De fets a fets, i anar fent

L'única metàfora que impugno és la dels escacs, és un joc que m'avorreix. La resta, em sembla que toca el moll de l'os. Concrete-m'ho i il.lustrem-ho: un conseller d'interior amb cara de ser el graciós de la colla. Poc després d'arribar a la presidència, Felipe González li preguntava a l'ex Calvo Sotelo: ¿No te parece que a los ministros de interior se les va poniendo cara de policías? I així, seguint aquesta lògica julianesca, deixem de sorprendre'ns per la reacció d'alguns il.lustres periodistes. Si els fets passessin a... A veure, a... París (per exemple), crec que la valoració fóra del tot diferent. Us imagineu la testa de Sarkozy tintada de vermell? El Dior de la Bruni empastifat amb una mena de creu negra per darrere, és a dir pel pompis valoradíssim de la senyora Sarkozy?

Conclusió sagnant: aquests nois d'en Mas no donen la talla. Es creuen molt llestos imitant tàctiques psuquistes (operació Laporta, en dic jo) d'estar per casa, però sentit d'Estat, allò que entenem per Estat, res de res. Potser, a Catalunya, el sostre polític és la família; de casa bona, la família; és a dir, malavinguda.