Escriure

Escric sovint atrapada per algun esquer extern -normalment d'indignació, però no sempre afortunadament-, acomplint l'associació conductista E-R (estímul-resposta). Escric de manera immediata, a raig, sobretot quan l'estímul m'arriba de debò. En algun post enrere, volia respondre -respondre'm, de fet, ja que que yo me lo guiso, yo me lo como - a unes paraules d'en Felipe González llegides a l'atzar d'alguna nota periodística. Però l'actualitat em serveix un allau d'estímuls tan acollonant que semblo un jugador de tennis inepte a la recerca de pilotes llançades per algun autòmata imparable. En González deia que a la primera guerra del golf es va tenir Hussein "en bandeja". No puc interpretar-ho sinó com a "desaprofitar l'ocasió", però, vés a saber; si una mala traducció de l'anglès (no precisament de Joyce) ha estat a un pas de provocar una petita crisi diplomàtica, no seré jo -pensant-ho bé- qui m'atreveixi amb la subtilesa de les tesis de González en política internacional. Un altre dia, potser.

Avui em mou una qüestió casolana, del tot casolana. La carta. La carta robatori. La carteta oficial rebuda a les cases d'unes viudes amb una nòmina massa inflada. En Nadal, a qui li toca sempre apagar focs (cal reconèixer que només per la cosa del ridícul ja es guanya la seva, de nòmina; i la del seu germà, fins i tot), ja ho ha mig arreglat. Però, a mi, m'interessen els antecedents. Només puc que formular hipòtesis. A veure si l'encerto. Algun autòmata remena arxius i els números no quadren; no quadren a favor de l'administració. Eeeep, tots els llums "warning, warning" fent pampallugues. Es constata la bona nova en alguna reunioneta entre cafè i cafè i poc després s'engega l'autòmata que escup cartes. Així de senzill. Algun autòmata d'ultimíssima generació potser fins i tot pensa tot seguit: en Castells em donarà un copet a l'espatlla aquets de ciu eren uns demagogs uns oportunistes criminals els peperos i ara a posar ordre i mesura en aquest desconcert que amb els números a la mà no hi ha res a dir és això realment oi? sí és exacte dos i dos sempre fan quatre què fàcil amb els números ens han deixat catalunya hipotecada i ara a retallar a retallar a retallar hi ha tanta cosa per retallar tanta feina em pica el nas la maleïda al.lèrgia sempre em fa estornudar en els moments més inopor...Aaatchum.

En homenatge català a Leopold Bloom, que ja ho entendrà, per això pensava en anglès.

Però jo, entelèquia, forma de les formes, sóc jo per la memòria perquè sóc sota formes sempre canviants (James Joyce)