Queremos tanto a Günter


Des que ha saltat la confessió pública dels pecats de joventut de Grass que, a mi, m'assalta una associació mental amb el títol d'un conte de Cortázar, Queremos tanto a Glenda. La memòria només em permetia evocar-ne, del conte, l'obsessió d'un grup de persones, un club de fans, per una actriu de nom Glenda -clarament, Glenda Jackson- . Gràcies al Google, aquest matí he trobat el conte de Cortázar al primer intent i l'he pogut tornar a llegir. No és el millor conte de l'autor, però és un conte tan de Cortázar que, en llegir-lo ara, sorprèn la qualitat de l'original davant de tantíssimes còpies mediocres. Un club de fans que es converteix en una secta al servei de la perfecció de Glenda, tot manipulant les seves pel.lícules per a, sobretot, escapçar-ne els moments d'imperfecció que directors i d'altres mediocres professionals hi han aportat. Finalment, esclar, la mateixa Glenda ha de morir per tal de poder blindar del tot, i sense ensurts provinents de la Glenda real, la talla perfecta de Glenda ja aconseguida a la pantalla.

Queremos tanto a Günter, ha estat per a mi, aquests díes, un ritornello irònic i, probablement com en tota ironia, un punt malencònic, tot i que, de Grass, només he estimat la seva primera novel.la (escrita als vint-i-pocs anys, la qual cosa no deixa de tenir la seva importància a l'hora d'imaginar-se un Grass de disset anys, ben superior als disset anys a l'ús de la immensa majoria). El timbal de llauna és, certament, una complexa i lúcida, i bellíssima, novel.la, que ens va fer estimar força a Günter. Em vaig alegrar del Nobel i, sobretot, de l'alegria pel Nobel d'una amiga estimada que estima força a Günter, encara. Va ser aquesta mateix amiga qui em va convèncer d'anar a la inauguració d'una exposició de l'obra plàstica, també notable, de Grass, organitzada pel Cercle de Lectors.

I així fou com vaig conèixer Günter en persona, acompanyat del President Maragall. Una estoneta, només, perquè la veritat és que vaig abandonar aviat la sala, amb cara de fatiga, deixant enrere un públic lliurat del tot, amb entusiasme cortazià, a la icona impecablement d'esquerres que, aquell home, sabia encarnar amb una desimboltura admirable que no augurava res de bo. Corrien els temps inicials de la guerra d'Iraq, Aznar era un assassí estúpid, un ninot comparsa de Bush i Blair i del seu sanguinari afany de petroli. Corrien els temps inicials (les primeres setmanes, abans de la primera i principal sotragada carodiana) del tripartit, i el President de la Generalitat era un venerable i venerat Maragall, resorgit amb honor i justícia hiostòrica de les seves cendres. Era tan estimat, Maragall, llavors; Maragall President de la Catalunya capdavantera del pacifisme, amb Barcelona, la Barcelona en essència maragalliana, com a capital del món civilitzat.

Günter va fer un míting infecte sobre la maldat històrica dels Usa amb Europa, el seu afany d'empetitir-la, el seu furiós imperialisme. Maragall (a qui tant estimo, tot i que no ho he dit mai, ni tan sols a les urnes) va intentar apaivagar, tot posant-hi unes gotetes de seny polític, aquell fabulós aquelarre d'extrema esquerra. Fins i tot, a Maragall, se li va ocòrrer de citar la llavors Ministra d'Afers Exteriors, Ana de Palacio, i de citar-la amb benevolència, tot explicant que feia poc li havia fet arribar un document sobre Europa força interessant. El públic va pensar d'entrada en una intervenció humorística ben pròpia de les maragallades llavors encara genials, i va esclatar en una rialleta de complicitat, que Maragall es va encarregar de congelar, en afirmar, seriós, que Ana de Palacio era una dona molt culta i amable; un gerro d'aigua freda, en fi, la maragallada (ja ho tenen, això, moltes maragallades) Però, allí romania Günter, inassequible al desànim, allí romania per a continuar encenent la foguera de la seva pròpia vanitat; em va sorprendre el seu odi als ianquis, els míssils dels quals -diguem-ho clar- li han permès, a Günter, de viure còmodament tants anys de denúncia basada en la perfecció moral. De viure en pau a l'Alemanya occidental, just el territori que tothom sabia comanche si la guerra freda petava d' un calentament global insostenible. Justament l'odi, aquest odi concret de Günter no crec que hagi estat una impostura, tant és l'odi que deu generar una derrota quasi apocalíptica com la de l'Alemanya nazi.