diumenge, de setembre 23, 2007

Col.leccions

No sóc col.leccionista de res; tendeixo a veure aquesta dèria com una de les múltiples formes de la perversió; segurament, la meva antidèria deu estar relacionada amb què els objectes en general em fan més nosa que servei. Posaria la mà al foc en dir que mai, mai, m'ha caigut ni una llàgrima per un objecte perdut, i potser em cremaria, però, en fi, ja s'entén. He après a valorar la cultura oriental a través dels seus espais buits, del seu minimalisme objectal, repòs de l'ànima. No obstant això, dec bona part de la meva formació a tres col.leccions:

- una de llibres a un preu molt mòdic que a casa van celebrar i comprar quan jo devia tenir... entre tretze i catorze anys. Encara en conservo algun. Biblioteca Básica Salvat de libros RTV. Recordo especialment la lectura d'una antologia de "El espectador", d'Ortega, primer llibre d'un escriptor filòsof que vaig llegir. Ja aleshores, amb aquella alegria pròpia de less identificacions infantils, em vaig identificar amb la vida d'espectador, vaig dir-me jo sóc així.

- una de lladres i serenos (gènere literari del qual han parlat darrerament a can Pere i a ca la Júlia), La cua de palla, dirigida per Pedrolo. Aquí vaig saber del meu instint depredador....No, no pas perquè m'identifiqués amb la galeria de criminals. No. Però sí que vaig aprendre a confondre'm amb el paper de la paret, a amagar-me per cantonades, per racons obscurs, a l'aguait... Així, quan el familiar de torn es despistava i abandonava, ni que fos per un instant, la novel.la, m' abraonava damunt del llibre i me'l feia meu; com que a casa tots jugàvem al mateix, tothom respectava la momentània victòria d'altri damunt la presa, i la lectura es feia acte, passava a ser una activitat d'estratègia: objectiu clar, traïdoria, reflexos i molta barra. Voluptuós. Evidentment, hi havia premi -el millor premi del món: l'admiració!- per a qui aconseguís arribar primer a la meta o final de la intriga.

- una -la primera que jo sàpiga, crec que també de la salvífica Salvat- de discos de vinil i fascicles, de música clàssica i d'història d'ídem. Plaer grandiós i solitari, hores i hores de música. Una immersió. S'esdevingué molt poc després que la mare morís, i em sembla que em va ajudar a harmonitzar l'ànima, a posar ordre i equilibri en el convuls món interior. Una psicoanàlisi musical, doncs. Vaig néixer encerclada de llibres i de lectors, però no pas d'oïdors de música; la meva mare no la podia sofrir i el meu pare havia decidit que era una de les moltes limitacions que amb l'edat -de fet, més que no pas l'edat, era cosa de la butxaca, la limitació aquesta, i tantes altres...-, t'imposes, la de no escoltar música; els discos no els conservo per voluntat pròpia, per allò que ja he dit de la molèstia que m'ocasionen els objectes, de la meva manca d'amor pels objectes. Els fascicles me'ls va perdre l'impresentable llibreter de barri, de confiança de tota la vida, amic fins i tot, que s'havia compromès a fer-me'ls enquadernar. Impresentable, no per haver-los perdut sinó per no atrevir-se a confessar-m'ho, per anar allargassant la mala notícia, donant esperances, obligant-me a ser jo qui, finalment, verbalitzes el desastre, els has perdut! Literalment impresentable perquè s'ha mort, i això sí que és una pèrdua imperdonable.

dimarts, de setembre 11, 2007

Tot esmolant les estilogràfiques

Espanya és un Estat paràsit, una realitat macabra, un esbiaix de la Història

Catalanisme és nacionalisme i nacionalisme és independentisme, i qui digui que no és així és senzillament un traïdor o un ignorant. O pitjor encara, un covard o un espanyol.

dilluns, de setembre 10, 2007

Don DeLillo

DeLillo és gran. Tot i que jo només he pogut amb una de les seves novel.les (Submundo; les altres, les he deixat a mitges per gèlides, impecablement gèlides). Novel.la voluminosa, absorvent, difícil, tan ben escrita que hi ha pàgines que t'aturen per tal que et preguntis, ociosament, Com pot escriure tan bé? Ahir, a El país, Muñoz Molina ens dóna compte d'una conversa amb l'escriptor del Bronx. En algun altre lloc he llegit que jugava de petit amb els veïnets De Niro i Collin Powell. Tres nens que s'han fet molt i molt grans. Beneïda sigui la societat que permet créixer tant, sense posar massa pals a les rodes, als nens de barriades pobres i de procedències ètniques diferents. Potser l'acció política caldria jutjar-la, al capdavall, amb aquests paràmetres.

La darrera novel.la, Falling man, s'endinsa en l' horror de l'11S a New York. Per què ficció?

...la ficción puede internarse en lo desconocido, puede seguir el impacto de los hechos históricos en la vida íntima de las personas y crear un lenguaje para expresar esa vida, que con mucha frecuencia es un lenguaje de pérdida y de dolor. Un escritor de ficción se adentra en los sentimientos de un personaje, en lo que piensa, incluso en lo que sueña. Eso es lo que una novela puede hacer con respecto a un hecho como el 11 de septiembre, y lo que no es accesible ni para el historiador ni para el periodista.

Recordo una esplèndia pel.lícula de Jim Jarmusch, Una noche en la tierra, feta d'històries de taxistes de diferents ciutats del món. La darrera -la més trista; n'hi ha alguna de divertidíssima- està basada en un conte de Txéjov: Tres borratxos pugen a un taxi i expliquen les seves desgràcies d'una manera totalment anodina i despersonalitzada, la qual cosa provoca en l'espectador més aviat comicitat; el taxista, fart de sentir-los fer el ploramiques, acaba per explicar la pèrdua d'un fill des dels sentiments de la seva dona i d'ell mateix. Des de dins. Estic convençuda que sense aquest món interior no hi ha art; per això bona part de l'art contemporani m'és aliè.

divendres, de setembre 07, 2007

Emocions



Final de vacances, començament de curs. Amb en G. comprem material escolar imprescindible; enguany, però, una veïna em proposa de donar-me els llibres de la seva filla, un any més gran que en G.; jo li guardaré els del curs passat per a ús futur del seu fill, dos anys menor que el meu. Quan arribo amb la notícia a casa, se'm passa pel cap el record de la il.lusió pròpia, els primers dies amb els llibres nous a les mans, l'olor a llibre nou, la visió immaculada..., l'omnipotent, vivísima, sensació del "tot, tot és possible", fins i tot no acabar avorrint-me i avorrint-ho tot. Decideixo donar veu i vot -únic vot- a en G. Bescanvi fet! El meu fill és el rei del trueque, li encanten els trapicheos. A més, sap que, d'una manera o altra, en treurà algun partit, de l'estalvi familiar.



Ahir a la nit, una trucada trasbalsa en G. L'A., companya des que eren pàrvuls, li proposa d' apuntar-se junts a una escola de ball, concretament a balls de saló (!), com a parella estable durant el curs. Deixeu-me dir que l'A. és una noia guapíssima, una parella de ball digna de Hollywood. En G., de mena bailongo, està emocionat. Escric això just quan acabo de tornar d'acompanyar-los en cotxe, el seu primer dia. Impressionants, divertidíssims. Què no donaria per a poder veure'ls per un forat! Ja t'agradaria fer d'espia, eh?, deia el meu fill. Sí, sí, m'encantaria! En G. s'ha vestit amb els texans nous, de pirata, i una samarreta negra de marca; tenia dubtes sobre si posar-se un supercinturó, però ha pensat que tal vegada fora una molèstia (?) a l'hora de la veritat, a l'hora de ballar.



Ai, senyor. Sempre m'ha sabut greu no saber ballar. Sobretot, el tango. De joveneta feia veure que ballava rock a les discoteques, al menjador de casa... Recordo, primer, "Sex machine", del recentment mort, James Brown, després Joe Cocker; com m'agrada Cocker, i quants anys fa que no ballo! Fer-se gran és anar entomant límits, deia el meu pare. Coses que saps que no tornaràs a fer i coses -moltes coses, massa coses- que saps que no faràs mai. Com ara ballar tangos. Merda, sort d'en G. i de les seves il.lusions, que jo xuclo amb deler, com un vampir deu xuclar sang.

Actualització: La primera classe ha estat un èxit. Definitivament, s'hi volen matricular. He arribat a temps per a veure'ls un minut per un forat. Patosos, encara. En G. em diu que amb sandalies res de res, amb bambes tampoc. Hi ha unes sabates especials que.... Sí. I camisa blanca de màniga llarga, i pantalons negres. Sí. Ho comprarem tot, una mica més endavant, si la cosa persisteix i prospera. Per a celebrar-ho, i anar posant fi de manera poc traumàtica a les vacances, anem, de nit, tota la família al cine, a l'estrena de "La jungla 4"; soparem fora i després caurà un gelat. "I als moros que els mati Déu o, sinó, per què els fotia". Contràriament a allò que pot semblar a primer cop d'ull, aquest clàssic (suposo que es remonta a les guerres d'Àfrica, a casa el sentia sovint) no és políticament incorrecte.

dimecres, de setembre 05, 2007

Continuen parlant els amics



Ara em situo en la banda (no sé si gaire ampla, però prou influent) de catalans de la ceba, de mitjana edat, que han fet força calerons i encara en fan (ara potser menys dels que voldrien); catalans que se senten, em primer lloc i per damunt de tot, catalans (ara, emprenyats); en segon lloc, antiamericans (no em feu dir per què); desprès, catalans més que mai afrancesats: Ah, en Sarko, ell sí que té les idees clares. Apel.lant al seu coneixement dels afers econòmics, foten un cop de puny damunt la taula (la meva taula nova de la terrassa, tot s'ha de dir): Allò que ens cal és deixar-nos de punyetes, ja n'hi ha prou de fer el ploramiques; cal començar a fer carreteres, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres; i trens, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de vies fèrries; i ports i aeroports, i... Buf, em canso només d'imaginar-m'ho.



Després passen a la lamentable classe política catalana i/o espanyola. Ara mateix, han tingut la pensada de votar CiU, com a mal menor. Tornaran, doncs, a votar CiU, ara sense aquella (ai, la llunyana "operació Roca", què joves que érem!) il.lusió. Pitjor que el que tenim, no serà, oi?, es pregunten amb un punt d'angoixa als ulls. Erc se'n dur la pitjor part, l'ase de tots els cops; es comença per popularitzar l'ase i s'acaba reben tots els cops. Com qui no vol la cosa, els amics arriben a l'inevitable punt final sobre l'horrible extrema-dreta espanyola, és a dir, el PP, però avui la cosa no es liquida aquí, en la paraula fatxa i un algun cop de puny a la taula (la meva, nova, etcètera), sinó que deriva, quasi amb melangia, cap insòlites aigües tranquil.les amb el nom balsàmic i alhora emfàtic de... Rato, Rodrigo Rato: Aquest sí , s'ha de reconéixer, aquest sí que ens agrada i no l'imbècil de Rajoy... Rato, veus, amb en Rato, encara.... Sí..., potser, veus? I jo que penso: Encara n'hi ha per a Rato, o Ratito, vés a saber.

Abans d'anar-me'n a dormir, barrino: Ara mateix, si una anàlisi de sang acurada d'en Rato, donés algun remot indicatiu vagament català, potser seria el candidat ideal per a destapar el nostre famós vot ocult, així com per ocultar part d'un vot massa descobert, despullat, avergonyit, a hores d'ara.

En tot cas sembla que alguna cosa es mou i es cou. I que les eleccions que s'apropen poden deparar moltes sorpreses. O no.

Ampliació: Operació Solbes i política zapateril.

dimecres, d’agost 29, 2007

No he de callar, por más que con el dedo,
ya tocando la boca, o ya la frente,
silencio avises, o amenaces miedo.

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?


D'això... eheem, interessant el llibre de Pío Moa que estic a punt d'acabar, Una historia chocante. Los nacionalismos vasco y catalán en la historia contemporánea de España. És un totxo de 679 pàgines, i, valgui com a excusa si algú la necessita, em va costar l'irresistible preu de 4 euros (d'això se'n diu fer pàtria). És un exhaustiu repàs històric de l'Espanya del segle XX en el seu laberint territorial. Escrit, òbviament, per Moa, el llibre té un nord ideològico-polític clar, diàfan, al qual s'arriba per uns camins de mala bava i sarcasme, però també d'intel.ligència analítica i rigor... almenys historiogràfic. En copio una cita i reconec que em mou a copiar-la la lectura prèvia dels titulars dels diaris d'avui:

¿Y el nacionalismo catalán? [...] Con su lenguaje cauteloso lo aclaraba Jordi Pujol en una entrevista: "si en el futuro una parte de España, por ejemplo Euzkadi, o llegado el caso Cataluña misma, manifiesta de forma clara, a través de su Parlamento, el deseo de convocar un referéndum de autodeterminación, me parece que iba a resultar muy difícil oponerse a esa intención, por mucho que ese deseo contraviniese lo expresado por la Constitución española". Estas frases, de tono neutro, sólo tienen una traducción coherente: "Si en el futuro los nacionalistas convencemos a la mayoría de los vascos o de los catalanes de la conveniencia de separarnos de España, no habría Constitución que lo impidiese". Porque, claro está, sólo se plantea un referéndum sobre la posible secesión con intención de ganarlo, y quienes tienen esa intención no son otros que los nacionalistas. En estas palabras, Pujol revela su disposición a liquidar unilateralmente la Constitución cuando se dieran las condiciones para ello, condiciones que los nacionalistas crean con afán. Y mientras se reservan el derecho de romper la Constitución cuando les convenga, emplean ésta como escudo de sus aspiraciones. (p. 596-597)

A mi, allò que em fatiga de tot plegat és l'afany i la varietat de les seves manifestacions. Si la independència de Catalunya vingués donada sense haver d'anar engreixant i engreixant l'afany fins a afartar-lo per tal que exploti, doncs mira... Però, redéu!, tot aquest procès, aquestes processons, aquestes passions i emocions... Ahir, una amiga filòloga, políglota, professora de llatí, em comenta, astorada i indignada, que corre la tesi, entre filòlegs catalans, d'un origen obscur, encara misteriós i per investigar, de la llengua catalana. Em confessa que ella i el marit han parlat de fotre el camp cap a d'altres terres si la tonteria, per aquí, va a més. Confidència per confidència, amb el meu, de marit, hem parlat del mateix i en els mateixos termes. Certament, aquesta fugida encara no és pas cap afany, però.

dissabte, d’agost 18, 2007

La paraula

Aquests dies em ve sovint al cap la famosa seqüència de la pel.lícula de Dreyer on el boig ressucita la morta. No és una seqüència agradable, fa poc l'he tornada a veure a l' exposició Hammershoi-Dreyer. Si ens ha de ressucitar l'inquietant i mòrbid cavaller de la fe per tal de continuar vivint en un món també tan mòrbid, doncs més val deixar-ho córrer i morir irremeiablement, definitivament, punt. La carnalitat que la boca entreoberta -en primer pla- de la dona tot just retornada a la vida cerca, amb afany i com a primer i fonamental impuls de vida, podria ser la ironia encriptada de Dreyer: cap dels cavallers que l'encerclen podrà mai satisfer-la. D'aquí la mort, per inanició. D'aquí la perversitat de la ressurrecció.

Aquests dies, de vacances de paraules, he pensat en la pulsió de mort freudiana, la qual opera fonamentalment en silenci, diu el mestre. Només podem ensumar-la quan es manifesta en accions externes, quan es volca cap a l'exterior, és a dir en l'acte agressiu i destructor. Per exemple, el suïcidi. Suïcidar-se és una modalitat peculiar de l'assassinat, modalitat no considerada, que jo recordi, dins de la bella art de de Quincey (tan britànic, tan voluntàriament mancat de truculència, tan divertit). El suïcidi, doncs, com assassinat d'objectes fantasmagòrics, que no per ser fantasmes fan menys la punyeta, ans al contrari. Fan la punyeta des de dintre i poden fer-la a tothora. Fan la punyeta omplint de xerrameca el regne del silenci sobirà. La dictadura brutal dels fantasmes. Sortosament, segons Freud, hi ha forces també profundes que malden per a conservar l'individu, que lluiten per la vida, i al servei de la civilització. Al servei de

mantener alejadas todas las posibilidades no inmanentes del retorno a lo inorgánico. El organismo no quiere morir sino a su manera.

Aquesta cita, que sempre m'havia resultat terrorífica, fa uns dies, escassos dies, que em sembla lluminosa. Calleu d'una vegada, collons, i que mori en pau i a la seva manera, és a dir en silenci.




dimarts, de juliol 24, 2007

A la vila d'Horta, que em va veure néixer

Juro que ha estat la casualitat. Aquest matí, després de sortir indemne d'una negociació per a veure quin pare-mare se'n duia els nois a la platja (un pare de vacances ha fet el gest i, com en una subhasta, s'ha endut el trofeu per manca de contrincant), m'he submergit en el llibre Acerca de Manuel Sacristán, i, pam!, a la primera, he trobat aquesta perla tan adequada a les actuals circumstàncies. L'atzar per a mi no té pes, però, potser precisament, que n'és de divertit a vegades:

Diu el mestre (any 1983):

El problema es cómo reaccionar políticamente ante la presente tensión entre las fuerzas productivo-destructivas en desarrollo y las relaciones de producción existentes. Y lo principal de la solución consiste en alejarse de una respuesta simplista que se base en una confianza inalterada en el sentido emancipatorio del desarrollo de las fuerzas productivo-destructivas. Si se quiere firmular esto de forma más filosófica, se podría sugerir que se trata de romper con el resto de hegelianismo que empuja a confiar en las supuestas leyes objetivas del desarrollo histórico. Por el contrario, habría que entender que un programa socialista no requiere hoy (quizá no lo requirió nunca) primordialmente desarrollar las fuerzas productivo-destructivas, sino controlarlas, desarrollarlas o frenarlas selectivamente. Y si se prefire decir lo mismo de una forma más imaginativa, se podría empezar por señalar que hoy debería estar ya clara la inadecuación, por ingenuidad, de una célebre frase de Lenin según la cual el comunismo son los soviets más la electricidad.

diumenge, de juliol 22, 2007

Burke, la defensa de la civilització i els mals averanys





Burke va ser durant la seva vida al servei de la política, des del seu escó de parlamentari, un home moderat, amant del pacte i, fins i tot, liberal en la praxi. En la seva manera d'entendre el món i de concebre l'home era profundament conservador en ser profundament religiós; un conservadorisme ateu mai n' és profundament, de conservador, perquè, a parer meu, porta implícit un impermeable de cinisme, és a dir de superficialitat; o el món a conservar és sagrat o, de fet, l'únic que m'afanyo a conservar és el meu silló (en sentit molt laxe i amb tots els matisos intermitjos en els quals, jo mateixa, em trobo). Un Burke ja gran -els darrers anys de vida- va deixar enrera la seva serenitat política per fer-se, contra viento y marea, capdavanter quasi en solitari d'una guerra a mort contra el Mal, una de tantes. Burke versus Revolució francesa, és cosa sabuda. Però, en llegir els seus textos, el seu enfocament de l'enemic a abatre, hi he trobat el pinyol de l'anàlisi d'Hannah Arendt sobre el mal totalitari. Ho resumeixo: la ideologia com a "doctrina armada" que, per si sola, no s'aturarà mai, i doncs no paga la pena d'intentar de pactar-hi, perquè, precisament, es nodreix d'una ambició il.limitada, totalitària per tant. En la denúncia de Burke de l'escandalosa vulgaritat i falsedat de les abstraccions ideològiques, que destil.len un humanisme celestial en el sentit carrincló mentre fan de munició inesgotable de les armes, també hi ha, sens dubte, el pinyol de la famosa sospita posterior (la crítica de la ideologia com a embolcall superestructural en Marx, la font destructiva de les pulsions i l'espiral diabòlica del desig en Freud).

Un dels textos que vull reproduir al blog, m'ha deixat astorada per la seva actualitat. Diu (és una mica llarg, però s'ho val):


En todo cuanto hagamos, ya sea durante el conflicto o después de él, es necesario que no perdamos de vista la naturaleza y el carácter del enemigo contra el que tenemos que luchar. La Revolución jacobina se ha llevado a cabo por hombres sin clase y sin consideración, de mentes salvajes, llenas de frivolidad, de arrogancia y presunción, carentes de moral, de probidad y de prudencia. ¿Qué tienen ellos, pues, para suplir sus innumerables defectos y convertirlos en algo terrible incluso para las mentalidades más firmes? Tienen una cosa, y tan sólo una. Pero esa cosa vale por mil: tienen energía (...) Si hemos de enfrentarnos a esa portentosa y temible energía, que no se ve refrenada por consideraciones divinas o humanas, que está siempre vigilante, siempre al ataque, que no se permite el menor reposo y que tampoco tolera que alguien descanse un solo momento de forma impune; si hemos de enfrentarnos a esa energía con una actitud pobre y vulgar, con máximas triviales, con viejos y mezquinos dichos, con dudas, miedos y sospechas, con lánguidas y sofocadas dudas, con un simple espíritu oficial y formal que se aparta de su propósito ante cualquier obstáculo, y que nunca logra ver una dificultad hasta que se encuentra metido en ella o que, en el mejor de los casos, la evita, entonces nos hundiremos en lo más profundo del abismo (...)


Per acabar, és qüestió de justícia deixar constància de quin era el programa que defensava, per damunt de tot i sine qua non, Burke, i en el qual trobava la força per a fer front a esa energía maligna y destemplada. El seu propi fill va ser l'encarregat de lliurar-lo als Borbons que demanaven ajuda.

Tienen que prometer de forma clara y sin ambigüedades que cuando la monarquía se haya restaurado apoyarán una constitución libre. Y que a tal fin convocarán una reunión de los representantes de los tres estados, libremente elegidos según el antiguo orden legal, los cuales votarán la abolición de todas las Lettres de Cachet (ordres del Rei referides a persones concretes, a les quals s' obligava a fer alguna cosa, bàsicament càstigs) y demás mecanismos arbitrarios de encarcelamiento. Que todos los impuestos habrán de ser establecidos conjuntamente por los mencionados tres estados y el Rey. Que deberán establecerse responsabilidades, y que la renta pública no estará interferida por el Poder, ni por los abusos o las malversaciones. Que se convocará un sínodo de la Iglesia francesa para reformar los abusos; y que los participantes (puesto que desgraciadamente el Rey había perdido todo su crédito) se comprometerán con sus vidas y haciendas a apoyar, juntamente con el Rey, estas condiciones y este sabio ordenamiento, única base de un gobierno libre y fuerte. Sin tal declaración que no se confíe en lograr apoyos. Por lo que a mí toca, aunque no tengo la menor duda de preferir el antiguo régimen, o casi cualquier otro, antes que esta vil quimera y este sueño enfermizo, no actuaré para sustituir por un despostismo monárquico la anarquía actual.

divendres, de juliol 20, 2007

Un llit de Procust comprat a Ikea



Estira i arronsa, estira i arronsa... arronsa que arronsaràs, a Catalunya anem fent de Procust un heroi nacional; un heroi, això sí, allunyat de les ancestrals crueltats sanguinàries, tan explícites i, doncs, repugnants; un heroi educat en la tolerància, amable i pacient; una paciència, si es vol, funcionarial, al servei de la utopia funcionarial par excellence: la inactivitat absoluta a través de l'espera; ja se sap: I doncs què esperem? Godot. El llit de medir d'aquest Procust modern és d'una efectivitat inapel.lable, contundent, aritmètica; les urnes, és clar, com s'escau a una societat plenament democràtica i avançada, capdavantera en drets humans, individuals i, fins i tot, col.lectius. Res a objectar, fins aquí; del tot homolagable amb la resta de països del nostre entorn cultural. Només que, darrerament, em sembla notar una alteració estranya, peculiar, del mite: el llit del Procust nostrat minva, centímetre a centímetre, candidat a candidat. No es pot pas dir que no sigui una adaptació pràctica i imaginativa fruit d' un disseny innovador al servei dels greus problemes de la manca d'espai habitacional. El llit minva, així de fàcil; fins i tot l'atrafegat heroi grec n'hagués vist, de seguida, la senzillesa i la utilitat, l'adaptabilitat i la comoditat, i, per tant, la moralitat. I la netedat. Ho sé, ho sé. Jo també m'ho pregunto, si tal com minva pot créixer. El manuel d'instruccions de muntatge no especifica res al respecte, ni si minva ni si creix; fixa, això sí, un tamany d'estàndard nòrdic, un punt de partida generós on tot déu hi ha de tenir cabuda, de la qual cosa sembla concloure's..., però, Ikea, la pèrfida Ikea, es nega a fer la versió catalana dels seus manuals d'instruccions. Així que només ens queda que registrar el fet empíric, sempre i per definició a pilota passada. De moment, minva. També podem fer una altra cosa, i ja l'hem feta: el moviment amb què minva és un moviment uniformement accelerat. És a dir, cau. Minva i cau.

dimarts, de juliol 17, 2007

El filòsof en acció,

anomena Burke a l'estadista complet. En tot cas, un paràgraf del seu famós "Discurs sobre la reforma econòmica", m'ha empès a passar a l'acció, i anar-me'n, tot un matí, de rebaixes. Esgotador però, al capdavall, gratificant. Despeses, grans despeses. Totes essencials.

La economía no se reduce a la simple parquedad. En la teoría ambos conceptos se hallan separados; de hecho, puede que la parquedad sea, o quizás no, una parte de la economía, según las circunstancias. En la verdadera economía pueden resultar esenciales los gastos, incluso los grandes gastos. Aunque se llegue a considerar la parquedad como una virtud, existe, sin embargo, otra clase de economía y de índole superior. La economía es una virtud distributiva, y no consiste en ahorrar sino en seleccionar. La parquedad no requiere juicio ni sagacidad, ni providencias, ni comparaciones. El simple instinto, y no precisamente el de la clase más elevada, puede practicar a la perfección esa falsa economía. La otra require puntos de vista más amplios. Necesita un juicio discriminatorio y una mente firme y sagaz.

Burke tenia pocs diners i gustos cars. M'encanten les persones amb pocs diners i gustos cars. Quan van de compres, les persones amb pocs diners i gustos cars posen a prova la seva sagacitat, la seva fermesa i la seva amplitud de mires. Sí, senyor. En dono fe.


I, finalment (per avui), si el segle XX s'hagués parat a pensar en aquestes senzilles i sàvies paraules del gran Burke...

En toda àrdua empresa hemos de considerar tanto lo que vamos a perder como lo que hemos de ganar; pues cuanta más y mejor libertad posea un pueblo, menos se arriesgará para tratar de aumentarla. Éstas son las limitaciones del hombre. Porque el individuo actúa por su propio interés y no por especulaciones metafísicas. Aristóteles, el gran maestro del razonamiento, nos previene, con gran peso y propiedad, contra esa ilusoria precisión geométrica existente en la argumentación moral, la más falaz de todos los sofismas.

dimecres, de juliol 11, 2007

Avui, a primera hora del matí (un sol esvaït)

Repasso la premsa virtual; els titulars i algun article d'accès gratuït. Els titulars -ja se sap- són sovint una font de comicitat per molt macabre o terrible que sigui la realitat a la qual al.ludeixen. El país d'avui i la lluita contra Eta, impagable; val a dir que els darrers èxits policials ens alegren a tots i ens porten l'esperança que també les forces de seguretat hagin fet bé la feina durant la treva. Però cal ser molt, molt, optimista per empassar-se la següent metàfora sense explotar de riure:

El arresto del jefe de explosivos destroza el sistema interno de seguridad de la banda.




Ahir, a darrera hora de la tarda (ennuvolat i ventós)

M'enduc a la platja d'Ocata una revista -Relleu-. Estirada a la sorra, hi llegeixo una entrevista de Ramon Tremosa a Jordi Pujol. El Molt Honorable admet errors, en general. Tremosa aterra a la concreció (ensenyament) més òbvia, jo diria que òbvia per sagnant, i ho diria perquè encara sagno per dins, talment m'haguessin destrossat el sistema intern de diverses -totes?- seguretats polítiques. Implícitament, Jordi Pujol reconeix que era ben conscient de tot, de la magnitud de la tragèdia, que s'ho va haver d' empassar perquè estava infiltrat fins al capdamunt, perquè no podia fer res més, perquè confiava en la doble xarxa, com també hi confien els d'ara, ves quin remei! Confiar en la doble xarxa vol dir admetre de dinamitar l'ensenyament públic per fer-lo assistencial tot deixant l'excel.lència a mans de la privada concertada. Però, l'enrenou de demagògia ideològica i el nyap legislatiu i normatiu foren tan monumentals, tan explosius, que la pretesa explosió controlada de la cosa pública s'ha descontrolat fins al punt de fer trontollar tot el país, el públic i el privat.

RT: ¿Es faria també alguna autocrítica com a màxim responsable de l'ensenyament en aquest país? ¿En algun moment s'ha deixat portar?

JP: Sí, en algun moment m'he deixat portar i després és que també era molt difícil reaccionar-hi [...] Potser es deu a una falla des del govern, en alguns aspectes. O a tenir por, perquè també és veritat que jo he tingut sempre molta oposició. Oposició política, mediàtica, dels sindicats, d'això que en diuen moviments de renovació pedagògica [...] I tot això és tan fort, està tan infiltrat, que costa molt, fins i tot en el Departament d'Ensenyament [...] En resum, jo m'acuso de no haver estat prou valent [...] La ideologia dominant ho infiltra tot. Se'ns fa molt difícil. Per exemple, ara acaba de morir-se Marta Mata. Alguns han fet una mica de crítica, molt suau, com si diguessin: "Marta, gràcies per haver renovat l'ensenyament; però llàstima perquè en un determinat moment no et vas saber enfrontar en les derivacions negatives de les teves pròpies idees" Més o menys accepten que la situació actual és dolenta, però allò d'afirmar que hi ha un error de base, no s'atreveix gairebé ningú a dir-ho. I és que a Catalunya sempre s'ha d'anar molt en compte [...]

Ai... Marta, Marta, estimada Marta... la mateixa Marta que poc abans de morir va fer el seu darrer gest de resistència heroica contra l'enemic de la dreta, tot dimitint de la presidència d'un organisme de l'Estat en protesta per les pèrfides i reaccionàries reformes -quatre tímids retocs en la bona direcció- de la del Castillo, al final de la legislatura en majoria absoluta d'Aznar. I és que a Espanya també s'ha d'anar sempre en compte, al capdavall Catalunya és el motor d'Espanya, oi? De repent tremolo de fred. Deixo la platja i me'n torno a casa, un punt malencònica i un punt picada (no és incompatible; en mi no ho és); avui han estrenat Harry Potter i en G. no m'hi ha portat. Se n'hi ha anat, a l'estrena, amb els de la colla. Diumenge diu que podem anar-hi junts, que no l' importa repetir tan aviat, que vol veure-la amb mi, que comprarem crispetes, i tal. Però no és el mateix, no és això. No. L'estrena era avui.
Regals i regals, llibres i llibres

Aprofito que s'esdevé l'aniversari del marit i vaig de llibreries. Arribo a casa i reparteixo, amb aquella alegria, llibres: aquests per a en G., aquest (Tiempos modernos, de Paul Johnson. Toma mazacote, eres tú el regalado, etcètera) per a l'homenatjat. En una tarda m'empasso el meu Glucksmann. Escriu bé, massa bé, una prosa armada amb massa severitat per al meu gust. Els quatre (comptats) apunts autobiogràfics que escull Glucksmann per il.lustrar, a peu de foto, la impagable fotografia en portada de la rabieta infantil posen de manifest la inevitable severitat de qui es pren massa seriosament a si mateix com per a mentir-se i desmentir-se en biografia. Uns escadussers, tot i que curosament escollits, jo vaig fer això, jo era allí, jo vaig conèixer a, era jo qui... i punt. Personatge que se sap fruit de l'atzar, jo no soc res de més interessant que una cosa que pensa. I resisteix. Un pensador resistent. Com a nota al marge, ressalto que l'ombra d'un personatge amb possibilitats d'entitat densament novel.lística, és a dir interessant, recorre tot el llibre: la mare, la qual, per cert, no sembla deixar gran cosa a l'atzar.

...Un proverbio procedente de Aristóteles dice que "para tener verdarero valor hay que saber temer el peligro y aguantar". Saber temer, es pensar. Aguantar es hacer frente.

Dels pensadors que no són gaire originals, si més no sempre són de profit les cites. En aquest cas , les tinc subratllades quasi totes; de Baudelaire a Mallarmé tot passant per Hugo, pel que fa als poetes. Quant a les conclusions de l'aventura intel.lectual del pensador resistent, el resum pot ser aquest:

- Des de l' "experiència del front" jüngeriana, el segle XX és l'amenaça de l'aniquilació general.
"...el mundo está a partir de ahora maduro para su fin", en paraules de Jan Patocka, a qui Glucksmann pren com a mestre.

- Tal com ens ensenya la llarga i torturada dissidència, model de resistència a seguir, del bloc de l'est, la "consciència del perill" (Patocka) és l'impuls que mou a la solidaritat; el perill, no els sentiments ni els ideals; la solidaritat bàsica dels que estan en perill, solidaritat "de los descalabrados" (Patocka encore). Diu Glucksmann: Los disidentes amplían el campo. El peligro que combaten se refiere al conjunto de la colectividad. Pretenden frenar una agresión general. Luchan contra el predominio de Caín, se oponen sin dogmatismo ni anatemas a un fin del mundo que es posible.
I per acabar un paràgraf on jo, que sempre sospito, sospito, doncs, que resumeix les maniobres polítiques d'en Sarko. Sí, d'ell concretament, i concretament de la seva OPA a la socialdemocràcia.
La aventura de los disidentes del Este sigue siendo el único ejemplo reciente de europeos que, sin renegar de sus diversas opiniones y creencias, sacrifican la comodidad de la servidumbre voluntaria para obedecer a una "conciencia del peligro" común. A la unión de los convencidos por una idea del Bien supremo sustituyen el de la "solidaridad de los descalabrados" ante males y amenazas candentes. Entronizan la primacía de la lucha contra un mal evidente y presente.

dimarts, de juliol 03, 2007

diumenge, de juny 24, 2007

La gata i Rilke


Per exemple quan bufa el vent, fan més soroll les plantes de la terrassa, més els arbres del parc. Ella viu en silenci. I es fan estranys els seus àgils i bellísssims moviments, d'ací d'allà, amunt i avall, atrapats com una successió d'esbossos en un quadern de dibuix. És menuda i delicada, i té un pèl tan flonjo i sedós que, en acariciar-li el llom, se't va desfent a les mans, s'expandeix per l'aire, fins a confondre's amb la pols. Només en l'àmbar dels seus ulls hi trobes la duresa d'allò que vol perviure; no en la seva mirada, només en el magnetisme geològic dels seus ulls. Viu en silenci i mira en quietud. A vegades, immòbil en un racó, mira durant força estona cap a fora, enllà dels finestrals. Una figureta. A terra, al cabàs, dormen des de fa poc les tres cries, fetes un garbuix; restes de farcells de fils de seda. Ella les vetlla, a estones, se les mira, en silenci; quietud de pedres precioses, els seus ulls. Ara. Ara són del tot seves; quan es desvetllen i s'esveren, quan s'han de netejar i alletar, quan cal clavar algun calbot a l' espavilat que ja vol començar el gran joc, aquell que durant la nit ha sortit del cabàs i anava perdent-se per terra, aquell que ha provocat l'abandó del mutisme d'ella, l'assaig angoixant d'uns grinyols dèbils però persistents, fins que algú s'ha desvetllat, ha encès el llum i ha restablert l'ordre, la mirada que reposa en calma. No ha de trigar l'oblit, per manca d'inquietud. Però no encara. I, quan la veus davant del cabàs on dormen els seus fills, sents un desig absurd i terrible, voldries que mirés amb força, més a fons, -guaita que bonics, guaita'ls encara una estona, de més a prop-. Mirar amb voluntat de possessió, de comprensió, mirar amb admiració i fascinació, amb passió i amb tendresa, amb agraïment, amb llàgrimes als ulls, amb por. Ben aviat, ella oblidarà que té fills, els deixarà marxar, sense escarafalls, sense adéus; els deixarà anar, tranquil.la, doncs té la immensa sort de no saber que un dia han de morir.



OCTAVA ELEGIA

Con plenos ojos ve la criatura
lo abierto. Nuestros ojos están vueltos
del revés, rodeando la salida
abierta, colocados como trampas.
Sabemos lo de fuera solamente
por el rostro del animal. Ya al niño
le torcemos, obligando a que mire
atrás la formación, y no lo abierto,
tan profundo en el animal. Sin muerte.
Sólo nosotros vemos muerte: el libre
animal tiene tras de sí su muerte
y ante sí a Dios, y marcha caminando
por lo eterno, lo mismo que las fuentes.
No tenemos jamás, ni un día, el puro
espacio por delante, al que las flores
se abren, sin acabar. Y siempre hay mundo
y nunca el puro no-lugar, sin No:
lo puro, no observado, que alentamos
y sin fin sabe, y nada quiere. El niño
se pierde en eso silencioso, y es
echado atrás. O alguno muere y lo es.
Junto a la muerte no se ve la muerte,
se mira fuera, fijo, con mirada
animal. Los amantes, sin el otro,
que tapa la mirada, ya se acercan,
pasmados... Por descuido se les abre
tras el otro. Pero ninguno pasa
tras el otro: otra vez se le hace mundo.
Siempre vueltos a lo creado, vemos
sólo en ello el reflejo de lo libre,
con nuestra sombra. Acaso un animal
mudo alza la mirada y nos traspasa.
Esto es destino: estar plantado enfrente,
y nada más, y siempre puesto enfrente.

Si hubiera un pensar como el nuestro en ese
animal que se enfrenta a nuestro paso,
él se nos llevaría, a rastras, rotos,
en su marcha. Pero su ser para él
es infinito, libre y sin mirada
para su estado, puro: así sus ojos.
Y donde vemos porvenir, ve todo
y se ve en todo, a salvo para siempre.

Sin embargo, el atento animal cálido
tiene el peso de alguna gran congoja.
Pues le acosa también lo que a menudo
nos abruma: el recuerdo, como si eso
a que tendemos, otra vez hubiera
estado cerca, fiel, con un contacto
de suavidad sin fin. Aquí es distancia
todo, y allí fue aliento. Tras el prístino
hogar, éste es ambiguo y le entra el viento.

¡Dicha de la criatura diminuta,
que siempre sigue en el seno que la hizo!
¡Ventura del mosquito, que por dentro
aún salta, hasta en su boda: todo es seno!
Y mira el pájaro, y su calma a medias:
al nacer, casi sabe los dos mundos,
como si fuera el alma de un etrusco,
un muerto que ya ha entrado en un espacio,
pero echada en la tapa su figura.
Y qué duro, si un ser debe volar
y procede de un seno. Va asustado
de él mismo, por el aire, en zigzag, como
la grieta por la taza: así el murciélago
rasga la porcelana de la tarde.

¡Y nosotros, mirones, siempre, en todo,
vueltos a mirar todo, y nunca fuera!
Nos desborda. Lo ordenamos. Y cae.
Otra vez lo ordenamos y caemos.

¿Quién nos volvió al revés, para que siempre,
por más que hagamos, tengamos el gesto
del que se marcha? Igual que ése, en el cerro
último que le muestra el valle entero
otra vez, se detiene, y se demora:
así vivimos, siempre en despedida.

divendres, de juny 22, 2007

O caixa o faixa


Intel.ligent article de Ferran Mascarell a "El país" d'ahir. Nuevos y viejos catalanismos, es titula. L'Estat de les autonomies va ser en gran mesura un projecte polític català, deutor del catalanisme polític de començaments del segle passat, que ha acabat per beneficiar Espanya i ha desconcertat Catalunya. Paradoxal. Paradoxal i elemental, estimat Watson, diria jo. Si Mascarell té raó i el catalanisme va néixer amb una doble intenció: "Se propusieron ofrecer una solución de futuro a la sociedad catalana y también a la española; en realidad pretendieron construir una alternativa para encajar lo catalán y a la vez modernizar España", llavors és clar que el segon objectiu s'ha assolit amb escreix; el problema passa, doncs, a ser exclusivament nostre: com encaixar-nos, si considerem que no ho estem, de ben encaixats. Catalunya ha contribuït en bona mesura al fet cabdal que "hoy España ya no es ese Estado caduco, centralizado y premoderno de hace 100 años", i aquesta contribució pot fer morir d'èxit al catalanisme, tot passant de sentir-se més ben o mal encaixat a ser perfectament encaixonat, en taüts. En efecte, "hoy la sociedad civil catalana no es la sociedad civil más fuerte y avanzada de España", i aquesta ferida narcissista terrible, molt més terrible si s'és conscient que els mateixos catalanistes se l'han autopropinada en bona part, pot portar (això Mascarell no ho diu, almenys de manera explícita, però jo trobo que hi ha símptomes que ho fan témer) a una reacció antimoderna, antiliberal. Un catalanisme arcaïtzant del qual també trobaríem arrels en l'impuls de principis del XX, tot i que Mascarell no ho esmenti.

Mascarell, cap al final de l'article, amb poca traça o amb molta trampa, pretén donar pistes de reformulació catalanista en base a una opció d'una modernitat diàfana i capdavantera que passa per reivindicar -diu textualment- la nació metròpoli, la nació de ciutats, l' equació ciutats-Catalunya-món, la qual cosa a mi em sóna a una nació de disseny (barceloní, per descomptat), és a dir a no-res. Si ho entenc bé, a l'únic que realment ens commina és a deixar-nos de romanços nacionalistes per a sortir de la paràlisi i la frustració.

diumenge, de juny 17, 2007

Deconstruint, és a dir destrossant, ZP


D'entre tots els atacs a ZP que s'han publicat aquests darrers dies, destaco les Sabatinas intempestivas, més brutals que mai, de Gregorio Morán a La Vanguardia:


Una organización que estaba contra las cuerdas hace dos años me temo que ha dejado de estarlo. Y eso hay que asumirlo y dejarse de pamplinas. [...]

O sea que si gana, es usted la hostia, y si fracasa, es que no le hemos ayudado lo suficiente y que el PP le ha puesto bastones en las ruedas y que el enemigo etarra se ha equivocado.

Usted nos debe una explicación.{...} Probablemente no la dará, pero eso le retrata. Por eso usted no entiende el desprecio absoluto, omnímodo, que sentimos algunos hacia todos ustedes.


Però, per la impostància política que tenen, destaco, sobretot, l'entrevista d'ahir diumenge a Jordi Pujol publicada a l'ABC i l'article de Josu Jon Imaz a El pais de dissabte. Jordi Pujol diu allò que ja li hem sentit altres vegades: No se daban las condiciones para la reforma del Estatuto catalán. En realidad el objetivo de la izquierda no era el "Estatut" sino crear el tripartito dejando a CIU fuera de juego (coincideixo plenament amb aquesta valoració; és més, la trobo gravíssima, trobo que donarà gruix a la història ja prou gruixuda de desastres de polítics catalans, entre els quals incloc els actuals dirigents de CIU); Pujol continua deixant constància del respecte que li mereix ZP: No tengo un juicio positivo. No inspira confianza. I tira una floreta -en aquests moments es podria dir un ram de flors sencer- al PP en reconèixer la bondat dels pactes del Majestic.

Impressionant, quasi diria emocionant, l'article d'Imaz. Cal esperar que aquest home perseveri i s'imposi en la direcció del seu partit. Val la pena de contrastar allò que diu amb la reacció oficial d'Ibarretxe i els seus portaveus. Diu Imaz:

Una ETA operativamente más débil, y social y políticamente con menos apoyos que nunca a lo largo de su historia, ha visto en la brecha política abierta la veta que le podía dar una capacidad de desestabilización que desde los tiempos de la transición no había tenido.

I, aquest diagnòstic tan contundent, per si mateix ja és una declaració d'intencions, però hi ha un paràgraf en l'article que vull subratllar, si pogués amb lletres d'or:

Y NUNCA ACEPTARÉ QUE EL MÁS MÍNIMO AVANCE EN EL AUTOGOBIERNO DE MI PAÍS ESTÉ VINCULADO A LA PRESIÓN DE LA VIOLENCIA.

dimarts, de juny 05, 2007

A parer meu

I com que no crec que ningú em contradigui... L'únic oxígen del qual no poden prescindir és el de deixar constància davant del món que tenen una important base social. Ràpidament doncs, un cop aconseguit, tornen a la idea (deixeu-vos estar de presos passats, presents i futurs, de Juanas i d'Otegis, fins i tot dels calers que rebrien -o rebran, ja es veurà, l'enginyeria jurídica no és cosa seva- de l'erari públic, Cony! si ja en reben molt més de mans privades...). Probablement, hi havia la il.lusió per part d'alguns d'entre ells de fer política, també, a cara descoberta, amb tots els ets i uts, d'aquí la famosa reivindicació-concessió de la taula de partits. Però crec que allò més important és deixar constància que són ja un moviment polític donat que tenen una base social gens menyspreable que els vota. Els experts internacionals- he sentit dir que diuen-consideren que si un grup terrorista arriba al cinc per cent de suport popular passa a ser un problema dificilíssim de resoldre només policialment; un problema, doncs, polític. La seva manera de fer política inclou el terror. I els voten. I així continuaran. Per què havien de canviar?

La qüestió, fotuda i complexa per a la resta, per a tots nosaltres, rau en què si fan política amb el terror és perquè les seves aspiracions són delirants i, per tant, impracticables per cap mena de fer política mínimament sensata.

Seguint l'anàlisi de les reaccions catalanes que tant m'interessa, he sentit a la ràdio un tertulià nostrat, Josep M. Solé i Sabaté. Segons ell, l'única solució passa pel reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, no ha especificat gaire més (no pot), llevat del reconeixement de les llengües de l'Estat (entre tots me'l mataran, el català, ja ho veig, de tant insistir a vincular-lo a una opció més o menys separatista) per part del Senat i altres efectes oportuns. Llavors, dins de l'Estat plurinacional, ha dit textualment, les noves generacions d'euskalduns potser no se sentiran tan greujoses i, per tant, atretes per la cosa de la lluita armada. És a dir, a escala nostrada..., això mateix, aberrant. Si fem de l'Estat una mena de casa gran, un casal o casa del poble, potser... En fi.

dilluns, de juny 04, 2007

La llamada de España


Arran de la publicació del llibre de Preston, Idealistas bajo las balas, he tornat a pensar en la coneguda com a "guerra d'idees" que tants intel.lectuals van venir a lliurar a casa nostra durant la Guerra Civil. Entre les múltiples i variades motivacions que puc entreveure i entre algunes de les que he llegit, sempre em ve a la memòria la del belga Nick Guillain, citat per Hugh Thomas:

Espíritu de aventura, aburrimiento y este lluvioso otoño de 1936.

És irònica, malencònica, nua, personalíssima. Podria ser el començament d'una novel.la, l'inici d'un personatge. Sota les bales i les ideologies, certament, sempre hi ha els homes, el seu esperit i les seves circumstàncies.


Quant a les idees, però, la guerra era a mans d'Stalin. Segueixo Hugh Thomas en l'explicació del domini comunista, domini que va lluir vistós, fins i tot solemne, en el famós Congrés d'Intel.lectuals Antifeixistes celebrat a València l'estiu de 1937. El congrés anunciava una finalitat oficial: discutir l'actitud dels intel.lectuals davant la guerra. El congrés, tanmateix, es va organitzar a l'entorn d'una altra finalitat soterrada però que ben aviat va veure la llum: la condemna per trotskista, sinònim llavors de nazifeixista, de l'escriptor André Gide, el qual en el seu Retour de l'URSS, publicat l'any anterior, s'havia atrevit a fer servir la seva capacitat crítica. El congrés va acollir la major part dels apologistes de la República, essent presidit per Malraux; en la solemne inauguració es va llegir un discurs de Bertolt Brecht. Alguns delegats es passejaven -explica Thomas- per València en Rolls Royce. La República mimava els seus intel.lectuals i la NKVD, motiu d'un poema apologètic d'Aragon, els manipulava i, si anaven maldades, els liquidava. Prèviament, però, calia marcar-los amb el hierro de la infamia:

Es nuestro deber, el deber de cada revolucionario, de cada demócrata, de cada persona honrada, marcar el trotskismo contrarrevolucionario, con el hierrro de la infamia (Dolores Ibarruri, 4 de febrer del 37).



I em continuo preguntant com el deliri paranoic d'un sol home vers un altre (Stalin en relació a Trotski) pot esdevenir el deliri paranoic de milions d'homes arreu del món. I continuo sospitant que l'estranya parella tràgica Stalin-Trotski continua essent el nucli humà de la nostra història més contemporània, el pinyol d'un fruit emmetzinat. I no m'agradaria concloure (però la veig, la conclusió, la veig) que tot plegat és prou banal, avorrit, i que, per postres, plou. Plou sobre els vius i sobre els morts.

diumenge, de juny 03, 2007

Els incomprensibles

Em truca una amiga per comentar-me l'encert d'unes declaracions recents de Jordi Pujol on més o menys -es veu- diu: "Ha arribat un punt en què no entenc els bascos". Ja sé que la textualitat és importantíssima en aquest ordre de coses, per tant, no adjudico les paraules directament a l'expresident sinó que les comento fent-les extensives i, si es vol, pròpies, a una majoria abstracta de catalans benvolents i benestants. En efecte, crec que és interessant d' atendre la reacció nostrada al tema estrella de la política hispànica. Almenys va bé de parlar-ne si es vol fer de corcó (és el meu cas) perquè, precisament, la consigna soterrada és de no parlar-ne en absolut, la cosa no va amb nosaltres, ja s'ho faran, perquè ha arribat un punt.

L'altre dia, em diu un veí que, donat que ell està sempre per la cosa del diàleg, la millor època, -l'única possible i tolerable política basca-, va ser la de coalició PNB-PSOE; segons ell, aquesta època daurada, on, segons sembla, encara no havia arribat cap punt, va ser malmesa per aquell sindicalista, o fill de... sí home, aquell... Nicolás Redondo Terreros. Això mateix. Després, la debacle incomprensible. I jo, que sóc un desastre quant a datacions numèriques, em quedo a la voravia rumiant si no eren els mateixos anys daurats en què campava el Gal i volava Hipercor i la caserna de Vic, entre d'altres avatars., alguns de ben propers, com qui diu al costat de casa. Ho comprovo a través del Google. I sí, tinc raó.