El País

Llegeixo sovint El país. Dec ser masoquista perquè no coincideixo en absolut amb la seva línia editorial i m'emprenya la manipulació amb què -de manera sàviament dosificada, és cert- fa anar l'aigua al seu molí. No diré que inciti a odiar però sí que pretén estalviar-te de pensar. Aviam..., avui diumenge, per exemple: El tractament de la revolta a França:

1.- Reportaje: las claves de la revuelta de los suburbios
Cuatro excusas para incendiar Francia
Així comença un reportatge del corresponsal Octavi Martí. Sembla que el títol de l'autor sigui "Cuatro excusas..." i que "las claves de..." es tracti d'un afegitó o entradilla. En tot cas, o són "claves" o són "excusas". Sorprenentment, es tracta d'una anàlisi, que pretén ser profunda i imparcial, sobre els problemes de França; a què ve doncs això d'"excusas"? Ben llegit fa la impressió que el reportatge és tot sencer una excusa per a (m'avanço: sí, sí, sí...), per a, doncs, tirar contra el PP (sí, sí, sí, contra el PP). Diu Martí:

Cada día hay más gente en la carcel, y cada día tenemos más policías. "Había un problema y lo hemos resuelto", decía Mayor Oreja tras enviar, convenientemente drogados, a unos emigrantes africanos de vuelta a su país de origen. Sarkozi (en paràgrafs anteriors, Sarkozy ha estat titllat de bomber-piròman) promete expulsar ...

2.- La guerra de Doppy

Tiene 23 años y nació en un suburbio de París de padre senegalés y madre guineana. Ya ha sido detenido por romperle la frente a un policía con un martillo.

Doppy es va posar nerviós perquè el policia pretenia requisar-li un ordinador robat; això va passar molt abans de la revolta; de fet, ell diu que no hi participa, que són gent més jove que ell, els seus germans petits, vaja. Per a Pablo Ordaz (enviado especial), el simpàtic Doppy deu està imbuït de la distància analítica suficient com per a què les seves explicacions sobre el conflicte siguin d'utilitat al lector. Tot un reportatge sobre Doppy i el seu apassionant món intel.lectual. Doppy se'n va, finalment, tot cantant una de las cançons

...preferidas por los chavales que como él comparten edad, color y frustraciones (angelicos, oi?). La canta como si fuera un himno: "Yo te voy a follar, Francia, hasta que te enamores de mí".

3.- Los disturbios de Francia benefician a la derecha. Amb aquest títol tan sagaç, el periodista J.M. Martí Font fa una reflexió-previsió política sobre les repercusions electorals a França. Sarkozy (una mena de PP en ell mateix) en surt, de moment, beneficiat. Sarkozy,

el hombre que con sus declaraciones provocativas encendió la violencia de los suburbios.

Ell mateix, ell solet, amb dues paraules... pam, va i l'encèn. Això sí que és tenir poder, sens dubte.

La CNN pus

De matinada em diuen que la bomba que acaba de matar vuit persones a Bagdad va contra els xiïtes i que, per tant, és obra de la comunitat sunnita, que tot i ser minoritària detentava el poder amb Hussein, poder que ha passat a mans de la majoria xiïta. És a dir, ho presenten com un fet més dins de la guerra civil que es viu a l'Irak, com tothom sap. Doncs, a aquestes alçades, francament, qui no sàpiga que els homes-bomba són transnacionals i fan la guerra (que acaben d'exportar pomposament a Jordània, per començar i per anar avançant cap a Israel) per compte d' Al Zarqawi, que s'ho faci mirar. Les diferents comunitats iraquianes, de moment acaben de pactar una Constitució i es preparen per a unes eleccions.

El ministre Montilla

Que un ministre iniciï una croada personal contra un mitjà de comunicació (amb insults molt pujats de to contra alguns dels periodistes que hi col.laboren), ho trobo un fet greu. Molt més greu, gravíssim, si tenim en compte que la Cope és seguida fervorosament per una milionada de conciutadans. Ho trobo greu perquè només pot interpretar-se com una incitació encoberta a l'odi dels altres, de l'altra espanya. Així, comença a fer-se impossible de dir segons a on quelcom tan innocu com "venia escoltant la ràdio del cotxe i he sentit que el Jiménez-Losantos deia..." Parada cardíaca inevitable aquí, tot i que només volguéssis informar, per exemple, que ha començat la setmana fantàstica a El Corte inglés.

És a dir: que Montilla (ministre, recalco) digui que la Cope incita a odiar no té altre objectiu que incitar a odiar la Cope. Jo no recordo cap altre ministre de la democràcia dirigint la bateria de manera tan directa contra la llibertat d'expressió, per molt que l'expressió en qüestió tingui un to bèstia i de mal gust, i es dirigeixi directament, sense subtileses de manual del bon periodista, contra el govern.