FERN HILL

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les
branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes
les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros, en les viles dels
pomerars era un príncep,
i, temps era temps, senyorejava les fulles i els
arbres,
amb ròssec d'ordis i margarides,
avall, pels rius de claror que en terra feien els
fruits.

I com que era tendre i lliure d'afanys, famós als
graners,
que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que
era a casa,
al bat del sol, jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons,
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava, tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.

Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil:
les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;
tot era aire
i joc, tot bell i ric d'aigua,
i el foc era verd com les herbes.
I cada nit, sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se'n
duien el mas,
I mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre
estables, els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers, i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.

I després despertar, i la masia, com un vianant
emblanquit
de rosada, tornava, amb el gall a l'espatlla; tot
era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s'aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d'aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls
càlids sortien
de l'estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.

I, entre guineus i faisans honorat, vora la casa
joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol, que tantes vegades naixia,
jo corria a l'atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de
casa,
i no m'encongia pensar, en el meu comerç de cel
blau, que el temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons
matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;

no m'encongia, en els dies blans com anyells,
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s'apleguen les orenetes, a l'ombra
que em faria la mà,
en la Lluna que sempre s'enlaira;
i, cavalcant cap el son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia, al
país sense infants.
Ah! Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el
mar.


Dylan Thomas, en traducció de Marià Manent