Una tarda al circ, en famílies


Amb una invitació que pertany a un col.lectiu (jo complia ordres), m'endinso, sola i intrèpida, a les entranyes del Palau de la Generalitat. Convocada per un dels múltiples departaments governamentals que vetllen pel nostre benestar i, àdhuc, per la nostra felicitat, s'hi porta a terme una conferència d'una sociòloga de gènere italiana (o quelcom semblant), la qual llegeix evidències, llança consignes ideològiques i lloa Espanya en detriment d' Itàlia. Es veu que, en qüestions de gènere, Espanya és la punta de llança d'Europa, mentre que Itàlia és a la cua (punta de llança i cua són metàfores. ambdues, per afilar-ne la punta, i acabar amb la cua entre cames; metàfores ambdues, a la vegada, que... etcètera). No hi podia faltar l' al.lusió a l'espanyola embarassada passant revista a la tropa. I, doncs, no hi falta. La fòrmula, qui detenta la violència legítima i neccessària que correspon a tot Estat, per referir-se a l'exèrcit de la dona embarassada, em commou.

De la presentació de la conferenciant se n'ocupa una alt càrrec (una alta càrrega, potser...) d'un dels múltiples departaments que detenten la viol`... No. Ara m'he embolicat. Bé, ja s'entén. Entre un reguitzell de tòpics farcits d'ideologia de gènere, deixa anar un exemple, si voleu trivial, però precisament per se-ho, de trivial, molt més important que no sembla; perquè cal recuperar el gust per la trivialitat, el gust pel joc, pel jugar per jugar (literal, més o menys; i lògic, tot s'ha de dir, perquè ja és sabut que cerquen la nostra felicitat). L'exemple: La Generalitat repartirà, per places i mercats, fires i envelats, de tots els pobles i ciutats... un joc de cartes, marca de la casa. Què hem de jugar al mus, ara? No. He dit marca de la casa, i a Catalunya juguem a les famílies. Recordeu el famós joc de cartes de les famílies de races diverses, que, per cert, tant l'hi agradava, al meu fill, quan tenia quatre anys? Doncs això mateix, però amb el patró de famílies diverses que genera, sortosament, la nostra societat oberta, justa i democràtica. I plural. No sé si hi inclouen ja -o cal esperar una mica- les famílies polígames. Friso per aconseguir un dels esmentats jocs, els quals, ben segur, que són cridats a passar a la història. Dintre d'algun segle, al Mercat de Sant Antoni, és a dir, Catalunya tota llavors, es vendran a preu d'or. Així jugaven aquells qui eren els nostres avis, extingits per no saber ben bé, amb tant de guirigall familiar, qui havien de ser els seus néts.

Per acabar, un piscolabis. Força bo, tot s'ha de dir; també s'ha de dir que jo m'ho menjo tot, si em deixen. I s'ha de dir que, al meu costat, hi havia dos models familiars (un de monoparental amb nena adoptada i un altre de mare-pare-tres fills) que aprofitaven l'avinentesa per arribar a casa ja sopats. Sobretot els nens, que sopin... Així que vam jugar, amb aquella alegria, a veure qui endrapa més pinxos de truita de patates. Jo vaig perdre, evidentment. Hi reconec, però, una bona manera de contribuir a la necessària, im-pres-cin-di-ble, conciliació de la vida laboral, social i familiar, sense perdre de vista el gaudi, trivial però important, de jugar en família a les famílies.