Quid pro quo

El què en lloc del com (una cosa per altra). Expressió amb la qual es vol indicar una inexactitud provocada per la confusió de prendre una cosa per una altra (Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques)

Així doncs, quid pro quo és aplicable al ressó que ha tingut al nostre país la roda de premsa conjunta de Blair i ZP. Blair diu que això de l'aliança de civilitzacions està bé. Of course. Cap anglés no posaria en dubte la bondat d'aital abstracció. ZP desvincula els atemptats de Londres de la guerra d'Iraq. A ningú no se li escaparia el compromís d'aital concreció. Compromís tan compromés que, a la majoria de mitjans de confusió de per aquí, passa a ser la lletra petita de la notícia. En una televisió veig el somriure de Blair, pletòric, d'orella a orella, i el seu gest, la mà que subratlla el compromís de ZP just quan està sent pronunciat.

Ben segur que Blair continuarà defensant l'aliança de civilitzacions (un què enlloc d'un com) en la intimitat, a l'igual que ZP haurà de parlar de la guerra d'Iraq com a causa del terrorisme (una cosa per altra) en la més absoluta intimitat.

Quid pro quo.

Política-ficció

Diria que tindrem eleccions aviat. Carod va sopar amb Pujol i Maragall li va oferir (a Carod) de tornar al govern. Per a tots plegats, no és un moment dolent ni bo; és el moment just i necessari. El joc de l'Estatut té els dies comptats. Cal, doncs, estripar la baralla i començar a barallar-se entre tots. Després de les eleccions, diria que Erc i Ciu, si poden, pactaran govern; una Erc probablement més robusta i una Ciu més debilitada, ambdues amb un blindatge nacionalista a prova de bomba (amb un blindatge així, qui necessita blindar competències...), sense Estatuts ni esternuts (aquest aire condicionat d'estius calorosos i laboriosos...); si més no, em diverteix de pensar-ho; seria divertit d'anar medint la velocitat amb què les diferents veus filoconvergents i carodianofòbiques començarien a trobar trempats els nois republicans. I Zapatero? Per assegurar que l'Estatut sigui del tot inviable convindria que governés el Pp; pot interessar, però, de mantenir ZP a la Uci, amb una intubació mínima i a la baixa, fins que no quedi més recurs que l'eutanàsia; eutanàsia que, per companyerisme pietós i per tendència ideològica, li aplicaria el Psoe mateix. Els nacionalistes catalans, en tot cas, haurien fet mans i mànigues per evitar la mort de l'eZPerança.

Actualització I: El meu marit, que fa un trajecte molt llarg en cotxe cada matí i va escoltant tertúlies vàries, em diu, ara mateix, per telèfon, que els de la Cope creuen que és una escenificació prèvia a l'acord final.

Acords o desacords, doncs. A veure.

Doctrines armades

Ho són les ideologies revolucionàries, ens recorda -citant Burke- Enrique Krauze en un article a El Pais d'avui. La nova ideologia que ens amenaça, contra la qual Occident poc hi pot fer -la partida es juga al cor de les societats musulmanes-, és una doctrina armada d'essència religiosa medieval, amb tot l'instrumental tecnològic del segle XXI. Apocalíptic, diu Krauze. També diu:

Este freudiano desplazamiento del verdugo (és a dir, la culpa és de Bush i Blair) , esta distorsión de los hechos, es -no nos engañemos- una corriente poderosa, sobre todo en Europa continental, donde los manifestantes equiparan con frecuencia a Bush con Hitler, pero no se atreven a salir a la calle con una pancarta levemente adversa a Bin laden.

(...) Los estudiosos serios (los franceses Oliver Roy y Gilles Keppel, el inglés Jason Burke, el español Antonio Elorza, entre otros) han insistido en la importancia capital que la ideología religiosa fundamentalista tiene en el fenómeno (...) És claro que la solución difícil pero no imposible del conflicto palestino-israelí reduciría el agravio. Es claro también que la ocupación permanente de Irak lo ha alentado. Pero aun si ambas encrucijadas se resolvieran de improviso, el terrorismo de este nuevo cuño no desaparecería, porque su fuerza -como vio Berlin- reside en el poder de las ideas apocalípticas.

A continuació, Krauze ens informa d' una pàgina web (www.memri.org) pertanyent a una organització independent i no lucrativa que tradueix i analitza els mitjans del Pròxim Orient i des d'on es pot anar prenent el pols, dia a dia, al món islàmic.

M'alegra constatar que, malgrat la indolència que m'atrapa amb força a l'estiu i malgrat les febrades, sobtades i preocupants, d'optimisme, encara sé distingir un article lúcid i ponderat d'un pamflet, com, per exemple, el que publicava ahir El Pais, firmat per Sami Naïr, qui repartia bofetades contra la societat anglesa (només... bé, no exactament, contra Occident en general per sinècdoque implícita) que no ha sabut construir un Nosaltres (???) que inclogués els seus immigrants multiculturalitzats, humiliats, maltractats... i, esclar, abocats a morir matant. Pobrets.

Jan Decleir a La Memoria del asesino

Jan Decleir ja m'havia captivat en la pel.lícula Carácter, on transmetia sòlidament la brutalitat del mite freudià del pare. El torno a trobar en una pel.lícula policiaca, La memoria del asesino. És un actor immens; és una bona pel.lícula.

Quan baixo de les muntanyes m'afanyo a recuperar la ciutat. Començo pels cinemes -multisales, en versió orginal-, i si, com ahir, enxampo un bon film de lladres i serenos, un film clàssic, amb guió mil.limètricament acoplat a la història, amb personatges de carn i ossos... Si, com ahir, disfruto de la malenconia i sordidesa pròpia d'aquest tipus d'històries... Si m'agrada l'assassí, com en tantes novel.les de Simenon... Si tot això -i molt més- em passa quan deixo enrera les muntanyes... l'olor a terra molla i a bolets -hi haurà bona temporada, enguany, diuen els experts-, l'arc de Sant Martí quan plou i fa sol, la via làctia a les nits serenes i els estels fugissers i els desitjos dels nens... Si tot això i molt més s'esvaeix de cop en la fosca d'una sala de cine dins de la qual començo a recuperar la ciutat, potser no se'n sortirà, l'enyorança que arrossego amunt i avall, amb la seva voluntat d'assassinar la meva, de memòria.

Entre la picaresca y Don Quijote. La invención de lo hispano

1.- El ataque, como era previsible, ha aumentado el miedo en aquellos países como Italia y Dinamarca que aún tienen soldados en Irak. (de l' editorial de "El País")

Es veu que Al Qaeda acaba de sumar-se a les treves d'Eta. L'exèrcit al carrer (estacions de trens, pantans, etcètera) és un gest simbòlic de solidaritat.

2.- ¿Tendrá el Occidente, algún día y en bien propio, la valentía y la sabiduría de respetar el surgimiento de la voluntad democrática en Egipto, Arabia Saudí, Pakistán, aunque ello le cueste el poder a sus actuales aliados? ( de l'article de Carlos Fuentes a "El País")

Ella (la voluntat democràtica en persona) ja voldria, ja..., però Occident i els governs aliats no la respecten.

3.- !!! (a l'article, sencer, de Gema Martín Muñoz a "El País")

!!!

SHAKESPEARE. La invención de lo inglés

El propósito del terrorismo no es tan sólo matar a los inocentes, sino inyectar furia, oscuridad y desesperación en los corazones. Pero no vamos a permitirlo. (Tony Blair)

Les digo a quienes perpetraron este terrible ataque, donde quiera que estén escondidos, que observen con cuidado cómo la semana que viene enterramos a nuestros muertos y llevamos luto por ellos. Porque también verán una ciudad que se levanta de sus cenizas y corazones rotos con renovados bríos, que vuelve a abrir sus puertas a quines llegan de fuera para construir aquí su hogar, forjar una identidad y llamarse londinenses. (Ken Livingstone)