La reina versus la princesa del poble La pel.lícula The Queen no m'ofereix més d'allò que ja n'esperava, però és que n'esperava molt. Esperava una actuació magistral de Mirrer, i efectivament, només per la seva composició de la reina Isabel II ja paga la pena la pel.lícula. De manera que es pot qualificar de molt honesta, Frears va mostrant la crisi que la tràgica mort de Diana provoca; i tot porta a pensar que el director britànic es limita a filmar amb exactitud de copista, però amb la convicció que la posició de la cambra és ja una presa de posició moral, com volia Godard. En tot cas, allò que la pel.lícula mostra, segur que devia passar talment com la pel.lícula ho mostra. I doncs és terrible: la falla profunda entre la monarquia i el seu poble. El rol de Blair no passa de ser el d'un bon gestor de la crisi, després de detectar-la sàviament des de l'inici i d'aprofitar-la de seguida al seu favor. El polític mediador entre la fredor de les altes instàncies institucionals i el perillós escalfament del planeta-poble. Blair s'adona que cal apagar l'incendi amb llagrimetes reials a la mànega. Perquè aquest és el gran tema de la pel.lícula i de la nostra realitat política: el factor sentimental, que no és, ni de bon tros, més aviat al contrari, el factor humà de Greene. El sentimentalisme més pringós, més obscè, més pornogràfic, elevat a la categoria de poble, a través dels potents miralls dels mass-media i de la seva cohort de personatges obscenament mediàtics. I una reina incrèdula i entotsolada davant d'un perill tan estúpid, entestada a fer valdre la seva majestàtica Raó, paulatinament perplexa i dolguda; finalment, humiliada (terrible l'ombra d'humaníssima gratitud al seu rostre quan una nena, entre la multitud, li ofereix unes flors, al bell mig de l'aquelarre floral ad maiorem gloriam de Diana, la princesa del poble). És possible que les monarquies europees sobrevisquin en la decadència d'Europa, hi vagin fent la viu-viu, però queda clar que no faran pas honor al seu sentit històric. La institució pensada per perdurar per excel.lència en la excel.lència perdurarà, en tot cas, com a imatge polsegosa, viscontiana, de la decadència, obligada a exhibir-se entre la solemnitat encarcarada d'un museu i la vivacitat grotesca d'un teatret de titelles. S'imposa de recordar, davant d'aquesta pel.lícula i de la seva protagonista, la reina Isabel Mirrer, l'aforisme de Churchill: Les guerres dels pobles seran més terribles que les guerres dels reis.