Acords i desacords
Diu l'Espada, avui, al seu Mundo por dentro y por fuera:
La irónica pachorra del jefe de la oposición (magnífico su "supongo" cuando le preguntaron si Bárcenas iba a continuar en el grupo popular del Senado)
Totalment d'acord. Fa dies ja havia estat a punt de dedicar-li, al cap de l'oposició, una entrada per la seva magnífica "coletilla" en relació a la autodefensa de Matas, si puede. Després havia sentit i llegit comentaristes que se l'hi tiraven a la iugular per no haver fet declaracions solemnes davant la ciutadania. Però, la irónica pachorra, a mi, em sobta i m'agrada. Supongo, si puede. Ni un gram de populisme. De moment.
divendres, d’abril 09, 2010
dimecres, de març 31, 2010
Una i una altra vegada
Passo pel videoclub i parlo amb la R. Gràcies a ella (gràcies, moltes gràcies), m'assabento que fa dies que està actuant per aquí el gran (grandiós!) Slava. De fet, és a punt de marxar. Hem quedat amb les nenes (les amigues, algunes ja jubilades) per anar al cine (pel.lícula argentina i, per tant, amb peatge descaradament progre, però bona pel.lícula, Las viudas de los jueves. No val a fer broma amb el títol). Sortim tan contentes (què faríem les dones que ja tenim una edat sense la troupe de les amigues, sabeu si funciona un rejoveniment facial amb làser? Sí, va bé, però val una pasta. Ah.), bé... ja m'he perdut..., les amigues m'entendrien. Te'n recordes, quan parlàvem tot seguit?, i ens petaríem de riure. Bé, doncs, sortim contentes i improvisem una anada col.lectiva al teatre.
Així que veuré per segona vegada l'Slava's snowshow. La repetició, tant que se n'ha parlat, i és indesxifrable, el seu poder. L'Slava, el vaig descobrir gràcies al meu germà, que era el meu assessor teatral; el vam veure junts (merda!); també amb el meu fill, ja fa una colla d'anys; en G. era un nen, i va quedar seduït, com tothom, petits i grans, pel pallasso rus; ara, s'hi apunta també, i el marit, i l'A., el fillol, fill d'una de les amigues, amb qui abans de la sessió ens cruspirem la mona.
Què més es pot demanar a la vida, sinó que duri en condicions més o menys semblants? Atura't, instant, ets tan bell! No, no, jo vull que no s'aturi el temps perquè m'estimo tot el que forma part de la meva vida, i no només aquest o aquell altre punt àlgid d'intensitat, l'instant de la bellesa. No, m'estimo tant tot el que és meu que estic disposada, si cal, i em temo que sí, que cal, a oferir-ho en sacrifici a la mort. Apa, aquí ho tens tot, entoma-ho, si pots. I no podrà.
Passo pel videoclub i parlo amb la R. Gràcies a ella (gràcies, moltes gràcies), m'assabento que fa dies que està actuant per aquí el gran (grandiós!) Slava. De fet, és a punt de marxar. Hem quedat amb les nenes (les amigues, algunes ja jubilades) per anar al cine (pel.lícula argentina i, per tant, amb peatge descaradament progre, però bona pel.lícula, Las viudas de los jueves. No val a fer broma amb el títol). Sortim tan contentes (què faríem les dones que ja tenim una edat sense la troupe de les amigues, sabeu si funciona un rejoveniment facial amb làser? Sí, va bé, però val una pasta. Ah.), bé... ja m'he perdut..., les amigues m'entendrien. Te'n recordes, quan parlàvem tot seguit?, i ens petaríem de riure. Bé, doncs, sortim contentes i improvisem una anada col.lectiva al teatre.
Així que veuré per segona vegada l'Slava's snowshow. La repetició, tant que se n'ha parlat, i és indesxifrable, el seu poder. L'Slava, el vaig descobrir gràcies al meu germà, que era el meu assessor teatral; el vam veure junts (merda!); també amb el meu fill, ja fa una colla d'anys; en G. era un nen, i va quedar seduït, com tothom, petits i grans, pel pallasso rus; ara, s'hi apunta també, i el marit, i l'A., el fillol, fill d'una de les amigues, amb qui abans de la sessió ens cruspirem la mona.
Què més es pot demanar a la vida, sinó que duri en condicions més o menys semblants? Atura't, instant, ets tan bell! No, no, jo vull que no s'aturi el temps perquè m'estimo tot el que forma part de la meva vida, i no només aquest o aquell altre punt àlgid d'intensitat, l'instant de la bellesa. No, m'estimo tant tot el que és meu que estic disposada, si cal, i em temo que sí, que cal, a oferir-ho en sacrifici a la mort. Apa, aquí ho tens tot, entoma-ho, si pots. I no podrà.
dilluns, de març 29, 2010
dissabte, de març 27, 2010
El imán
Hablábamos de libre albedrío: Oscar Wilde improvisó esta parábola:
Había una vez un imán y en el vecindario vivían unas limaduras de acero. Un día, a dos limaduras se les ocurrió bruscamente visitar al imán y empezaron a hablar de lo agradable que sería esta visita. Otras limaduras cercanas sorprendieron la conversación y las embargó el mismo deseo. Se agregaron otras y al fin todas las limaduras empezaron a discutir el asunto y gradualmente el vago deseo se transformó en impulso. ¿Por qué no ir hoy?, dijeron algunas, pero otras opinaron que sería mejor esperar hasta el día siguiente. Mientras tanto, sin advertirlo, habían ido acercándose al imán, y cuanto más hablaban, más fuerte era el impulso, hasta que las impacientes declararon que irían ese mismo día, hicieran lo que hicieran las otras. Se oyó decir a algunas que su deber era visitar al imán y que hacía ya tiempo que le debían esa visita. Mientras hablaban, seguían incoscientemente acercándose.
Al fin, prevalecieron las impacientes, y, en un impulso irresistible, la comunidad entera gritó:
-Inútil esperar. Iremos hoy. Iremos ahora. Iremos en el acto.
La masa unánime se precipitó y quedó pegada al imán por todos lados. El imán sonrío, porque las limaduras de acero estaban convencidas de que su visita era voluntaria.
Hesketh Pearson, The life of Oscar Wilde.
L'experiment
En la meva llarga etapa de profe de filo prelogsiana havía de parlar del lliure arbitri. Vaig improvisar fotocòpies, curs rere curs.
Els alumnes aventuraven explicacions sobre El imán, després d'una lectura seria i insopida, que no augurava res de bo. Alguns -pocs- alumnes explicaven sempre, d'alguna o altra manera, que l'imant era el dolent de la pel.lícula, que enganyava vilment les llimadures; dolent i hipòcrita dictador, l'imant, que negava la llibertat per la qual clamaven les llimadures en un digne procès revolucionari, o participatiu, en llenguatge actualitzat. La resta d'alumnes, la que no hi havia trobat cap ni un sentit, en el text, s'il.luminava de sobte, i tots alhora deien que sí, que era exactament allò el que volia dir aquell text tan difícil i raru que la "loca de la casa", és a dir, la profe de filo, és a dir, jo, els feia llegir.
I així curs rere curs, sempre amb alguns alumnes brillantíssims intel.lectualment (no és irònic)clavant la mateixa explicació, i la resta aplaudint-la. Recordo -sigui dit de passada- una professora de física que també va llegir el text, concloent-ne la seva dificultat per als nostres alumnes, Com et passes, tía, com vols que t'entenguin, això? Val a dir que, un cop jo esbudellava, en cinc minuts, l'enigma a classe, no es produïa cap sensació forta de caure de la figuera, cap rastre epifànic; els alumnes entenien el text, entenien la qüestió filosòfica, fins i tot s'atrevien a discutir-la, No som lliures, sí som lliures, que sí, que no, posant així de manifest, a tot estirar, el tarannà optimista d'uns i el pessimista dels altres. Fet i fet, el grup havia trobat... una mina! Un altre punt de divisió en dos bàndols, la qual cosa els omplia, a tots, d'emoció i d'agraïment envers l'imant i les seves llaminadures..., vull dir llimadures.
Un curs, no recordo per què, ja no en vaig fer fotocòpies, d'aquell text. El vaig oblidar fins a dia d'avui, que, de cop, l'he retrobat.
Hablábamos de libre albedrío: Oscar Wilde improvisó esta parábola:
Había una vez un imán y en el vecindario vivían unas limaduras de acero. Un día, a dos limaduras se les ocurrió bruscamente visitar al imán y empezaron a hablar de lo agradable que sería esta visita. Otras limaduras cercanas sorprendieron la conversación y las embargó el mismo deseo. Se agregaron otras y al fin todas las limaduras empezaron a discutir el asunto y gradualmente el vago deseo se transformó en impulso. ¿Por qué no ir hoy?, dijeron algunas, pero otras opinaron que sería mejor esperar hasta el día siguiente. Mientras tanto, sin advertirlo, habían ido acercándose al imán, y cuanto más hablaban, más fuerte era el impulso, hasta que las impacientes declararon que irían ese mismo día, hicieran lo que hicieran las otras. Se oyó decir a algunas que su deber era visitar al imán y que hacía ya tiempo que le debían esa visita. Mientras hablaban, seguían incoscientemente acercándose.
Al fin, prevalecieron las impacientes, y, en un impulso irresistible, la comunidad entera gritó:
-Inútil esperar. Iremos hoy. Iremos ahora. Iremos en el acto.
La masa unánime se precipitó y quedó pegada al imán por todos lados. El imán sonrío, porque las limaduras de acero estaban convencidas de que su visita era voluntaria.
Hesketh Pearson, The life of Oscar Wilde.
L'experiment
En la meva llarga etapa de profe de filo prelogsiana havía de parlar del lliure arbitri. Vaig improvisar fotocòpies, curs rere curs.
Els alumnes aventuraven explicacions sobre El imán, després d'una lectura seria i insopida, que no augurava res de bo. Alguns -pocs- alumnes explicaven sempre, d'alguna o altra manera, que l'imant era el dolent de la pel.lícula, que enganyava vilment les llimadures; dolent i hipòcrita dictador, l'imant, que negava la llibertat per la qual clamaven les llimadures en un digne procès revolucionari, o participatiu, en llenguatge actualitzat. La resta d'alumnes, la que no hi havia trobat cap ni un sentit, en el text, s'il.luminava de sobte, i tots alhora deien que sí, que era exactament allò el que volia dir aquell text tan difícil i raru que la "loca de la casa", és a dir, la profe de filo, és a dir, jo, els feia llegir.
I així curs rere curs, sempre amb alguns alumnes brillantíssims intel.lectualment (no és irònic)clavant la mateixa explicació, i la resta aplaudint-la. Recordo -sigui dit de passada- una professora de física que també va llegir el text, concloent-ne la seva dificultat per als nostres alumnes, Com et passes, tía, com vols que t'entenguin, això? Val a dir que, un cop jo esbudellava, en cinc minuts, l'enigma a classe, no es produïa cap sensació forta de caure de la figuera, cap rastre epifànic; els alumnes entenien el text, entenien la qüestió filosòfica, fins i tot s'atrevien a discutir-la, No som lliures, sí som lliures, que sí, que no, posant així de manifest, a tot estirar, el tarannà optimista d'uns i el pessimista dels altres. Fet i fet, el grup havia trobat... una mina! Un altre punt de divisió en dos bàndols, la qual cosa els omplia, a tots, d'emoció i d'agraïment envers l'imant i les seves llaminadures..., vull dir llimadures.
Un curs, no recordo per què, ja no en vaig fer fotocòpies, d'aquell text. El vaig oblidar fins a dia d'avui, que, de cop, l'he retrobat.
divendres, de març 26, 2010
Quan ensopegues amb un escriptor meravellós,
ja no importa la música de Beethoven, ni tan sols la de Bach; ni aquesta primavera incipient, que ara s'amaga com si tingués pudor d'esclatar, ara es deixa veure de resquitllada; ni la política; ni la filosofia política; ni el cinema, aquesta estrena de Polanski...; gairebé ni la família: Hola!... Hola?... Hoolaa... Ai, hola! Quan ensopegues amb un llibre com El intocable i amb un autor com John Banville (L'escriptor en llengua anglesa més intel.ligent, l'estilista més elegant, diu G. Steiner), d0ncs, t'hi capbusses, sense pressa per acabar, sense cruspir-te paraules, parrafades senceres sense digerir, no; en fas una lectura pausada, fins i tot tornes enrere sovint per a gaudir de nou d'algun dels seus encerts, i te'n fas creus de la fredor elegantíssima de la seva prosa que sembla acariciar-te -hi ho fa tendrament, quan vol- amb el fil esmolat d'un ganivet.
Quan hi ensopegues... passes de tot. Plaer solitari per excel.lència i que, per això mateix, voldries compartir amb el món sencer. Als carrers, a la plaça, al parc, a les tertúlies amb amics, virtuals o no, amb el veïnat: Bon dia i Déu-vos-guard i quina meravella John Banville.
ja no importa la música de Beethoven, ni tan sols la de Bach; ni aquesta primavera incipient, que ara s'amaga com si tingués pudor d'esclatar, ara es deixa veure de resquitllada; ni la política; ni la filosofia política; ni el cinema, aquesta estrena de Polanski...; gairebé ni la família: Hola!... Hola?... Hoolaa... Ai, hola! Quan ensopegues amb un llibre com El intocable i amb un autor com John Banville (L'escriptor en llengua anglesa més intel.ligent, l'estilista més elegant, diu G. Steiner), d0ncs, t'hi capbusses, sense pressa per acabar, sense cruspir-te paraules, parrafades senceres sense digerir, no; en fas una lectura pausada, fins i tot tornes enrere sovint per a gaudir de nou d'algun dels seus encerts, i te'n fas creus de la fredor elegantíssima de la seva prosa que sembla acariciar-te -hi ho fa tendrament, quan vol- amb el fil esmolat d'un ganivet.
Quan hi ensopegues... passes de tot. Plaer solitari per excel.lència i que, per això mateix, voldries compartir amb el món sencer. Als carrers, a la plaça, al parc, a les tertúlies amb amics, virtuals o no, amb el veïnat: Bon dia i Déu-vos-guard i quina meravella John Banville.
dimecres, de març 24, 2010
Un estil
Aquest Juan Abreu (a qui no coneixia des que vaig anar a parar al seu blog; i segueixo més o menys igual) és la bomba. Mira que no hi estic gens d'acord; jo, tan respectuosa amb la religió, la tradició, la sacralitat... , vaig i em peto de riure amb la seva analitat
Aquest Juan Abreu (a qui no coneixia des que vaig anar a parar al seu blog; i segueixo més o menys igual) és la bomba. Mira que no hi estic gens d'acord; jo, tan respectuosa amb la religió, la tradició, la sacralitat... , vaig i em peto de riure amb la seva analitat
L'espinosa, relliscosa, qüestió del mal. Hannah Arendt
Rectificació reconeguda de manera taxativa, provocativa també, en una carta de resposta inflamada a les crítiques a Eichmann a Jerusalem fetes pel seu amic Gershom Scholem. Del "mal radical" dels "Orígens del totalitarisme" a la "banalitat del mal". Per cert, les polèmiques de l'Arendt amb amics i coneguts són de piconadora; no sé si es feient, després, però ben segur que necessitaven de temps per llepar-se les ferides. No som una mica llepafils, ara i aquí?
[...] Tienes mucha razón: he cambiado de opinión y no hablo ya de "mal radical". [...] Ahora, en efecto, opino que el mal no es nunca "radical", que sólo es extremo, y que carece de toda profundidad y de cualquier dimensión demoníaca. Puede crecer desmesuradamente y reducir todo el mundo a escombros precisamente porque se extiende como un hongo por la superficie. Es un "desafío al pensamiento", como dije, porque el pensamiento trata de alcanzar una cierta profundidad, ir a las raíces y, en el momento mismo em que se ocupa del mal, se siente decepcionado porque no encuentra nada. Eso es la "banalidad". Sólo el bien tiene profundidad y puede ser radical.
Rectificació reconeguda de manera taxativa, provocativa també, en una carta de resposta inflamada a les crítiques a Eichmann a Jerusalem fetes pel seu amic Gershom Scholem. Del "mal radical" dels "Orígens del totalitarisme" a la "banalitat del mal". Per cert, les polèmiques de l'Arendt amb amics i coneguts són de piconadora; no sé si es feient, després, però ben segur que necessitaven de temps per llepar-se les ferides. No som una mica llepafils, ara i aquí?
[...] Tienes mucha razón: he cambiado de opinión y no hablo ya de "mal radical". [...] Ahora, en efecto, opino que el mal no es nunca "radical", que sólo es extremo, y que carece de toda profundidad y de cualquier dimensión demoníaca. Puede crecer desmesuradamente y reducir todo el mundo a escombros precisamente porque se extiende como un hongo por la superficie. Es un "desafío al pensamiento", como dije, porque el pensamiento trata de alcanzar una cierta profundidad, ir a las raíces y, en el momento mismo em que se ocupa del mal, se siente decepcionado porque no encuentra nada. Eso es la "banalidad". Sólo el bien tiene profundidad y puede ser radical.
dilluns, de març 22, 2010
Salvar la patria judía. Todavía se está a tiempo
(Hannah Arendt, Mayo de 1948)
Arran d'una referència que una amiga em va trametre d'una filòsofa jueva, que es proclama deixeble d'Arendt, i que ha escrit un llibre força crític amb Israel, La nación y la muerte, em compro un llibre d'articles de l'Arendt (Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Ed. Paidós) sobre els jueus a Palestina, i, per fi, llegeixo de primera mà què en pensava ella de la qüestió.
En trec la impressió general que l'Estat d'Israel és pensat per Arendt des de l'abisme de la destrucció dels jueus a Europa, i des de l'abisme que assetja la voluntat de crear un Estat a Palestina sense posar les bases d'un pacte de fondària política (entés per ella, al 1948, nogensmenys que com la construcció, a la llarga, d'un Estat federal) amb els veïns arabs. Pensa Arendt que l'error dramàtic de la creació d'un Estat israelià en solitari i necessàriament envoltat d'enemics s'explica des d'un profund canvi d'actitud jueva (arran de l'Holocaust esclar, però que ja es troba, en part, en el moviment sionista; interessant l'anàlisi que fa de la figura de Herzl): de la supervivència a qualsevol preu al desig de dignitat a qualsevol preu; dignitat en companyia, en la vida i en la mort, exclusivament jueva, com així passava als camps nazis, on, de todos aquellos que fueron perseguidos, sólo a los judíos se les reservó una muerte cierta. [...] Para los judíos que pasaron por esta experiencia todos los gentiles pasaron a ser iguales.
Així, Algunos de los dirigentes sionistas aparentan creer que los judíos pueden mantenerse en Palestina contra todo el mundo [...] No obstante, tras este optimismo espurio late una desesperación absoluta y una auténtica predisposición al suicidio [...] (textos anteriors, del Maig del 1946).
(Maig del 1948) Los dirigentes judíos pueden amenazar con el suicidio en masa ante el aplauso de sus oyentes, y el terrible e irresponsable "o, en caso contrario, nos hundiremos" se trasluce en todas las declaraciones oficiales judías, independientemente de lo radicales o moderadas que sean sus fuentes.
L'amor a la pàtria jueva, Arendt el focalitza, en aquests textos, en els èxits assolits pel Yishuv (literalment: Assentament; paraula hebrea que designa la colònia jueva a Palestina anterior a la creació de l'Estat d'Israel). En destaca dos i s'entreté en un d'ells: La Universitat Hebrea de Jerusalem i els Kibbutzim, que constituyen quizás el más prometedor de todos los experimentos sociales realizados en el siglo XX, así como la porción más excelente de la patria judía.
En ellos, en completa libertad y sin intromisión de gobierno alguno, se ha creado una nueva forma de propiedad, un nuevo tipo de explotación agraria, una nueva forma de vida familiar y de educación infantil.
Llàstima, tot pensador, però sobretot el que es dedica al pensament político-moral, hauria de tenir profunds coneixements de psicologia i pedagogia (de la bona...). Per a l'anàlisi de l'experiment social (horror) dels kibbutzim, em remeto a una novel.la policíaca (no gaire bona com a policíaca), que descriu molt bé l'ambient d'un kibbutz, Asesinato en el Kibbutz, de Batya Gur, tot fent-se resò explícit del famós estudi del psicòleg infantil, i també supervivent dels camps nazis, Bettelheim, The children of the Dream (1969); una de les conclusions de l'estudi és l'esgarrifosa relació estadística entre el jovent educat als kibbutzim i la mortaldat deguda a heroïcitats, ai!, suïcides, a la guerra dels sis dies. Una nueva forma de vida familirar (corda't l'americana...): Uns pares i mares difusos, quasi del tot absents personalment en la criança del fills; la responsabilitat col.lectiva, en fi, de la infància, la infància col.lectivitzada, en serien la causa més òbvia i directa, del desastre.
(Hannah Arendt, Mayo de 1948)
Arran d'una referència que una amiga em va trametre d'una filòsofa jueva, que es proclama deixeble d'Arendt, i que ha escrit un llibre força crític amb Israel, La nación y la muerte, em compro un llibre d'articles de l'Arendt (Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Ed. Paidós) sobre els jueus a Palestina, i, per fi, llegeixo de primera mà què en pensava ella de la qüestió.
En trec la impressió general que l'Estat d'Israel és pensat per Arendt des de l'abisme de la destrucció dels jueus a Europa, i des de l'abisme que assetja la voluntat de crear un Estat a Palestina sense posar les bases d'un pacte de fondària política (entés per ella, al 1948, nogensmenys que com la construcció, a la llarga, d'un Estat federal) amb els veïns arabs. Pensa Arendt que l'error dramàtic de la creació d'un Estat israelià en solitari i necessàriament envoltat d'enemics s'explica des d'un profund canvi d'actitud jueva (arran de l'Holocaust esclar, però que ja es troba, en part, en el moviment sionista; interessant l'anàlisi que fa de la figura de Herzl): de la supervivència a qualsevol preu al desig de dignitat a qualsevol preu; dignitat en companyia, en la vida i en la mort, exclusivament jueva, com així passava als camps nazis, on, de todos aquellos que fueron perseguidos, sólo a los judíos se les reservó una muerte cierta. [...] Para los judíos que pasaron por esta experiencia todos los gentiles pasaron a ser iguales.
Així, Algunos de los dirigentes sionistas aparentan creer que los judíos pueden mantenerse en Palestina contra todo el mundo [...] No obstante, tras este optimismo espurio late una desesperación absoluta y una auténtica predisposición al suicidio [...] (textos anteriors, del Maig del 1946).
(Maig del 1948) Los dirigentes judíos pueden amenazar con el suicidio en masa ante el aplauso de sus oyentes, y el terrible e irresponsable "o, en caso contrario, nos hundiremos" se trasluce en todas las declaraciones oficiales judías, independientemente de lo radicales o moderadas que sean sus fuentes.
L'amor a la pàtria jueva, Arendt el focalitza, en aquests textos, en els èxits assolits pel Yishuv (literalment: Assentament; paraula hebrea que designa la colònia jueva a Palestina anterior a la creació de l'Estat d'Israel). En destaca dos i s'entreté en un d'ells: La Universitat Hebrea de Jerusalem i els Kibbutzim, que constituyen quizás el más prometedor de todos los experimentos sociales realizados en el siglo XX, así como la porción más excelente de la patria judía.
En ellos, en completa libertad y sin intromisión de gobierno alguno, se ha creado una nueva forma de propiedad, un nuevo tipo de explotación agraria, una nueva forma de vida familiar y de educación infantil.
Llàstima, tot pensador, però sobretot el que es dedica al pensament político-moral, hauria de tenir profunds coneixements de psicologia i pedagogia (de la bona...). Per a l'anàlisi de l'experiment social (horror) dels kibbutzim, em remeto a una novel.la policíaca (no gaire bona com a policíaca), que descriu molt bé l'ambient d'un kibbutz, Asesinato en el Kibbutz, de Batya Gur, tot fent-se resò explícit del famós estudi del psicòleg infantil, i també supervivent dels camps nazis, Bettelheim, The children of the Dream (1969); una de les conclusions de l'estudi és l'esgarrifosa relació estadística entre el jovent educat als kibbutzim i la mortaldat deguda a heroïcitats, ai!, suïcides, a la guerra dels sis dies. Una nueva forma de vida familirar (corda't l'americana...): Uns pares i mares difusos, quasi del tot absents personalment en la criança del fills; la responsabilitat col.lectiva, en fi, de la infància, la infància col.lectivitzada, en serien la causa més òbvia i directa, del desastre.
divendres, de març 12, 2010
La mort i pam de Carles Riba (V.A. Estellés), en homenatge, vés per on, a un dels meus mestres en la matèria, Miguel Delibes
La hoja roja va ser el primer llibre de Delibes que vaig llegir. Recordo (en guardo algun encara) la col.lecció Salvat-RTVE, a módico precio fins i tot per a la meva família. La hoja roja era un dels primers títols, si no m'erro. Jo era aleshores (són records, no parlo d'ara) altament impressionable, i , esclar, em van impressionar molt aquells vellets, els quals, tot embolicant tabac en paper, esperen, amb lucidesa i estoïcisme, l'últim full al petit estoig de paper de fumar. El vermell. Després vindria Tot esperant Godot, amb la seva sofisticació i la seva perversitat, però aquesta és una altra història. A casa, l'avi, que no havia fumat mai, ja era a la maleïda cua. El meu pare sempre deia: Vés a saber, això de morir-se no va per ordre alfabètic. Però l'avi va ser el primer a topar-se amb el full vermell; obedient, tal com li pertocava, es va morir de vell. El meu pare també deia, fotent-se'n de la pròpia por, ja a l'espera: El que m'emprenya és no saber per on petarà, la cosa; que si el fetge, que si els ronyons... Uff. Sí, noi, és com ser un armari que no es pot obrir de tan ple, on saps que hi ha alguna peça de roba que convindria airejar abans no s'arni. Sempre m'ha fet gràcia Freud, tendeix a entendre les malalties orgàniques com a metàfores del desequilibri psíquic; textualment, per a ell, són metafòriques les conversions en els casos d' histèria, però, de fet, tot el cos és entès com un llibre obert on els nostres fantasmes fan de graffiteros obscens i malvats, sicaris de la mort silenciosa i sempre arrecerada, la molt. La puta cruel, en paraules d'un altre literat gens amant de la sofisticació, o d'una determinada manera d'entendre-la, Andrés Estellés, volcà que escup lava poètica. Esplèndit, el color vermell encès dels seus poemes. La puta cruel és l'expressió de la ràbia per la mort d'un altre dels grans, Carles Riba. Estellés es plany que algú que ha sabut destil.lar la vida en sensibilitat i bellesa, en serenitat, quedi a mans, ell també, d'una carnissera tan maldestra.
Alguns han dit que la Mort és amarga
-Ausiàs March-
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la puta cruel,
-un ull penjant i la boca rompuda,
el ventre inflat i les mitges caigudes-,
tu, dolç veí dels xiprers al crepuscle,
tu, tan seré com la lluna en el marbre.
No m'he refet de l'espant, Carles Riba.
Pense, només, en el pànic i l'ois
que vas sentir, sens dubte, veient
el rostre vil que avançava envers tu,
tan indefens sobre el llit de la clínica;
el rostre vil, que creixia i creixia,
i era, al remat, una bruta presència,
omplint-t'ho tot i engolint-te, brutal.
Ah, tu, tan clar, delicat, subtilíssim.
Ai quin moment d'enderroc i abandó.
Plore per tu, per l'instant de la teua
mort, una mort com aquesta i aquella.
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la Puta Suprema,
tu, l'habitant de la Gràcia, fill...
La hoja roja va ser el primer llibre de Delibes que vaig llegir. Recordo (en guardo algun encara) la col.lecció Salvat-RTVE, a módico precio fins i tot per a la meva família. La hoja roja era un dels primers títols, si no m'erro. Jo era aleshores (són records, no parlo d'ara) altament impressionable, i , esclar, em van impressionar molt aquells vellets, els quals, tot embolicant tabac en paper, esperen, amb lucidesa i estoïcisme, l'últim full al petit estoig de paper de fumar. El vermell. Després vindria Tot esperant Godot, amb la seva sofisticació i la seva perversitat, però aquesta és una altra història. A casa, l'avi, que no havia fumat mai, ja era a la maleïda cua. El meu pare sempre deia: Vés a saber, això de morir-se no va per ordre alfabètic. Però l'avi va ser el primer a topar-se amb el full vermell; obedient, tal com li pertocava, es va morir de vell. El meu pare també deia, fotent-se'n de la pròpia por, ja a l'espera: El que m'emprenya és no saber per on petarà, la cosa; que si el fetge, que si els ronyons... Uff. Sí, noi, és com ser un armari que no es pot obrir de tan ple, on saps que hi ha alguna peça de roba que convindria airejar abans no s'arni. Sempre m'ha fet gràcia Freud, tendeix a entendre les malalties orgàniques com a metàfores del desequilibri psíquic; textualment, per a ell, són metafòriques les conversions en els casos d' histèria, però, de fet, tot el cos és entès com un llibre obert on els nostres fantasmes fan de graffiteros obscens i malvats, sicaris de la mort silenciosa i sempre arrecerada, la molt. La puta cruel, en paraules d'un altre literat gens amant de la sofisticació, o d'una determinada manera d'entendre-la, Andrés Estellés, volcà que escup lava poètica. Esplèndit, el color vermell encès dels seus poemes. La puta cruel és l'expressió de la ràbia per la mort d'un altre dels grans, Carles Riba. Estellés es plany que algú que ha sabut destil.lar la vida en sensibilitat i bellesa, en serenitat, quedi a mans, ell també, d'una carnissera tan maldestra.
Alguns han dit que la Mort és amarga
-Ausiàs March-
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la puta cruel,
-un ull penjant i la boca rompuda,
el ventre inflat i les mitges caigudes-,
tu, dolç veí dels xiprers al crepuscle,
tu, tan seré com la lluna en el marbre.
No m'he refet de l'espant, Carles Riba.
Pense, només, en el pànic i l'ois
que vas sentir, sens dubte, veient
el rostre vil que avançava envers tu,
tan indefens sobre el llit de la clínica;
el rostre vil, que creixia i creixia,
i era, al remat, una bruta presència,
omplint-t'ho tot i engolint-te, brutal.
Ah, tu, tan clar, delicat, subtilíssim.
Ai quin moment d'enderroc i abandó.
Plore per tu, per l'instant de la teua
mort, una mort com aquesta i aquella.
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la Puta Suprema,
tu, l'habitant de la Gràcia, fill...
dilluns, de març 08, 2010
Una tarda al poble
No és una tarda quasevol. Neva amb intensitat des de fa hores. Estic sola amb les gates. La gran, ja molt gran, es passa quasi tot el dia en la mateixa posició, avui una mica més arraulida; li costa de pujar i baixar les escales; va fent, cada dia més malhumorada, si això és possible; n'és la reina, del malhumor, des de sempre, i és insubornable, tothom que l'ha volgut amanyegar sense el seu permís, és a dir tothom!, s'ha endut una bona esgarrapada. La petita puja i baixa, no només les escales, tota cosa d'alçada considerable mereix ser conquerida; la petita vola, com un floc de neu; és ingràvida, es desplaça per l'aire com els personatges d'aquella pel.lícula tan estètica, "Tigre y dragón". La gran s'hi emprenya -amb raó-, i fa la bufada de la serp; l'altre l'escarneix, se n'hi en fot, l'assalta i li salta per damunt, amb tota la mala bava d'una naturalesa jove i descarada.
El marit fa més de mitja hora que és al cotxe, dins de la fàbrica, amb l'esperança d'arribar a l'autopista. Potser s'haurà de quedar a passar la nit en algun hotel. El fill m'ha trucat des de l'institut; vindrà tard; se'n va amb l'S i amb el G i amb l'A i, amb aquell i l'altre... a gaudir d'un tarda tan insòlita. "Mare, és bestial! És bestial! Que ho veus?". Sí. Veig el poble nevat, i com neva encara; m'arrauliré al sofà, com una gata vella, amb una tassa de xocolata calenta i un llibre, mentre m'imagino els nois amunt i avall, empapats de neu, suats i glaçats. Feliços. I recordaré una altra nevada, tot l'hort colgat de neu, i jo darrera dels finestrals de la casa gran de la meva infància, amb els ulls com taronges; l'avi al costat, amb el seu bastò i la seva boina, fent-me companyia (encara me'n fa). Massa petita per sortir sola, escoltaré l'estusiasme del meu germà quan, a la nit, arribi a casa, cansat, suat, glaçat i feliç.
I entre aquestes dues tardes, tota una vida. Seria fàcil pensar que me l'he passada essent massa petita o massa gran. I seria fals. El temps és just amb mi i en mi. Arribo a temps a tot allò que m'importa. Puntual, arribaré a la fi. Mentiria, però, si digués que no em preocupa la cadència.
No és una tarda quasevol. Neva amb intensitat des de fa hores. Estic sola amb les gates. La gran, ja molt gran, es passa quasi tot el dia en la mateixa posició, avui una mica més arraulida; li costa de pujar i baixar les escales; va fent, cada dia més malhumorada, si això és possible; n'és la reina, del malhumor, des de sempre, i és insubornable, tothom que l'ha volgut amanyegar sense el seu permís, és a dir tothom!, s'ha endut una bona esgarrapada. La petita puja i baixa, no només les escales, tota cosa d'alçada considerable mereix ser conquerida; la petita vola, com un floc de neu; és ingràvida, es desplaça per l'aire com els personatges d'aquella pel.lícula tan estètica, "Tigre y dragón". La gran s'hi emprenya -amb raó-, i fa la bufada de la serp; l'altre l'escarneix, se n'hi en fot, l'assalta i li salta per damunt, amb tota la mala bava d'una naturalesa jove i descarada.
El marit fa més de mitja hora que és al cotxe, dins de la fàbrica, amb l'esperança d'arribar a l'autopista. Potser s'haurà de quedar a passar la nit en algun hotel. El fill m'ha trucat des de l'institut; vindrà tard; se'n va amb l'S i amb el G i amb l'A i, amb aquell i l'altre... a gaudir d'un tarda tan insòlita. "Mare, és bestial! És bestial! Que ho veus?". Sí. Veig el poble nevat, i com neva encara; m'arrauliré al sofà, com una gata vella, amb una tassa de xocolata calenta i un llibre, mentre m'imagino els nois amunt i avall, empapats de neu, suats i glaçats. Feliços. I recordaré una altra nevada, tot l'hort colgat de neu, i jo darrera dels finestrals de la casa gran de la meva infància, amb els ulls com taronges; l'avi al costat, amb el seu bastò i la seva boina, fent-me companyia (encara me'n fa). Massa petita per sortir sola, escoltaré l'estusiasme del meu germà quan, a la nit, arribi a casa, cansat, suat, glaçat i feliç.
I entre aquestes dues tardes, tota una vida. Seria fàcil pensar que me l'he passada essent massa petita o massa gran. I seria fals. El temps és just amb mi i en mi. Arribo a temps a tot allò que m'importa. Puntual, arribaré a la fi. Mentiria, però, si digués que no em preocupa la cadència.
dijous, de febrer 25, 2010
Es una maravilla
Mis hijos saben perfectamente catalán, aunque cuando lo escriben hacen muchas faltas [...] Prefiero que sepan alemán [...] Es una maravilla. Sólo por saber alemán ya encontrarán trabajo. Es como tener una carrera.
(Frau Montilla, al llibre recent publicat sobre el seu marit)
Els nens Montilla, com és sabut, van a l'escola alemanya, i només fan una hora a la setmana de català, una puta hora a la setmana de català. Sento ser barroera, però, darrerament, tot és llegir, escoltar, veure i copiar; volia posar-hi una nota entranyable, de les entranyes pròpies. A les escoles del país, els nens fan moltes més hores de català a la setmana, de fet, estudien en català, però, ai!, de faltes, la gran majoria, també en fan moltes; aquesta és una altra puta... Meravella, és una meravella. Per tal de fer la burocràcia més eficient, trobo que així que els nens es matriculin a P3, en el mateix moment, ja se'ls pot inscriure a les oficines de l'INEM.
Mis hijos saben perfectamente catalán, aunque cuando lo escriben hacen muchas faltas [...] Prefiero que sepan alemán [...] Es una maravilla. Sólo por saber alemán ya encontrarán trabajo. Es como tener una carrera.
(Frau Montilla, al llibre recent publicat sobre el seu marit)
Els nens Montilla, com és sabut, van a l'escola alemanya, i només fan una hora a la setmana de català, una puta hora a la setmana de català. Sento ser barroera, però, darrerament, tot és llegir, escoltar, veure i copiar; volia posar-hi una nota entranyable, de les entranyes pròpies. A les escoles del país, els nens fan moltes més hores de català a la setmana, de fet, estudien en català, però, ai!, de faltes, la gran majoria, també en fan moltes; aquesta és una altra puta... Meravella, és una meravella. Per tal de fer la burocràcia més eficient, trobo que així que els nens es matriculin a P3, en el mateix moment, ja se'ls pot inscriure a les oficines de l'INEM.
¿Dónde está el puto puterío socialdemócrata español?
Consulat de Cuba a Barcelona, (de nou via "El tinglado" de l'Àngel)
I per a saber sobre Cuba, aneu a ca la Teresa, i encara millor, llegiu el seu llibre "Castracions"
Consulat de Cuba a Barcelona, (de nou via "El tinglado" de l'Àngel)
I per a saber sobre Cuba, aneu a ca la Teresa, i encara millor, llegiu el seu llibre "Castracions"
dimecres, de febrer 24, 2010
Perquè en un altre temps, ja fa molt temps, vaig lluitar des del sindicalisme llibertari, i ara em repel haver-me'n d'avergonyir, però ho faig
Gràcies, Àngel
Gràcies, Àngel
dijous, de febrer 18, 2010
dimecres, de febrer 17, 2010
dissabte, de gener 30, 2010
Vida i cinema
Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.
Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.
Ets gran Eastwood.
Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.
Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.
Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.
Ets gran Eastwood.
Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.
dissabte, de gener 09, 2010
Linkant "El país" d'avui, he esborrat, sense voler, l'entrada d'ahir on reproduïa i comentava una cita del "País" d'ahir. Bé, ho explico. De tot el que està passant darrerament relacionat amb el terrorisme islamista, el que més m'ha frapat, des de la còmoda distància d'estar per casa, és la mort fulminant de set membres de la CIA. Ahir, algú d'Al Qaeda es vantava dels assassinats, tot fent referència a la visió matussera d'aquells que no creuen en el més enllà. És interessant perquè posa de manifest com ens veu l'enemic (assumim d'una vegada que estem en guerra), quina és per a ell la nostra debilitat; jo parlava de la ingenuïtat d'una concepció positivista i conductista, i d'una societat oberta, on tot, fins el món hermètic dels serveis secrets (només cal examinar les bigarrades legislacions occidentals al respecte), és susceptible de ser airejat. Recordo, ara, un amic, que havia nascut a Mèxic i havia passat la seva adolescència movent-se pels barris baixos de La Habana de Castro; el recordo explicant-me com era la casa de Trotski a Mèxic, convertida en museu; afegia, l'amic: Si els guardaespatlles de la fortalesa del Vell haguessin sigut mexicans, un individu amb gavardina en plena calor de l'estiu, no hagués passat del llindar de la porta. Però, ai, eren joves ianquis. Avui, "El país" (linkat al post anterior) ens mostra com ens veiem nosaltres, o alguns de nosaltres. Si abans parlava d'una ingenuïtat dels fonaments, ara toca parlar d'estupidesa fonamental.
dilluns, de desembre 14, 2009
Baixo d'Arbeca!!!
Ara ho entenc. Acabo de sentir tres segons de Puigcercós. Negligeix la sentència del TC. Catalunya ja la té superada, la sentència; té superada, Catalunya, Espanya tota sencera i la mare de tots plegats. Estem per sobre de. Quan ens caigui la sentència, no ens aixafarà, perquè estarem fent el salt pels núvols. Estic contenta, ja he pillat la consigna, l'espècie de coloms que, a partir d'ara, faran volar. Aquesta nena és una mica lenta, em deien els grans de casa quan m'explicaven el tema Catalunya. Tenien raó. Però, quin goig, i quin descans, quan per fi baixo d'Arbeca... Quin goig i quin descans; segons les meves previsions: m'enterraran a Espanya, a Catalunya, a un bonic cementeri marí, com qui passa la seva mort de vacances. Segons les meves previsions, dintre d'uns quants, bastants, anys.
Ara ho entenc. Acabo de sentir tres segons de Puigcercós. Negligeix la sentència del TC. Catalunya ja la té superada, la sentència; té superada, Catalunya, Espanya tota sencera i la mare de tots plegats. Estem per sobre de. Quan ens caigui la sentència, no ens aixafarà, perquè estarem fent el salt pels núvols. Estic contenta, ja he pillat la consigna, l'espècie de coloms que, a partir d'ara, faran volar. Aquesta nena és una mica lenta, em deien els grans de casa quan m'explicaven el tema Catalunya. Tenien raó. Però, quin goig, i quin descans, quan per fi baixo d'Arbeca... Quin goig i quin descans; segons les meves previsions: m'enterraran a Espanya, a Catalunya, a un bonic cementeri marí, com qui passa la seva mort de vacances. Segons les meves previsions, dintre d'uns quants, bastants, anys.
diumenge, de desembre 13, 2009
Xantatges
Es veu que estan de moda. Recordo mon pare, una de les escassísimes lliçons explícites que em va adreçar, la de no cedir mai, per dur que sigui, a un xantatge; recordo les seves paraules, el gest: hauries begut oli. Llegeixo un periodista de poca barba d'un diari pretesament conservador, d'aquells que hom llegeix els diumenges i festes de guardar, després d'un bon esmorzar; acollit, hom, dolçament en un sillò orellut, amb les pantofles a mig posar, els ulls fent travelling de titular en titular, la lletra menuda que ensopega amb les lleganyes. Algun badall, algun renec, i una rialleta. Tranquil.litat i bons aliments. Llegeixo de tirada fins al final, entenc a la perfecció el castellà:
Lo de hoy es un acto cívico, pero (!) si un (!) tribunal español (!) intenta rectificar la voluntad de los (!) catalanes (!)...
Els signes d'admiració són meus. És meu el turment de la musiqueta de fons: Uns flautins i un tambor van carrer avall fent sonar les notes del Senyor Ramon enganya les criades... Ja de petita em semblava una cançoneta estúpida. Efectivament, son la banda sonora de l'acte cívic del meu poble. Una nosa fugissera, no-res. Però, ai, aai, si.
Si ens equivoquem, doncs ja rectificarem, diu, enriolada, ella, el primer vot del primer poble, el poble més petit de Catalunya, on un veí, com un sol home, va votar que no. Imagino vàries possibilitats de personatge. Tanta ficció al carrer incita la ment a esbossar novel.les. Tot just.
Es veu que estan de moda. Recordo mon pare, una de les escassísimes lliçons explícites que em va adreçar, la de no cedir mai, per dur que sigui, a un xantatge; recordo les seves paraules, el gest: hauries begut oli. Llegeixo un periodista de poca barba d'un diari pretesament conservador, d'aquells que hom llegeix els diumenges i festes de guardar, després d'un bon esmorzar; acollit, hom, dolçament en un sillò orellut, amb les pantofles a mig posar, els ulls fent travelling de titular en titular, la lletra menuda que ensopega amb les lleganyes. Algun badall, algun renec, i una rialleta. Tranquil.litat i bons aliments. Llegeixo de tirada fins al final, entenc a la perfecció el castellà:
Lo de hoy es un acto cívico, pero (!) si un (!) tribunal español (!) intenta rectificar la voluntad de los (!) catalanes (!)...
Els signes d'admiració són meus. És meu el turment de la musiqueta de fons: Uns flautins i un tambor van carrer avall fent sonar les notes del Senyor Ramon enganya les criades... Ja de petita em semblava una cançoneta estúpida. Efectivament, son la banda sonora de l'acte cívic del meu poble. Una nosa fugissera, no-res. Però, ai, aai, si.
Si ens equivoquem, doncs ja rectificarem, diu, enriolada, ella, el primer vot del primer poble, el poble més petit de Catalunya, on un veí, com un sol home, va votar que no. Imagino vàries possibilitats de personatge. Tanta ficció al carrer incita la ment a esbossar novel.les. Tot just.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
