Quan ensopegues amb un escriptor meravellós,
ja no importa la música de Beethoven, ni tan sols la de Bach; ni aquesta primavera incipient, que ara s'amaga com si tingués pudor d'esclatar, ara es deixa veure de resquitllada; ni la política; ni la filosofia política; ni el cinema, aquesta estrena de Polanski...; gairebé ni la família: Hola!... Hola?... Hoolaa... Ai, hola! Quan ensopegues amb un llibre com El intocable i amb un autor com John Banville (L'escriptor en llengua anglesa més intel.ligent, l'estilista més elegant, diu G. Steiner), d0ncs, t'hi capbusses, sense pressa per acabar, sense cruspir-te paraules, parrafades senceres sense digerir, no; en fas una lectura pausada, fins i tot tornes enrere sovint per a gaudir de nou d'algun dels seus encerts, i te'n fas creus de la fredor elegantíssima de la seva prosa que sembla acariciar-te -hi ho fa tendrament, quan vol- amb el fil esmolat d'un ganivet.
Quan hi ensopegues... passes de tot. Plaer solitari per excel.lència i que, per això mateix, voldries compartir amb el món sencer. Als carrers, a la plaça, al parc, a les tertúlies amb amics, virtuals o no, amb el veïnat: Bon dia i Déu-vos-guard i quina meravella John Banville.
divendres, de març 26, 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
No em refio gaire d'Steiner (entre altres reserves que li tinc, el que diu de Banville, i sense haver-lo llegit, jo ho aplicaria a Henry James), però em refiaré de tu, tot i les teves hipèrboles (Beethoven, Bach... i la primavera!, ai!) :-)
Salut primaveral!
Diria que Steiner (me'n fio bastant) fa referència a autors vius.
En tot cas, fia't de mi. Aquesta novel.la (l'única que li he llegit, deixant de banda una policíaca del seu alter ego, Black)és esplèndida.
Ah, els B.i B. són l'única música que escolto, i algun altre clàssic més; és una limitació, res d'hipèrbole, meva.
Permeteu-me ser per acabar una mica hiperbòlica: vinc de veure el Polanski, i és una merda!
Publica un comentari a l'entrada