Avui, a primera hora del matí (un sol esvaït)

Repasso la premsa virtual; els titulars i algun article d'accès gratuït. Els titulars -ja se sap- són sovint una font de comicitat per molt macabre o terrible que sigui la realitat a la qual al.ludeixen. El país d'avui i la lluita contra Eta, impagable; val a dir que els darrers èxits policials ens alegren a tots i ens porten l'esperança que també les forces de seguretat hagin fet bé la feina durant la treva. Però cal ser molt, molt, optimista per empassar-se la següent metàfora sense explotar de riure:

El arresto del jefe de explosivos destroza el sistema interno de seguridad de la banda.




Ahir, a darrera hora de la tarda (ennuvolat i ventós)

M'enduc a la platja d'Ocata una revista -Relleu-. Estirada a la sorra, hi llegeixo una entrevista de Ramon Tremosa a Jordi Pujol. El Molt Honorable admet errors, en general. Tremosa aterra a la concreció (ensenyament) més òbvia, jo diria que òbvia per sagnant, i ho diria perquè encara sagno per dins, talment m'haguessin destrossat el sistema intern de diverses -totes?- seguretats polítiques. Implícitament, Jordi Pujol reconeix que era ben conscient de tot, de la magnitud de la tragèdia, que s'ho va haver d' empassar perquè estava infiltrat fins al capdamunt, perquè no podia fer res més, perquè confiava en la doble xarxa, com també hi confien els d'ara, ves quin remei! Confiar en la doble xarxa vol dir admetre de dinamitar l'ensenyament públic per fer-lo assistencial tot deixant l'excel.lència a mans de la privada concertada. Però, l'enrenou de demagògia ideològica i el nyap legislatiu i normatiu foren tan monumentals, tan explosius, que la pretesa explosió controlada de la cosa pública s'ha descontrolat fins al punt de fer trontollar tot el país, el públic i el privat.

RT: ¿Es faria també alguna autocrítica com a màxim responsable de l'ensenyament en aquest país? ¿En algun moment s'ha deixat portar?

JP: Sí, en algun moment m'he deixat portar i després és que també era molt difícil reaccionar-hi [...] Potser es deu a una falla des del govern, en alguns aspectes. O a tenir por, perquè també és veritat que jo he tingut sempre molta oposició. Oposició política, mediàtica, dels sindicats, d'això que en diuen moviments de renovació pedagògica [...] I tot això és tan fort, està tan infiltrat, que costa molt, fins i tot en el Departament d'Ensenyament [...] En resum, jo m'acuso de no haver estat prou valent [...] La ideologia dominant ho infiltra tot. Se'ns fa molt difícil. Per exemple, ara acaba de morir-se Marta Mata. Alguns han fet una mica de crítica, molt suau, com si diguessin: "Marta, gràcies per haver renovat l'ensenyament; però llàstima perquè en un determinat moment no et vas saber enfrontar en les derivacions negatives de les teves pròpies idees" Més o menys accepten que la situació actual és dolenta, però allò d'afirmar que hi ha un error de base, no s'atreveix gairebé ningú a dir-ho. I és que a Catalunya sempre s'ha d'anar molt en compte [...]

Ai... Marta, Marta, estimada Marta... la mateixa Marta que poc abans de morir va fer el seu darrer gest de resistència heroica contra l'enemic de la dreta, tot dimitint de la presidència d'un organisme de l'Estat en protesta per les pèrfides i reaccionàries reformes -quatre tímids retocs en la bona direcció- de la del Castillo, al final de la legislatura en majoria absoluta d'Aznar. I és que a Espanya també s'ha d'anar sempre en compte, al capdavall Catalunya és el motor d'Espanya, oi? De repent tremolo de fred. Deixo la platja i me'n torno a casa, un punt malencònica i un punt picada (no és incompatible; en mi no ho és); avui han estrenat Harry Potter i en G. no m'hi ha portat. Se n'hi ha anat, a l'estrena, amb els de la colla. Diumenge diu que podem anar-hi junts, que no l' importa repetir tan aviat, que vol veure-la amb mi, que comprarem crispetes, i tal. Però no és el mateix, no és això. No. L'estrena era avui.