ESTALINISME DE BAIXA ESTOFA,

va etzibar Josep Benet a Saura poc abans de morir, en referència al Memorial Democràtic.

Ahir, Elvira Lindo a El país: Era curioso leer cómo gente de izquierdas negaba las dificultades de la clase trabajadora; recordaba el seguimiento ciego de ciertas consignas estalinistas. El optimismo obligatorio (la Catalunya optimista, puntejaven totes les dents de la Chacón als cartells nostrats). En mi opinión, el reconocimiento de una crisis no tiene por qué perjudicar al Gobierno, al contrario, es una manera de hacerse solidario con quien la sufre.

Interpreto en clau irònico-sarcàstica l'opinió, altrament massa optimista, de Lindo sobre què no perjudica el poder. El que més cou de tot plegat és el plus ètic que s'autoadjudica arreu la denominada esquerra, tot reconvertint l'ètica en cinisme. Anant a qüestions personals: Algú (Generalitat? Madrit?) ens deu, a la família, una quantitat considerable i que, a més, va creixent, en base a la Llei de Dependència; com que ningú mai ens havia degut res, ni a cap de nosaltres se'ns passava pel magí que ningú ens degués mai res, ens sentim en una posició estranya, que quasi ens porta a disculpar una cosa tan horrible com la del Cobrador del frac. Estem a l'aguait, doncs, esclar. Després de les eleccions, no he sentit la paraula dependència sortir de la boca del ZP. Usted, vende humo, li va dir Rajoy al respecte en un dels debats preelectorals, quan ZP (sobretot, la P) depenia, en bona part, de les il.lusions a l'entorn de l'esmentada dependència. Ja des d'una perspectiva de la cosa pública, si la Llei de Dependència acaba en fum haurà estat una de les aixecades de camisa més grans que s'hagin hagut de presenciar. Una ignomínia. Un capítol dens de la història universal de la infàmia. I que consti que jo no tinc gens clar que l'Estat hagi de fer-se càrrec universalment (!!!) de les despeses generades per persones depenents. Però hi ha la llei i hi ha, per tant, el frau de llei.