Duríssim, Manuel Trallero a La Vanguardia d'ahir



La zafiedad de Zapatero

El paso del tiempo está provocando al presidente del Gobierno español una especie de plan Pond's de belleza en siete días, pero al revés. Ya se le ha borrado la sonrisa de niño bueno, la imagen de metrosexual, la sonrisa de Bambi, el yerno que todos querríamos tener, el hombre al que le compraríamos un coche de segunda mano sin mirar el motor o le firmaríamos un seguro de vida sin leer la letra pequeña; ya no tenemos tropas en Iraq y los homosexuales pueden casarse. Perfectamente, de acuerdo, ¿y ahora qué? Cada día aumenta la sensación en mi fuero interno de que Zapatero tiene cada vez menos cosas que decir y, lo que es peor y mucho más preocupante, que cuantas menos diga mucho mejor para todos los demás.
No es que haya llegado a los niveles semánticos de la señora vicepresidenta del Gobierno, que en lugar de hablar parece que provoque un atropello sintáctico con su verbo estropajoso, pero la levedad del ser, su incosistencia gramatical y su grosor intelectual apenas perceptible conducen a la vacuidad, a la trivialidad y por ende a la vanidad que rodea a los supuestos grandes hombres. Estamos ante un verdadero agujero negro en forma de presidente del Gobierno, que da a estas alturas una imagen hueca como una cáscara vacía, un spot publicitario, hasta un dibujo animado, si quieren, pero nada más.
La penúltima hazaña de esta especie de Guerroro del Antifaz en su lucha a muerte contra los norteamericanos y contra las fuerzas del mal fue proclamar en la acostumbrada comparencencia después del Consejo de Ministros el principio del fin de ETA. Fue algo glorioso ver el intento de apuntarse el tanto, del triunfo del partido, antes, mucho antes de que el encuentro se empezase a jugar. A las veinticuatro horas ETA envió literalmente a paseo al presidente diciendo que no había nada de nada, pero es que nada y puso unas cuantas bombas para cerciorarlo. El señor Felipe González -aquello era otra cosa, tanto que hasta se hizo amigo de Helmut Kohl- le espetó a bocajarro: "Si uno tiene que hacer una negociación secreta, ésta no puede aflorar a la opinión pública hasta que no hay los suficientes puntos de irreversibilidad que hagan imposible volver atrás en el proceso". Se puede decir más alto pero no más claro. Pero Zapatero no se dio por enterado y siguió erre que erre queriendo pasar a la historia, un intento soberbio de querer salir en la foto a toda costa cuando no hay foto, algo así como tirarse a la piscina vacía.
Sin embargo, donde creo que el señor presidente ha logrado entrar por su propio pie en el Guinness fue cuando en conversación con la madre de Irene Villa, amputada, víctima de un atentado terrorista y cuando la madre se explayaba en su dolor, el señor presidente del Gobierno de España, ¿saben ustedes lo que le respondió?: "Te comprendo muy bien porque a mí también me fusilaron al abuelo" como la canción de Víctor Manuel con el "abuelo picador allá en la mina". Uno no sabe qué es peor, si la simple mala educación o la estulticia. El talante ha hecho estragos, el buen rollete entre colegas ha acabado por cegarnos. Por lo visto, decir que aceptaría el Estatut del Parlament y después decir que nunca lo dijo no es mentir, lo que se dice mentir sólo lo hizo el señor Aznar con las armas de destrucción masiva de Saddam o con el Prestige. ¿Cuándo se nos caerá la venda a todos? Por cierto, yo voté a Zapatero y publiqué un libro titulado Contra el PP. No, por nada.

Avis i nens

Més que indignar-me, em va sorprendre la resposta de Zapatito a les preguntes, ben segur, agressives de la mare de la víctima d'Eta, Irene Villa. Se suposa que, en aquests casos, un president de govern hauria de saber aguantar el xàfec, potser en silenci, no sé... aguantar el xàfec. ZP li etziba, tanmateix, a la senyora en qüestió que comprèn el desassossec familiar perquè en la seva família havien hagut de soportar l'assassinat del seu avi; es tracta, esclar, del famós avi afusellat quan la guerra civil i que ZP no va arribar a conèixer. ¿Com pot "comprendre", doncs, el drama de la família Villa a partir d'una mort, certament traumàtica, però que ell no ha viscut directament? És pur cinisme? És parlar per no callar, com solen fer algunes persones poc destres en el tracte social en moments difícils?

Tenint en compte que la meva opinió sobre el Presi s'esgota sempre -no tinc res més a afegir-hi-en el complex de Peter Pan, és fàcil que hagi associat l'episodi al record d'unes pàgines de la brillant i singular, per bé que sovint massa excèntrica (lacaniana i cristiana), psicoanalista de nens, Françoise Dolto, la relectura de la qual m'ha portat, de rebot, a pensar en una altra Presi peterpanesc amb avi rellevant -el nostrat-, i la seva coneguda il.lusió per ser avi al seu torn.

El rol simbólico que desempeñan los abuelos, vivos o muertos, es muy importante para el niño. Hablando de su abuelo o de su abuela es como el niño expresa lo que le ha sucedido en su más tierna infancia, a la edad anterior a sus primeros recuerdos conscientes.

(...) El niño tiene una relación genética parecida con sus padres: el también es el Hombre de su madre (com ho és l'avi matern), al que ella ama y que le devuelve castamente su amor; también es carne de su carne, lo mismo que una niña es la Mujer (a l'igual que l'àvia paterna) que tiene una relación genética con el padre. Se comprendre pues que el niño, en sus fabulaciones inconscientes, pueda identificarse con su abuelo o su abuela para hablar de sí mismo.

(...) Al niño le gustan los cementerios y lleva a la tumba de sus abuelos ofrendas de todo género, como un primitivo, ofrendas que inconscientemente se hace a sí mismo, a su propia temprana infancia, que él identifica con sus abuelos.

(Françoise Dolto, El niño y la familia, Ed. Paidós)

Catalans

Tinc una amiga, encara més harpia que jo (Dios las cría...), que diu que ser català és com tenir un fill tonto. Un/a prou que ho sap, però ai d'aquells de fora que gosin dir-ho! Crec que l'èxit de la manifestació d'ahir és, sobretot, degut a aquesta mena de ressort, per altra banda comú a tot patriotisme.

En el joc polític de mentalitat trilera (això ja no és tan comú a tota pàtria, no tan bestialment) en què el 90% dels nostres representants estan instal.lats, (el 10% restant no estava per la labor, per raons òbvies, de ressucitar cert esperit del 68: "Siguem realistes contra el PP, demanem l'impossible") ahir Erc va aconseguir un trumfo. De tota manera, per sort i en darrer terme, el joc s'ha d'acabar abruptament per mitjà de les urnes. Llavors es veurà qui s'endú el gat a l'aigua.

- I el fill? Què tal?

- Doncs alça que el seu!

FERN HILL

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les
branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes
les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros, en les viles dels
pomerars era un príncep,
i, temps era temps, senyorejava les fulles i els
arbres,
amb ròssec d'ordis i margarides,
avall, pels rius de claror que en terra feien els
fruits.

I com que era tendre i lliure d'afanys, famós als
graners,
que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que
era a casa,
al bat del sol, jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons,
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava, tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.

Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil:
les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;
tot era aire
i joc, tot bell i ric d'aigua,
i el foc era verd com les herbes.
I cada nit, sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se'n
duien el mas,
I mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre
estables, els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers, i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.

I després despertar, i la masia, com un vianant
emblanquit
de rosada, tornava, amb el gall a l'espatlla; tot
era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s'aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d'aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls
càlids sortien
de l'estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.

I, entre guineus i faisans honorat, vora la casa
joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol, que tantes vegades naixia,
jo corria a l'atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de
casa,
i no m'encongia pensar, en el meu comerç de cel
blau, que el temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons
matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;

no m'encongia, en els dies blans com anyells,
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s'apleguen les orenetes, a l'ombra
que em faria la mà,
en la Lluna que sempre s'enlaira;
i, cavalcant cap el son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia, al
país sense infants.
Ah! Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el
mar.


Dylan Thomas, en traducció de Marià Manent

Avui sóc aquí per defensar el dret a ofendre

(Ayaan Hirsi Ali, diputada holandesa amenaçada des de fa anys de mort pels fonamentalistes islàmics, guionista de la pel.lícula que li va costar el coll a Theo van Gogh)

I love Churchill

(L'única referència que tinc de la cita és que va ser publicada a La Vanguardia del 14-5-03, justament quan jo llegia la magnífica biografia del personatge escrita pel també ex-premier Roy Jenkins. Pot no ser exacta, però és del tot plausible atenent el tarannà de Churchill)

Churchill al rei Saud en un àpat ofert pel rei d'Aràbia:

Si la confesión religiosa de su majestad le priva de fumar y beber, debo señalar que mi norma de vida incluye, como un rito sagrado, fumar puros y beber alcohol antes, después y, si fuera necesario, durante todas las comidas y en los intervalos entre ellas.

Diàleg de trinxera


- Té por, soldat?
- Molta, senyor, però estic al meu lloc.

Que els dirigents polítics facin una crida al respecte i a la calma (tal com ho fan Zapatero i Erdogan) em sembla un exercici de responsabilitat i de sensatesa. Que Zapatero s'avingui a afirmar, i firmar amb Erdogan, que la publicació de les caricatures denota una manca de sentit ètic i de sentit polític, ja em sembla del tot innecessari, oportunista i, sobretot, mesquí. A ZP li tocaria, ara, de callar, en tot cas. Callar i deixar el protagonisme a altres dirigents europeus directament i personalment atrapats en la trifulga.

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena


Dinamarca i els nazis

Difícil resulta vencer la tentación de recomendar que esta historia sea de obligada enseñanza a todos los estudiantes de ciencias políticas, para que concozcan un poco el formidable poder de la acción no violenta y de la resistencia, ante un contrincante que tiene medios de violencia ampliamente superiores (...) solamente Dinamarca se atrevió a hablar claramente (sobre els jueus) del asunto a sus amos alemanes (...) Cuando los alemanes les propusieron, con gran cautela, que se diera la orden implantando el distintivo amarillo, recibieron la escueta respuesta de que el rey sería el primero en ostentarla (...) Himmler no contaba con que -además del hecho de la resistencia danesa- los oficiales alemanes que habían vivido largo tiempo en el país ya no eran los mismos, que habían cambiado profundamente (...)

Política y psicológicamente el más interesante aspecto de este capítulo (que he trossejat lamentablement i que recomano a tothom de llegir sencer) quizá sea el papel interpretado por las autoridades alemanas en Dinamarca, es decir, el evidente sabotaje que hicieron a las órdenes recibidas desde Berlín. Éste es el único caso de que tenemos noticias en que los nazis se enfrentaron con una resistencia "abierta" por parte de los ciudadanos del país, y el resultado parece ser que aquellos que se enfrentaron con tal resistencia modificaron la actitud al principio adoptada. Los propios nazis dejaron de considerar que el exterminio de todo un pueblo era cosa cuya realización no cabía poner en tela de juicio. Cuando se enfrentaron con una resistencia basada en razones de principio, su "dureza" se derritió como mantequilla puesta al fuego, e incluso dieron muestras de cierta auténtica valentía. Que el ideal de "dureza", salvo quizá en el caso de unos cuantos brutos medio dementes, no era más que un mito conducente a engañarse a uno mismo, y que ocultaba el cruel deseo de sumirse en un estado de conformidad a cualquier precio, quedó demostrado en el juicio de Nuremberg, en el que los acusados se traicionaron y se acusaron entre sí (...)

Hanna Arendt, Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Ed. Lumen, Barcelona 1999, pàg. 258 a 264.

Quasi la totalitat de jueus danesos o residents a Dinamarca van salvar la pell.

En un país amb tendència a fer-se el suec

Jo també sóc danesa

Nunca digas nunca Hamas

Les eleccions palestines han estat, es veu, del tot democràtiques, llevat d'un petit percentatge de votants, segons ens explica reiteradament TV3, als quals els israelians de Jereusalem no deixen votar en pau a Hamas. Que Hamas senyoregi, armada fins les dents com pertoca a una organització paramilitar, tots els territoris palestins no representa cap problema per a la democràcia. Fet i fotut, estem parlant de la democràcia a Palestina, no pas a Dinamarca...

En tot cas, TV3 ens dóna la clau per comprendre el resultat electoral: el greuge històric del poble palestí, la guerra d'Iraq i el tradicional suport d'Occident a governs tirànics de la regió. Fet i fotut, doncs, ens ho mereixem. Occident es mereix d'expiar les seves culpes fins al sacrifici, fins a la darrera gota de sang israeliana.

Dinar a Palacio

Els d'Erc (no sé quants ni quins) dinen al Palau de La Moncloa. Suposem que els hi donaran peixet. Aventuro la possibilitat que en surti un preàmbul que digui clar i català que Catalunya no és un sentiment. De fet, una solució per al preàmbul és anar enumerant tot allò que Catalunya no és, però, potser, per estalviar-nos feina i discussions a hores d'ara inútils, n'hi hauria prou amb dir que Catalunya no és.

De platea a galliner

Bé, sembla que l'espectacle s'acaba. Mas i ZP van tancar el primer acte i ara tanquen el segon i, probablement, definitiu. Una simetria impecable. Ciu ha jugat -ho reconec- magistralment; Maquiavel en persona, els donaria carta de naturalesa. Els altres, pura comparsa, o pitjor: Esquerra descalabrada (val la pena de llegir, per exemple, l'anotació nocturna i astorada i preocupada (!!!) del filòsof del règim; la cabra haurà de tirar cap a terris de muntanya); Erc només podrà comptar amb els milers de vots d'incondicionals que sempre veuran bous malgrat que siguin carretes, i allò que no millora, empitjora en poc temps. Aquests llargs dies de negociació bi-multi-bilateral, amb declaracions inevitables i sempre interessades a la premsa, recordava a voltes el joc de la cadira, a veure qui es queda primer amb el cul a l'aire; les últimes paraules (la importancia de les paraules! Estava cantat que algú es quedaria atrapat per les paraules, i, certament, Carod tenia molt números, tot i que no ha parlat gaire) carodianes, la nació com a sentiment preambular és una proposta ofensiva, li esclataran a la cara, tot i que, fins d'aquí a les eleccions, hi posarà, probablement, cara de pòquer, aferrats, tots, a la cadira; ni que sigui més imaginària que real, la cadira.

I el poble? Què hi diu el poble? La platea aplaudeix d'empeus i el galliner s'emprenya. La resta dorm, com sempre. Tanmateix, la comèdia ha anat tan i tan lluny que alguns dels asseguts a platea hauran de començar a apuntar la possibilitat de, potser, anar prenent posicions, previ tempteig del terreny, al galliner, algun any d'aquests, alguna vegada. Jo? Algú té tomàquets a mà, ben podrits?

Aliança de civilitzacions

La guerra preventiva contra el terrorisme és il.legal i immoral i, sobretot, contraproduent, execepte si la faig Jo (Estat francès) i empro armament nuclear.

Però, no passa res; Europa va viento en popa, i és la garantia que, en el seu si, hi caben tota mena d'alegries. Estem en una etapa pròspera, pacífica, democràtica i feliç. L'Europa dels pobles. La pau perpètua.

Atac a Defensa

M'agrada informar-me a primera hora del matí. Des que navego per Internet, vaig de diari en diari digital, ensumo què s'hi cou i com s'hi cou, i m'aturo a llegir algun article que em sembli interessant. Aquest matí he començat per l'ABC; per l'ABC, doncs, m'assabento que l'Avui s'ha passat amb els militars, més precisament amb les mares -Déu meu- dels militars. Abans de llegir el nom de l'articulista, ja ho tinc clar: Iu Forn. Llegeixo... i, efectivament: Iu Forn. A altres pàgines de diaris, veig que la cosa puja de tó, i que Bono en persona vol repartir bufetades en defensa de l'honor de les mares dels seus militars ("que no me les toquen los huevos que pa eso ya estoy yo") Defensa ataca, doncs.

I jo -pobre de mi- ataco a Defensa. Els dies que passejo per l'Avui, no em perdo mai l'article de Iu Forn. Em fa riure, i trobo que prou falta que ens fa a tots plegats. No coincideixo amb les seves posicions polítiques, però trobo que té una prosa humorística acceptable. Ens estem passant tres o quatre pobles, tots plegats. Quan el sentit de l'humor trontolla, malament rai.Com l'espectacle penòs de Dinamarca demanant disculpes per unes vinyetes sobre l'Islam. No anem bé. Així, no anem gens bé. No sé si estaria disposada a donar la vida per tal que qui té idees oposades a les meves les pogués defensar; m'hi veig molt més a prop, del martiri, si, qui defensa idees oposades a les meves, ho fa amb sentit de l'humor.

Si Déu no existeix...


Tot és permès? Woody Allen torna a reprendre la qüestió dovstoievskiana que ja havia brodat a Delitos y faltas. Match Point és una pel.lícula elegantíssima, amb seqüències de suspens hitchkonià. No és una pel.lícula magnífica. No he pogut evitar d'anar-la comparant amb la seva antecessora, una obra mestra. De la comparació, com en tantes ocasions, n'ha sortit, tanmanetix, alguna mena de comprensió. Si Delitos y faltas era el plantejament d' un drama moral amb un final espectacular, de pam de nas, davant l'evidència que no hi ha drama moral possible al si de la nostra societat, Match Point va molt més enllà. El més enllà remet als anys passats entre una pel.lícula i l'altra, al deteriorament, doncs, des de la sòlida perspectiva pessimista d'Allen; tot és susceptible d'empitjorar i no hi ha res que millori.

A Match Point, el pam de nas no se l'endú Dosvstoievski -ja no hi ha en joc cap consciència moral ni cap collonada-, se l'endú Freud; en la nostra devastació ens hem carregat allò més genuí, dit en categories psicoanalítiques (Borges es queixa, amb raó, del mal gust metafòric freudià; uns conceptes tan poc elegants són per a l'argentí menys argentí de tots una refutació de la teoria), dit barroerament, doncs: el principi de plaer, ens hem carregat. Una realitat còmoda, tova, insípida i terriblement estúpida, ens incita a adaptar-nos-hi, com una chaise longue amb manteta als peus, a tocar de la llar de foc encesa, en una tarda a fora intempestiva. Una realitat-balneari de luxe, una realitat -perdò per seguir amb paraules de Freud- castradora. Lent i trist animal de costums, assassí només quan el decorat trontolla, assassí, sobretot, del seu propi desig. Lent i trist suïcida, només thanatos.

Els militars

Fa temps ja n'havia parlat en un post. Es tracta del llibre Escritos morales y políticos del general Sabino Fernández Campos, ex-Cap de la Casa Reial. El vaig llegir arran que inclou un estudi sobre Maquiavel, escriptor que sempre m'ha interessat i que, llavors, m'interessava especialment per qüestions professionals. El general és home de cultura vasta i refinada, humor finíssim i notable penetració psicològica; traspua, també, humanitat, austeritat..., una certa dignitat en fi, que no tinc per què posar en dubte, no més que en altres ocasions.

Vet aquí, però, que un dels capítols del llibre tracta del paper de les forces armades (i del seu Cap coronat) a la Constitució. El general és molt clar, gens subtil aquí, tot i que té a bé de parlar des de la distància elegant d'una hipòtesi: Si arribés el cas que els polítics, per interessos electorals (no se li acut, al general, cap altre motiu per, a parer seu, tan gran bogeria), posessin en perill la sagrada unitat de la pàtria... Llavors, doncs pam, Títol vuitè de la Constitució.

Sabino Fernández Campos és un energumen i un fatxa? No. És un militar espanyol. ¿Els militars espanyols són més susceptibles (per fer-ho suau) que d'altres homologats per la UE? No. Només cal llegir que diu la premsa europea de tots colors sobre les actuals vicissituds peninsulars.

¿Que per què escric aquest post? Doncs perquè no s'hi val, a fer veure que no sabem quin és el joc. Quin escàndol! No. No s'hi val. Independentisme? Doncs, mira, en podem parlar, sempre i quan el radicalisme implícit no ens enroqui en posicions infantiloides i en visions distorsionades de la realitat.

Los catalanes

Ustedes, los catalanes, saben producir desorden, pero son incapaces de superarlo. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad.

Azaña a Pi i Sunyer (Diarios de guerra, Manuel Azaña)

Diria que té raó. O no? Darrerament, la veritat, no sé què dir. En tot cas: ¿Qui arrossegarà la impopularitat de retirar el projecte? ¿Ho faran entre camarades, tots juntets, des d'algun Parador? Miravet -1. O, ¿entre tots, camarades fins a la mort, gosaran -tindran la barra- de tirar endavant el projecte psoecialista? De moment, ja porten gastats en propaganda estatutària -només en propaganda- un munt d'euros (segons l'e-notícies, més dos milions; em sembla creïble). La dignitat no és quantificable, però quan ja no en queda, es nota.

Quan Azaña parla de los catalanes, entenc que es refereix en exclusiva als polítics. Passa, però, que en un país tan petit i amb tan poc poder real, una part gens menyspreable de la ciutadania més llustrosa gira i gira, sempre amb angoixant sensació de precarietat, a l'entorn del nucli polític. Les lleis newtonianes, certament, s'encarreguen de distribuir amb seny les forces gravitatòries per tal d'admetre satèl.lits nous, sense acabar de foragitar els vells, però el tinglado, esclar, depèn de la indivisibilitat del nucli; de la camaraderia, doncs.

Entorn simbòlic a preservar

No ha estat pas aquesta la intenció que ens ha portat aquest migdia, a ell i a mi, a baixar a Barcelona, malgrat les personalíssimes i compartides circumstàncies adverses, doblement adverses per compartides (jo, fa dues nits, m'enduia la pitjor part, que consti. Per dir-ho clar, ell només havia de fer servir un conducte. Jo estava tan malament que anava repapiejant que em moro, que em moro. I també: Així no, cony, així no. Amb els ulls oberts, al costat de la meva petita ànima... Deliris). Es tractava, aquest migdia, de fer uns encàrrecs tan prosaics que ni de Saussure hi hagués parat a pensar, en simbolismes. Un entorn simbòlic, però, s'ha topat amb nosaltres, per dir-ho així. Sempre són perillosos. Deriven d'una divisió. En aquest cas, ell, el que venia amb mi, hagués fet via, nonchalant, del tot immune al símbol. Jo, en canvi, hi he caigut, com sempre, de quatre potes. Colmado Quilez, al centre del Quadrat d'Or. Un cop a dins, el silenci d'ell era espès. Jo hi he posat paraules, d'aquelles de sentit comú i pragmatisme i una mica de barra, mormolades a cau d'orella: donat que tu i jo estem com estem, i hem hagut de cancel.lar la festassa de la nit vella, fóra bo que intentéssim de compensar-ho amb una safateta de formatges suaus, una llauna d'espàrrecs i una lleu aroma de xampany entre campanada i campanada. Silenci -més espès- com a resposta. Al mostrador, he demanat tanda a un bon home, el qual m'ha assegurat -si cal li signo per escrit; és un miracle..., em deia, radiant-, que ja el despatxaven, que ja, doncs, em tocava, a mi, d'immediat. Aquí i tal dia com avui? li he preguntat, també radiant. Sí. Miracle!, miracle!, hem exclamat alhora. Ell, el que sol acompanyar-me, continuava entossudit en el com si res, aparentment nonchalant; però jo el conec; sé que sabia que tot just ens trobàvem en un primer round. Tot seguit, per començar a donar-li ràpid la raó, la tibantor ja clàssica, per bé que estranya, entre el dependent de torn i jo ha començat a deixar constància que érem, efectivament, en un entorn simbòlic. Ell, el que m'acompanya, ha començat a divertir-se, quasi imperceptiblement; ningú, sinó jo que l'acompanyo des de fa tants anys, ho podia notar. Quan el dependent ha tigut el compte fet, ell, cavaller en qualsevol circumstància, s'ha girat per pagar a la caixera que tenia darrera el clatell. Jo també, també m'he girat. I llavors he vist les galetes belgues. No es pot pas dir que entre formatge i formatge, suaus, i espàrrecs i xampany i alguna cosa més o ja en tenim prou..., jo no hagués diversificat els meus agilíssims ulls per tots els racons i raconets de les estanteries immenses, fins al sostre, de la botiga. Però, les galetones, ves, les he vist al final, quan el compte ja estava a punt de ser cobrat. L'operació Visa ha quedat aturada en sec. He fet un intent desesperat i vil per tal que la mateixa caixera em cobrés, a mi... No, ho sento, necessitarà un altre tiquet de mostrador. Ell, ja somreia obertament. També ho feia, el dependent, el qual, com que per la cosa del miracle no tenia altra feina, m'observava, expectant. Aconseguit el tiquet per als paquets de galetes belgues, he estat jo, ara, qui s'ha girat per desafiar la caixera del clatell dels nassos. A cau d'orella, però alt, li he dit, a ell, insistint, agònicament, a guanyar la partida d'una manera o altra: Així, segur que perden moltes vendes. Ell, el del silenci espès, ha parlat, per fi: I tant, prou que se'ls nota, preocupats. De fet, la rebotiga de licors era plena de gom a gom i el mostrador de xarcuteria començava a omplir-se, passat ja l'àngel del miracle.

Ha estat bastant després quan hem parat a una cantonada d'un eixample més grisós i imprecís. Ens calia comprar tall (no en tenen a Can Quilez). Ho reconec: Quin bé de déu de carnisseria i xarcuteria i licoreria, quasi nova de trinca. I quin bé de déu de dependents, que m'han dit "maca" i "carinyo" i m'han felicitat l'any nou, sota l'atempta mirada d'ell, que no m'ha donat l' esquena ni al moment de lliurar la Visa. En sortir li he recordat, a ell, una cosa essencial, però: Aquí, no venen Beluga, de cap classe. Li he recordat quasi amb llàgrimes als ulls, empipada per la trencadissa simbòlica que ara ens tocarà unir de nou. Molt més empipada si es té en compte que li he dit, a ell, a qui m'acompanya de fa molts anys i qui sap sobradament que jo no compro Beluga, tot i trobar-lo deliciós. Tinc les meves raons. No. No. Fred, fred... No és que faci boicot a Iran. A mamar tots els entorns simbòlics.

Al CAC i altres mitjans de comunicació

No hay una sola mentira, eso no; pero a cada diez líneas, la verdad empieza a dar gritos, echa a correr loca y desmelanada por los corredores de su templo, ¡no se reconoce! Puedo sorportar las mentiras -dice-. No puedo sobrevivir a esta sofocante verosimilitud

(Los Idus de Marzo, Thornton Wilder)

. . . . . . . . .

Feia temps que no trobava -potser perquè no la buscava, entre tants llibres d'història i filosofia-

una novel.la que em commogués com ho ha de fer una obra d'art. Vaig per la meitat i espero amb deler la fi del gran Juli Cèsar, a qui no puc deixar d'imaginar-me amb el rostre adust, personalíssim, de l'actor que l'interpreta a la sèrie Roma que aquests dies ens ofereix la Cuatro, dramatització -la de la sèrie- feta amb una naturalitat pasmosa, sorprenent en tractar-se de Roma, on és costum de carregar tintes de tota mena.

A l'espera de la mort de Cèsar, recordo les últimes paraules d'un altre gran Cèsar en una altra excel.lent novel.la, la de la Yourcenar.

Mínima alma mía, tierna y flotante, huésped y compañera de mi cuerpo, descenderás a esos parajes pálidos, rígidos y desnudos, donde habrás de renunciar a los juegos de antaño. Todavía un instante miremos juntos las riberas familiares, los objetos que sin duda no volveremos a ver... Tratemos de entrar en la muerte con los ojos abiertos...

Bones festes d'hivern i un acudit

Una mama ossa polar passeja amb el seu cadell. L'osset pregunta:

- Mama ¿jo sóc un ós polar?

La mare respon, tranquil.litzadora:

-I és clar, que ets un osset polar. Ben maco.

Continuen caminant i el petit torna a formular la mateixa pregunta (tantes vegades com es cregui convenient per allargar el conte). La mare va responent, puntualment:

- Sí, que ho ets, tontaina. Guaita les orelletes, i el pèl tan blanc, i... Ets ben bé un ós polar! Però, ¿com és que et preocupa tant?

- És que tinc una mica de fred...