deprimit, (no sé si és una dita mexicana però ho sembla): "Ya le agarró la desilusión". Però, a mi, Montserrat em va sanar; sóc molr agraïda, fins i tot pueril, viatjant, a l'estil camacu. Segur que serà un èxit.
Gràcies per l'enllaç de Pla. I sí pel que recordo de Roma està feta per badar i descobrir places i placetes, fonts i fontetes...

Lola

Guillem Laporta ha dit...

M'encanta la teva deficinió de Pla com un nen emprenyat.

Guillem

lola ha dit...

Gràcies, Guillem.

Jo el veig bastant com un nen, sí. També amb el seu entusiasme quan troba un caramel que li agrada.
La majoria de bons escriptors, ho són (ara teoritzo, si em permets) perquè conserven ben viu el substrat de la infància, a la manera nietzscheana. Se m'acut en Monzó per exemple, tenia aquesta gràcia... Espero que no se'ns hagi fet gran.

Lola

Felipe Sérvulo ha dit...

Altra vegada Pla.
Que bé!
Gràcies mil

lola ha dit...

Gràcies a tu, Felipe. I sí, Pla és sempre un bé de Déu.

Lola