ACCIDENT II


Com que l'èxit de l'Accident (des d'ara I) ha sorprès a la pròpia empresa, i com que, de fet, he tingut (tinc! I que duri) una vida força accidentada, passo a contar l'últim accident del qual he estat víctima.

S'esdevenia el mes de juliol d'enguany; per a aquells que ja no el recordin, cal afegir que s'esdevenia duríssim, d'una calor espantosa, aclaparadora, d'aquelles que semblen caure a sobre des dalt, vés a saber des d'on, sobre el cap, amb una força que t'empeny, t'empeny cap avall, endins de la terra, com si un gegant invisible maldés per convertir-te en una espècie nova de tubercle. S'esdevenien, més concretament, les primeres, feixugues, hores de la tarda dins d'un pàrquing del centre de la ciutat, un d'aquells caus horribles, fastigosos, pudents, mancats d'espai, de llum i d'oxígen; un cau que, en sortir del cotxe climatitzat, et feia reviure de cop el terror infantil en l'expressió "Les calderes d'en Pere Botero". A la pressa vital de trobar la llum -Allí! Un túnel i al final... La llum-, la sortida alliberadora, s'hi afegia el fet d'arribar tard a una consulta mèdica d'en G, típica del mes de juliol, ja se sap, el cúmul d'especialistes ajornats durant el curs escolar.

Tanmateix, a totes aquestes circumstàncies, farcides de tots els detalls horripilants que pugueu imaginar i que us estalvio, cal situar-hi, al belll mig, el subjecte, el jo, és a dir, jo. Jo mateixa. Per egocentrisme? No pas fonamentalment. Es tracta de donar credibilitat a la narració. I així, cal dir que jo vaig pel món no virtual (per això Internet ha estat per a mi la dimensió anhelada, tal com la televisió ho va ser per al meu avi quan ja no podia sortir de casa; un altre dia en parlaré), vaig, doncs, més que despistada, fent tentines, atolondrada; tendència que s'accentua perillosament quan el món tendeix a desfer-se per culpa de l'energia calorífica, i els límits de les coses també en fan, de tentines. I no ens oblidéssim pas de la urgència: fem tard, en G i jo.

Llavors, allà davant, la llum. La sortida. I jo que m'hi encamino, i en G que em segueix a prudent distància (és llest i intuïtiu, el meu nano). En passar, saludo el paio de la cabina i ell em respon amb tota normalitat, com qui diu em dóna pas, el molt imbècil. I passo. Passo pel túnel d'entrada just quan un cotxe acaba d'entrar (que no he vist perquè estava saludant el paio de la cabina). I de sobte -brutal, aquest de sobte-, clongggg!, em cau a sobre, des de dalt, vés a saber des d'on, un no se sap què contundent, inapelable, bíblic, que és a punt d'estabornir-me. Exacte: la barrera mecànica! Sortosament, per una mil.lèssima (ara crec en la seva existència empírica) de segon, ho puc explicar. La barrera m'enxampa de resquitllada, front avall, em frega tota una galta. M'hi assec. Veig en G que s'esvera. Nooo, no em passa res greeeu; només... Mira, tinc ganes de seure. Aaah, que em surt sang del front? Bé, per això m'assec. El paio del pàrquing s'acosta xino-xano, i diu, textualment: Pues, ha tenido suerte. Porque el otro día, a un Mercedes de esos tipo tanque le partió el techo. Zas! El techo abierto de un tajo (ho exemplifica amb la mà dreta caient en guillotina al mig de la mà esquerra estesa). Una dona -què dic? Un àngel- que passava per allí es fa càrrec de la situació i ens tranquil.litza: tot molt superficial, només una rascada; una bona rascada que generarà un bon morat. Sóc socorrista, diu. I aquesta dues paraules em produeixen una alegria immensa i immediata, una energia que fa que m'alci i continuï la meva missió ineludible de portar en G al metge. La recepcionista de la consulta em neteja la ferida i em proporciona gel. Mentre ens esperem a la sala d'espera d'un dentista, noto que la gent em mira amb estranyesa, com qui veu algú fora de lloc, descol.locat.



La veritbale intenció d'aquest escrit.- Sí, de fet, jo volia explicar l' accident (des d'ara el III) que va patir la meva gata quan vam penjar les cortines noves al menjador. Ho havia llegit en una revista i vaig pensar: Ara, ara és l'hora de provar-ho. I doncs, ja us ho avanço, oli en un llum. Evidentment, la gata va anar directa a penjar-se d'ungles a la cortina: però jo estava a l'aguait, darrera la porta de la cuina, mirant-me-la, de resquitllada i d'amagatotis, amb un coixí a la mà. I de sobte, i amb precisió crec que directament proporcional al preu de la cortina, pam! a la gata li va caure alguna cosa de contundent damunt del cap, des de dalt, des de no se sap on. Va fotre un bot, va mirar al seu entorn i va ser tal el terror de no trobar-hi ningú, que mai més, mai més s'ha apropat a la cortina. Val a dir, que si hagués calat que la foragitava jo, l'hauria, de fet, esperonat envers el nou objecte del seu desig, se n'hauria automàticament enamorat, de la cortina; qui tingui tractes ambs gats ja sap que el sentit de la vida felina domesticada és anar a la contra i fer la punyeta.

Però, des que em va caure des de dalt, de cop, des de no se sap on, el que després va resultar ser una barrera de pàrquing, m'identifico encara més, que ja és dir, amb la meva gata.