D'esquerres, de tota la vida.


Surt la sempre assenyada senyora Vintró en una tertúlia televisiva. Ha de parlar del fet puntual de la catedral de Barcelona, però reflexiona per dalt (i mira que la catedral és alta): la immigració sense papers i la hipocresia dels autòctons; l'explotació per part d'empreses i famílies que fan treballar els immigrants a baix preu. No ho diu, perquè és assenyada; només ho insinua, seguint l'assenyat oracle de Delfos a qui per professió deu conèixer molt bé: inferioritat moral i culpabilitat dels de casa. Té raó, esclar; però, em temo que el que busca és aprofitar-se'n, de la raó. Deslliureu-me, Senyor, dels qui tenen la raó perquè dels qui no la tinguin, ja m'hi atreveixo jo.

Baixo a l'anècdota personal. De fa anys, pago una dona de fer feines marroquina el mateix que pagaria a qualsevol altra persona del món mundial per unes hores setmanals. No fa gaire, abans d'anar-se'n un parell de mesos, em va dir que una amiga seva -sense papers, recent arribada- la podia substituir mentrestant; com que la nouvinguda i jo no ens podíem entendre verbalment, els tractes -tots els tractes, també els econòmics- se'ls van manejar, entre elles dues; jo em vaig limitar a pagar el mateix a la mateixa persona de sempre, seguint les seves indicacions. Ni nego ni afirmo res, només insinuo.

Deixant el terreny de les anècdotes, el que més m'emprenya de l'esquerra al nostre país és -ara vaig i descobreixo la sopa d'all- la demagògia. Però, és que m'emprenya molt. Que la dreta, també? Però és que, a mi, m'agrada -o m'agradaria- ser d'esquerres. Per tradició familiar, per història personal, per entorn social, per amistats, per... collons.

Ara no tinc temps, però a la propera pàgina reprendre el tema, amb Vintró inclosa; i amb el González, Felipe González, que li he llegit una cosa... que ja està bé, que n'estic tipa.