Doncs bé, venia a dir que estic bàsicament d'acord amb "¡Qué error, qué inmenso error!", llegit ahir a La Vang i signat per Antoni Puigverd. Jo parlaria -parlava, en el post perdut- d'horror conradià. Una imatge: la de Pujol durant la nit electoral. Devastadora, desèrtica, i sense força per a destruir aquell qui la desert. Tanmateix, Pujol és el patriarca i aquesta és la seva herència. Deia que és terrible per a un país (de fet, és inimaginable, la qual cosa posa en dubte que Catalunya tingui estructura de país) un President inculte per impermeabilitat. No em refereixo a més o menys il.lustrat. Vull dir alienat culturalment, sense saber parlar la llengua del país que representa. Pobre home de fets i no paraules, sense paraules no ha seduït ni a aquells que, passant de Catalunya, passen, en bona lògica, de la Generalitat de Catalunya. La gent té unes estructures metafísiques bàsiques millors que no sembla. El President és un accident, un temporer; allò essencial, destinat a romandre (dubtós en aquest cas particular, això de romandre) és la Institució. I doncs, que no, que no els dóna la gana d'anar a votar. Després tenim aquells que ara juguen a la contra, d'aquí que puguin confondre's, erròniament, amb altres pallassades polítiques. Aquells que van a la contra, quan poden exercir el seu vot negatiu, ho fan amb una alegria democràticament envejable. En aquest sentit, la fòrmula Ciutadans és exportable a la resta de l'Estat. Pot seduir intel.elctuals amaneradíssims en la seva intel.lectualitat, alts funcionaris de diversos ministeris (Interior, Defensa...), obrers i camperols, "así en el tajo como en la fabricas, y en la universidad". Aquí, la pregunta per l'essència és "què?", contra què? Contra l'Estat de les autonomies, que neix a Catalunya i inunda tot l'Estat. Cal ressenyar que com més ZP més ciutadans a la contra. ZP és un debilitador nat des del seu pensament dèbil. Què debilita ZP? Doncs, l'Estat; alerta, perquè la gràcia és que es tracta de l'Estat de les autonomies. L'altre, l'essencial, resistirà. I així, arribava al final, el lament. Un president dèbil i debilitat electoralment, un vicepresident Carod, uns cossos de seguretat en bicicleta, una política mediàtico-cultural a mans d'Erc, una política d'immigració forumesca, unes infrastructures a no desenvolupar per uns aprenents de Greenpeace, una educació (no, això segueix igual que sempre, és a dir sempre pitjor, i tots s'hi posen d'acord)... En fi, l'horror, l'horror.