Sarabanda

La darrera pel.lícula que Bergman ens regala, Sarabanda. La música de Bach, la Sarabanda de la Suite per a cello número 5, és la dansa a dos -capítol a capítol, de dos en dos-, d'uns actors immensos al servei d' allò que Bergman sap fer millor: posar de manifest les càrregues de profunditat que provoquen les relacions humanes. Bergman esdevé un mestre (només superat, a parer meu, pel Dreyer de Dies Irae, film realment irat, on l'amor a algú no s'esgota en si mateix perquè sempre apunta -i acaba doncs- en l'odi a un tercer) en mostrar la interacció, sovint soterrada, dels sentiments. Fa temps vaig llegir una novel.la policíaca d'un escriptor francès, de la qual només recordo el títol, Carambolades. Com si d'una taula de billar es tractés, les persones, en les seves relacions, van fent i desfent estructures geomètriques fluctuants, carambolades sentimentals. Els fantasmes que poblen la meva infància, quan hi penso, se les heuen entre ells a través meu -la petita de la casa-, i són ells els que em donen a conèixer el joc al qual he de jugar forçosament si vull ser humana. Com en la Sarabanda de Bergman, els morts no són expulsats de la partida, ans al contrari: la presideixen; la seva imatge ha quedat fixada, una fotografia que atorga impuls als nostres desitjos. El déu aristotèlic és primer motor immòbil que mou el món -o cap a on es mou el món- com a desig últim; un déu que no desitja, però que atrau fins al punt de mantenir viu el desig. Ara entenc que és el déu dels morts.

Corregir, sempre un turment

En qualsovol circumstància, corregir sempre m'ha semblat una feina horrible; ara faig una cosa pitjor, llegeixo correccions. Versión corregida, de Péter Esterházy. L'autor demana al pròleg que no es llegeixi l'esmentat llibre sense haver passat abans per la monumental obra sobre la seva aristocràtica família, Harmonia celestial. Evidentment, no li faig cas, i continuo llegint la bonica edició que m'acaben de portar a casa els del Círculo (que bé editen; és un plaer). La correcció és, sobretot, un corregir el pare. El pare Esterházy, qui, després de publicar-ne el panegíric, li esclata a la cara al fill com a confident de la policia comunista hongaresa. Sembla obligat (Péter no ho recomana, és estrany) de llegir la correcció del pare Esterházy tot escoltant les rares (per escasses i sense continuïtat dins la producció) simfonies Sturm und Drang de Haydn, el compositor a sou de la família Esterházy. Hi penso i intento recordar-la, però, per mandra, m'estalvio la música; pura mandra; tinc una edat en què començo a entendre massa bé el sentit d'allò de pecar només de pensament.

A la cinquantena, pam!, corregir un pare. Quina feinada; una feinada impossible. Péter Esterházy és honest: aixeca acta d'allò que va llegint als arxius de la policia secreta i plora. Passa, però, que ja vaig per la pàgina 171 (la meitat del llibre) i m'avorreixo. No sé si l'acabaré. De tota manera, és un testimoni molt vàlid per comprendre com funciona la traïció, la seva mesquinesa, l'anar-hi entrant a poc a poc -quatre comentaris innocents, primer; després, més endavant, a poc a poc, tot el que se sàpiga, i més-. L'autor va registrant, també, els processos posteriors a la sublevació hongaresa del 56, i els afusellaments que se'n deriven. No els he comptat, però durant els anys 57 i 58, pel capbaix, deuen arribar a una vintena, els morts que esmenta Esterházy.

Esfereix de recordar que el cànon de Hanna Arendt situa, simbòlicament, la fi del totalitarisme soviètic en la repressió (ja no totalitària) de l'intent revolucionari hongarès. Una repressió ja molt medida, sense excessos; una producció artesanal, preindustrial, d'assassinats... Anava a afegir d'Estat, però una de les tesis bàsiques de Arendt és, justament, que el totalitarisme es carrega tota estructura estatal; només en deixa una mena de decorat, un estat de cartró-pedra cara les relacions exteriors, sobretot. Darrera del decorat, l'horror de la proliferació de múltiples i superposats serveis secrets i l'extensió dels confidents (una de les gran victòries totalitaries: la traïció dins de la família més propera; la destrucció de la família, per tant). Un horror de víctimes i botxins, al capdavall tots bescanviables entre si. Una humanitat (per anar a les abstraccions, les quals tenen com a virtut de fer-ho ràpid) del tot supèrflua, vet aquí l'afany totalitari. El pare Esterházy corregit, en la minuciositat de la correcció del fill, em resulta superflu.

Visca el Barça

És bo que hi haja un altre Madrid, diferent del crispat, tens i intransigent. (Mails per a Hipàtia)

Si ahir, al Bernabeu, no hi va haver cap mostra apreciable de crispació i intransigència (ans al contrari), es podria (provisionalment) concloure que el Madrid crispat, tens i intransigent existeix sobretot a la imaginació d'alguns (pocs, provisionalment) catalans (i d'altres).

Altra cosa és que (provisionalment) els madrilenys s'emprenyin. Segons Pujol (ahir després del partidàs), és un bon senyal; un senyal interpretable en el sentit de (aproximadament) "per fi els catalans posen les cartes damunt la taula". Mirat d'aquesta manera, no em direu que no seria del tot frustrant que a Madrit xiulessin.

El País

Llegeixo sovint El país. Dec ser masoquista perquè no coincideixo en absolut amb la seva línia editorial i m'emprenya la manipulació amb què -de manera sàviament dosificada, és cert- fa anar l'aigua al seu molí. No diré que inciti a odiar però sí que pretén estalviar-te de pensar. Aviam..., avui diumenge, per exemple: El tractament de la revolta a França:

1.- Reportaje: las claves de la revuelta de los suburbios
Cuatro excusas para incendiar Francia
Així comença un reportatge del corresponsal Octavi Martí. Sembla que el títol de l'autor sigui "Cuatro excusas..." i que "las claves de..." es tracti d'un afegitó o entradilla. En tot cas, o són "claves" o són "excusas". Sorprenentment, es tracta d'una anàlisi, que pretén ser profunda i imparcial, sobre els problemes de França; a què ve doncs això d'"excusas"? Ben llegit fa la impressió que el reportatge és tot sencer una excusa per a (m'avanço: sí, sí, sí...), per a, doncs, tirar contra el PP (sí, sí, sí, contra el PP). Diu Martí:

Cada día hay más gente en la carcel, y cada día tenemos más policías. "Había un problema y lo hemos resuelto", decía Mayor Oreja tras enviar, convenientemente drogados, a unos emigrantes africanos de vuelta a su país de origen. Sarkozi (en paràgrafs anteriors, Sarkozy ha estat titllat de bomber-piròman) promete expulsar ...

2.- La guerra de Doppy

Tiene 23 años y nació en un suburbio de París de padre senegalés y madre guineana. Ya ha sido detenido por romperle la frente a un policía con un martillo.

Doppy es va posar nerviós perquè el policia pretenia requisar-li un ordinador robat; això va passar molt abans de la revolta; de fet, ell diu que no hi participa, que són gent més jove que ell, els seus germans petits, vaja. Per a Pablo Ordaz (enviado especial), el simpàtic Doppy deu està imbuït de la distància analítica suficient com per a què les seves explicacions sobre el conflicte siguin d'utilitat al lector. Tot un reportatge sobre Doppy i el seu apassionant món intel.lectual. Doppy se'n va, finalment, tot cantant una de las cançons

...preferidas por los chavales que como él comparten edad, color y frustraciones (angelicos, oi?). La canta como si fuera un himno: "Yo te voy a follar, Francia, hasta que te enamores de mí".

3.- Los disturbios de Francia benefician a la derecha. Amb aquest títol tan sagaç, el periodista J.M. Martí Font fa una reflexió-previsió política sobre les repercusions electorals a França. Sarkozy (una mena de PP en ell mateix) en surt, de moment, beneficiat. Sarkozy,

el hombre que con sus declaraciones provocativas encendió la violencia de los suburbios.

Ell mateix, ell solet, amb dues paraules... pam, va i l'encèn. Això sí que és tenir poder, sens dubte.

La CNN pus

De matinada em diuen que la bomba que acaba de matar vuit persones a Bagdad va contra els xiïtes i que, per tant, és obra de la comunitat sunnita, que tot i ser minoritària detentava el poder amb Hussein, poder que ha passat a mans de la majoria xiïta. És a dir, ho presenten com un fet més dins de la guerra civil que es viu a l'Irak, com tothom sap. Doncs, a aquestes alçades, francament, qui no sàpiga que els homes-bomba són transnacionals i fan la guerra (que acaben d'exportar pomposament a Jordània, per començar i per anar avançant cap a Israel) per compte d' Al Zarqawi, que s'ho faci mirar. Les diferents comunitats iraquianes, de moment acaben de pactar una Constitució i es preparen per a unes eleccions.

El ministre Montilla

Que un ministre iniciï una croada personal contra un mitjà de comunicació (amb insults molt pujats de to contra alguns dels periodistes que hi col.laboren), ho trobo un fet greu. Molt més greu, gravíssim, si tenim en compte que la Cope és seguida fervorosament per una milionada de conciutadans. Ho trobo greu perquè només pot interpretar-se com una incitació encoberta a l'odi dels altres, de l'altra espanya. Així, comença a fer-se impossible de dir segons a on quelcom tan innocu com "venia escoltant la ràdio del cotxe i he sentit que el Jiménez-Losantos deia..." Parada cardíaca inevitable aquí, tot i que només volguéssis informar, per exemple, que ha començat la setmana fantàstica a El Corte inglés.

És a dir: que Montilla (ministre, recalco) digui que la Cope incita a odiar no té altre objectiu que incitar a odiar la Cope. Jo no recordo cap altre ministre de la democràcia dirigint la bateria de manera tan directa contra la llibertat d'expressió, per molt que l'expressió en qüestió tingui un to bèstia i de mal gust, i es dirigeixi directament, sense subtileses de manual del bon periodista, contra el govern.

SUBMONS

Pues, Señor, las ciudades grandes
están perdidas, descompuestas;
cmo huida de incendio es la más grande,
no hay consuelo que pueda consolarla,
y su mezquino tiempo se disipa.

(...)

Allí crecen los niños cerca de los alféizares,
siempre cubiertos por la misma sombra,
e ignoran que las flores, fuera, llaman
a un día de lejanía, de dicha y viento lleno:
y tienen que ser niños, y niños con tristeza.

(...)

Y la muerte está allí: No ésa, cuyo saludo
les rozó en la niñez, maravillosamente:
mas la muerte mezquina, como allí se la entiende;
su propia muerte cuelga, verde, sin endulzarse,
igual que un fruto, en ellos, inmadura.

Señor, da a cada cual la muerte que le es propia.
El morir que de aquella vida nace
en la que tuvo amor, sentido y pena.

(...)

Señor: somos más pobres que los pobres
animales que, aun ciegos, en su muerte terminan,
pues nosotros estamos aún todos sin morir.

(R.M. Rilke, El libro de la Pobreza y de la Muerte. Libro III
El libro de horas)

Potser Rilke expressa, en aquesta pregària, el moll de l'os del fracàs de la nostra civilització: el desarrelament, la pèrdua d'humanitat, una vida i una mort sense sentit. El fracàs s'ha anat gestant als submons (esplèndit, més que mai, el record de De Lillo) quan els nens tristos s'han fet grans, i s'han topat amb la mort mesquina, la mort alienada. Recordo una pel.lícula escruixidora de Tavernier, l'appât, quasi un documental sobre uns fets reals. Tres adolescents que volen fer-se rics de manera ràpida amb alguna mena de negoci, i necessiten pasta per a finançar-lo; la noia fa d'esquer, tot lligant amb homes madurs de bona posició; els dos nois, un cop dins de les cases, abans de robar maten lentament, amb fàstic i amb escrúpols, els successius propietaris; uns assassinats matussers, comesos per uns individus inconsistents en tot (si m'assassinen, que sigui un professional, si us plau). Com és habitual a les pel.lícules de Tavernier, hi ha una escena clau, senzilla, que podria passar desapercebuda, i que resumeix tot el film. En aquest cas, es tracta de l'acarament de la noia amb el policia que li pren declaració. Sobre un senzill formulari (on vius, estudies o treballes, etcètera), la noia no contesta ni una sola pregunta amb precisió: viu a tal lloc, però també a tal altre (els pares estan separats); està matriculada a l'institut però no estudia perquè ara treballa però vol estudiar... La indefinició total. El policia es posa nerviós i li ho recrimina; i ella s'enfada, amb raó, i respon "com tothom, escolti; com tothom". Com tothom. Com tots els adolescents a qui ningú no ha donat l'estabilitat necessària per a esdevenir persones. I són ésssers més pobres que els pobres animals, i, per tant, més bèsties.

No és la pobresa, no. La pobresa, no; la mort, sí, que al capdavall és del que parla Rilke. Si fossin els pobres del món, com diu Glucksmann, ja ens n'hauríem assabentat de fa temps. És mesquí, davant del que passa a França, parlar de pobresa en sentit merament economicista. Davant d'uns edificis, certament lletjos, però plagats d'antenes parabòliques, davant la possibilitat d'estudiar, de ser curat si s'està malalt, davant del plat calent (ni que sigui precuinat) a taula..., les caçadores i els texans de marca (encara que sigui falsificada), els mòbils, Internet... No és la pobresa. És odi contra tota riquesa. Que per postres esdevingui odi a Occident atiat des de posicions jihadistes, complica la cosa fins a límits insospitats, perquè ofereix consistència i, per tant, assegura continuïtat. Vaja, que sense manipulació ideològica, els adolescents dels quals parlo no aguanten més de dues nits seguides de gresca, tres nits a tot estirar.

Què volen aquesta gent

Diria que massa gent s'apunta (d'aquí, d'allà i de més enllà) a festes estranyes, que tendeixen a l'aquelarre. És una reacció infantil, ho sé, pèro m'emprenya viure en una societat crispada. No vull que els meus fills visquin en una societat crispada (una reacció infantil, de totes totes). Evidentment, sóc conservadora; no ho seria, si pensés que altres estructures més sòlides i més justes són viables fins al punt que paga la pena d'iniciar l'enderroc. Dono per perdut l'instant d'alegria de la festa, l'esclat de joia que fa vibrar el món, i ens ajuda, per un instant, a garantir que estem vius, i no estem sols. M'agraden els capvespres, i la calma que sembla desprendre's de les coses on la llum incideix suau, una carícia; quan la llum no tendeix a encendre el món sinó a amagar-lo. L'únic instant en què és concebible dir adéu sense histerismes. El capvespre, l'horabaixa, quan la vida podria ser una metàfora amable de la mort.

Em sembla, però, que aquesta hora decadent toca a la fi i que ens esperen temps radiants, espatarrants; i sentirem cridar i saltar i ballar sense descans. Què volen aquesta gent, que venen de matinada.

Del post anterior o de Madrid a casa

Els artilugis informàtics no em deixen afegir al post anterior el contrast entre la manca de floritures herbolàries (cap bri de res) de Mas i les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro de Maragall. Déu n'hi do, Maragall! El trobaré a faltar, però precisament perquè em cau simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa.

Actualització I: fins als nassos del blogger. ¿Per què quan em decideixo a fer la nova entrada, i no abans, i no abans! se'm publica -sola- la cosa maragalliana?

De Madrid al cielo

Els nostres representants passen amb bona nota el tràmit de presentació de l'Estatut en la societat de la Villa y Corte. Certament, no és difícil; es tracta d'anar, pujar allà dalt i quedar bé; és a dir, sobretot van a presentar-se a si mateixos. Retalls de Passarel.la gaudiniana, o era daliniana? Artur Mas és el més gris; imperdonable de no traspuar ni un bri de sensibilitat (o alguna cosa) personal; que diferent d'en Maragall, tot sigui dit, qui portava les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro (el trobaré a faltar, el Maragall, tot i que, en resulta-me simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa); el Mas se'ns embala, en una mostra extemporània d'anar per feina. Sensibilitat a dojo, la Manuela; és allò que hom espera de tota de Madre; la senyora no és cap crack intel.lectual, però no convé menystenir-la; domina magistralment la "intel.ligència natural" i empra, en un punt just més que acceptable, les divertidíssimes "armes femenines"; ho sé des que la vaig veure a Miravet del bracet de Carod, qui literalment la portava, amb posat de fadrí vuitcentista, es a dir amb cara de carallot. I arribo a Carod lui même; per a sorpresa meva, gran sorpresa, fa el millor solo del tercet en posar l'accent en la nostra llengua (on, sinó?). Catalunya és la potència de la llengua; la resta, n'és subsidiària donat que, primàriament, allò cultural és lingüístic.

A la tarda, ja fora de pantalla, escolto per ràdio-cotxe fragments dispersos sobre els quals no opino. Hi ha un argument reiterat ad nauseam, però, que el trobo dèbil i que pot esdevenir un estímul de males idees: Els talibans (en boca del representant del PNB al Congrés, no passa de ser una metàfora enjogassada; si ho deixen anar els de la Cope, és un insult de dimensions desconegudes) de la Consti, no ho eren en absolut, de constitucionalistes, a les acaballes dels setanta. Home...i el temps, de manera accelerarada i plena de sotracs, darrerament els dóna la raó. La seva raó, però una raó retrospectiva i ben retroalimentada. De moment, s'apunten al virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Si conclouen altrament... malament rai; ja ha quedat prou clar on es resituarien tots els poders de l'Estat, i d'altres de subsidiaris.

Un apunt final: l'esment a Azaña quant al seu tacticisme autonomista ja passa de taca d'oli. Deixo per a un proper post la literalitat d'allò que pensava Azaña en plena guerra civil sobre els bascos i, sobretot, els catalans nacionalistes. Segur que partia d'un retret clàssic: quién me mandaría a mi. La literalitat de la prosa azañista no desmereix, per moments, la de la Cope.