Al demostrar a los fanáticos que se equivocan no hay que olvidar que se equivocan aposta (Émile Herzog)
Aquests dies, quan intento esbrinar què hi diuen els científics, em topo quasi sempre amb aquest Fernández Ordóñez. No sé qui és, però escriu de manera clara i comprensible. I contundent.
divendres, de març 18, 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Molt interessant, aquests dies s'escolten moltes ximpleries, per desgràcia, i llegir alguna cosa seriosa resulta molt convenient.
Hola Lola, content de saludar-te de nou. Desconec l'episodi que el tal Fernández explica. Si és cert, evidentment és condemnable. Dit això, sembla que ara entre els "progre" fòbics (dic fòbia perquè no tinc cap dubte que es tracta d'un patologia mental) toca ficar-se amb els antinuclears. El que em fa més gràcia és la condescendència intel·lectual amb que el senyor Fernánezs els tracta. El seu sentit de la ironia és certament superlatiu: la dansa de la pluja, les margarides... buf, quina meravella!
Ara bé, el millor de l'article és quan compara el Sol amb els reactors de les centrals nuclears. M'he fet un fart de riure. Equiparar la fussió nuclear amb la fissió nuclear és tot un exercici d'arquitectura humorística. Abraçades
Júlia, m'ha semblat interessant de recordar la perillositat dels ànims quant a aquestes qüestions.
Quim estic atempta a les explicacions dels científics; t'hi incloc. El Fernández és un físic nuclear reputat; segur que, com tothom, empra, a vegades, arguments demagògics.
A casa, ho vivim amb intensitat. Un cosí del marit, molt estimat a la família, es enginyer nuclear i treballa en una central (no al Japó, sortosament). I el marit està exposat, a la feina, a la possibilitat radioactiva. T'asseguro que el control que li fan és exhaustiu i tranquil.litzador. Tots dos pensen que l'energia nuclear és raonablemernt segura.
Ah, això m'ho "chiven" (no parlo mai del que no sé, tampoc quasi del que sé, en el blog; m'agrada parlar del que m'ensumo): pel sol fet de viure sota la capa del sol, ja rebem, els organismes, radiacions de partícules ionitzades, en grau ínfim. Ja sé que n'hi ha de diverses menes, d'aquestes partícules, més o menys nocives, però pel sol fet de viure ja paguem peatge radioactiu, em sembla.
"Ionitzants", les partícules.
El que em preocupa: la humanitat ( en tots els sentits del mot) s'instal.la en paradigmes. Potser la barbàrie es cou en el científi i tecnològic, però també ens espera enrere, si fem una frenada tècnica, no en tinc cap dubte. Veig difícil de quedar.nos amb allò sa i bo i civilitzat, tot rebutjant el nociu i el pervers intrínsecs (el que cal es controlar-ho).
A títol individual em sembla perfecte viure de manera més austera, més propera a la natura, més sana; però, no em val com a argument històrico-social.
Publica un comentari a l'entrada