Mas o el Dret d'Anar Decidint


Torno de la ciutat en cotxe, tot escoltant la ràdio. Escolto poc la ràdio; només quan vaig en cotxe, de fet. M'agrada un programa (només un) de la Ser, perquè m'agrada la veu del conductor, del qual sé que es diu Manel, perquè els col.laboradors habituals (Puigverd, Àlvaro, Pérez Oliva...) així l'anomenen. El programa es un resum de notícies comentades. Ahir, en Manel (no en sé el cognom) entrevistava l'Artur Mas. Dret a decidir. En Manel, esclar, burxava: com? què? quan?

-Què? Tot allò que uneixi els catalans, de moment (aquest, de moment és crucial). Res (la independència, per exemple) que pugui, per ara (!), enfrontar-los. És a dir: encara sumem; l'educació dels catalans és sota mínims, però encara sumem. Mas posa exemples, posa el dit a les llagues. Decidir sobre tot allò que és un desastre: infraestructures, impostos, educació (faig un bot que, tenint en compte que sóc a l'autopista, podria haver estat mortal). Caldria, davant del desastre educatiu que acaba de saltar a la palestra... què dic, caldria? S'imposa, el dret a decidir!!! Es veu, la lògica, oi? Es van presentant, sectorialment, les diferents tortures a què la ciutadania és sotmesa, i es proposa com a solució brillant, eficaç, contrastada, ràpida, lluent, formosa, graciosa... la necessitat, llavors, el dret a DECIDIR. Així passem al

-Com? Té la barra, en Mas té la immensa barra (i no faig ironia, ara), d'extrendre's en el tema educatiu. Davant del desastre, cal poder decidir i confeccionar una Llei d'Educació Catalana. És evident, oi? Per què la culpa la té Madrid, oi? Per què el desastre rau en la Llei Orgànica de Madrid, oi? I una merd. I una merda, Mas. La Llei de Madrid, la LOGSE, es va fer als despatxos de l'administració i de les universitats nostrats. Des d'aquí es va vendre, el producte, el monstre, amb usos propagandístics de tall totalitari, amb cinisme del Gran Timonell Pujol inclós (el vaig veure en una entrevista a altes hores de la nit, fotent-se'n clarament de les noves idees pedagògiques, en plena venda del producte, del monstre; que no surti, ara, dient que es va equivocar; si algú sabia quin pa s'hi donava, era ell, l'exalumne de l'escola alemanya, allà on el Petit Timonell Montilla porta, ara, els fills). Però, llavors érem capdavanters, peoners, de la Revolució Pedagògica que havia de salvar les obsoletes i tardofranquistes escoles d'Espanya; Catalunya era gran i érem els millors, i encara podíem regenerar Espanya sencera. Sortosament per a ells, a molts llocs d'Espny, sencera, no ens van prendre gaire en serio. Va ser aquí, a Catalunya, on vam implantar el monstre a la manera taliban, talment els talibans van redecorar la muntanya budista, a base de dinamita. Com? Com, Mas? Bé, doncs, aquí xocarem amb la Constitució i amb una Llei Orgànica (la LOGSE, és digui com es digui, ara) espanyola (!). I com xocarem, Mas? No contesta.

De tot plegat es dedueix que hem d'anar xocant, d'ací i d'allà, com adolescents als autos de xoc, en ple botellón de fireta. És a dir una mort lenta, a base de morats i contusions constants, i alguna trencadissa. Francament, prefereixo la coherència d'Ibarretxe. El seu pla, -llegiu-lo, fins i tot és agradable de llegir i divertit de comparar amb l'Estatut- és un model de concisió i de concreció, un model literari i jurídic: l'Estat lliure associat. I, així, ara, entrem en el

-Quan? Bé, en tractar-se d'un dret a anar decidint, doncs, en bona lògica, anirem fent. Anirem fent la punyeta, i la puta i la ramoneta, també.