Sidereus nuncius. Una ficció.

Regal nadalenc encara no estrenat, em disposo a escoltar Nigel Kennedy deambular pel cosmos, clos i esfèric, del Concert per a violí de Beethoven. Davant d'obres tan perfectes com l'esmentat concert beethovià, temo les estridències, la tendència a l'originalitat. I, a més, ¿quins esgarips genials es pot permetre Kennedy que superin el llistó del seu mestre Menuhin quan toca la mateixa peça? Recordo, també, la meva predilecció per la puresa del violí de David Oistrakh.

La música em porta a jugar amb una ficció, no per omplir de contingut l'única forma que justament no el necessita, i que el repel. Sino per jugar, és a dir, per escriure paraules. El violí missatger de les estrelles. El llarg pimer moviment, l' Allegro ma non troppo, com a acord terrenal que posa a prova el violí, el seu únic possible nuncius: ¿Tindrà la suficient gosadia i, alhora, la necessària contenció, per assolir els límits del món sense malmetre'ls? Després de la cadència personalíssima m'arriba la resposta. Un parell de minuts finals on el violí s'embolcalla amb l'orquestra, un joc de transparències, unes notes de violí, uns segons de lent desmai -quina meravella- dins l'oquestra. Una acceptació. I s'esdevé el larghetto; s'assoleixen els límits de l'esfera i són acariciats tan delicadament com si fossin de pur cristall; i, en atenye'ls tan espiritualment, llueixen vistosos, per fi vistos. La terra, en efecte, pot tocar el cel. D' igual a igual. L'Allegro del tercer moviment entona, en un esclat de joia, la bona nova. No som el topos més baix i barroer del cosmos, no en som la seva vergonya, la cloaca de l'univers. Els déus celestials ens reconeixen i ens saluden, respectuosos i familiars. D'igual a igual, per obra i gràcia de Beethoven.