Desolador

És el pinyol de tota la problemàtica d'aquest país. I el nostre futur, en depèn. Però, em temo que anirem a votar amb altres motius més estètics a la butxaca.

Notícia de Catalunya (J.Vicens Vives)

Heus ací (s'encomana aquest català a hores d'ara arcaïtzant; hi reconec una elegància literària), heus ací, doncs, un llibre que vol donar compte de Catalunya. Un assaig amb voluntat de transmetre una idea de Catalunya, tot desplegant-la en la història i sustentant-la en l'erudició. No és Ortega, a qui critica, potser amb raó, no tinc prou coneixements ni prou coneixement per dilucidar-ho. És un historiador lúcid capaç de mirar des de dalt del temps el pas dels segles, i copsar-hi una continuïtat. La veus? Sí, esclar, és Catalunya. Una voluntat d'ésser (a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser) mancada de voluntat de poder. Ai.

La davallada de Catalunya comença precisament quan el Minotaure (el Poder, l'Estat, i encara l'Estat modern) empenyia cap amunt, revestint la forma de monarquies autoritàries nacionals o plurinacionals. Els catalans teníem -ho hem dit- una llarga experiència del Poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem. No passàrem d'aquesta cantonada. Jugàrem poc net amb el Minotaure. I d'ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques.

Però, esclar, hi ha la voluntat d'ésser, que ha anat tirant dels segles per mitjà de l'enginyosa solució pactista. Llàstima que un pacte és sempre, diria que per defincició, de circumstàncies. I un pacte amb el Poder és com pactar amb el Diable. I, així, a Catalunya se succeixen les sotragades, les revolucions, en nombre molt més elevat que a la resta d'Europa. Vicens Vives en comptabilitza onze en els cinc darrers segles. Castella només n'ha conegut nou, i França set; els Països Baixos, quatre; i Anglaterra, tres. I així, més que no pas la voluntat de ser, impossible sense la voluntat de poder, diria que hem conreat la voluntat de què ens deixin ser. No és ben bé el mateix.

Ciudad de los gitanos

Els gitanos, en primer lloc, són una fascinació infantil. A casa, sentia a parlar amb respecte i, a cops, amb admiració profunda de personatges extravagants i genials. Per exemple:

-Carmen Amaya.
-Els "manels" del sud de França.
-Els gitanos de Sants, rics i afables.
-Un lladre espavilat i hàbil, i es veu que molt simpàtic, que era una mena de Houdini; a la presó Model feia desaparèixer tot el que volia als mateixos nassos dels guàrdies, fins i tot desapareixia ell; es fugava una i una altra vegada. El negret de Sants.

Ja de gran, i continuant amb exemples: en la recopilació de cançons que tota persona porta a dins, no hi falta mai l'enredant per aquí, enredant per allí, d'aquesta manera, el meu pare, em va criar a mi; en el recull de poemes que recito de memòria, sempre n'hi ha algun del Romancero. M'agrada l'òpera Carmen, amor que vull pensar que comparteixo amb Nietzsche, encara que ell mateix deixi dit que, sovint, cal prendre's el que ell mateix diu amb humor. Crec, però, que Carmen li agradava en serio, i no només per engaltar-li a Wagner. Recordo sovint aquell gitano jovenet, recent operat, i tota la seva família numerosíssima, la qual, en el seu nomadisme, havia arribat fins Austràlia; m'explicaven històries divertides de la seva estada a les antípodes, i m'eixorivien durant les hores que vaig passar en una sala de la Vall d'Hebró, fent companyia al meu pare, també recent operat. L'explosió vital, i alhora educada, d'aquella família,va despertar també mon pare d'un sopor perillós i el va treure d'un submón caòtic.

Benvinguts siguin tots els gitanos del món. A França? A Luxemburg? A Catalunya? No, esclar que no. No tots. Acarem el mites amb la realitat, i llegim amb respecte el que ens regala (informació i reflexió de primera categoria) J.P. Quiñonero, des de París, al seu blog. Ara bé, Sarko, no et passis ni un pèl. Ni tu, ni els que et fan la gara gara a Badalona. Ara treure'm pit amb els gitanos, a qui no empara ni Déu, ni Al.là, ni estat, ni estat fallit, ni exèrcit, ni franquícia terrorista...

Ens divertirem, oi?


- Ara sí, ara sí que Espanya es trenca. Segur que es trenca si jo no surto de nou elegit. I ho diu sense cap rubor...

- Diu l'altre: Jo, personalment, amb el meu DNI (espanyol), votaria "sí" en un referèndum... que no penso convocar si surto elegit, entre altres coses perquè és il.legal, i jo, personalment, sóc un home d'ordre. És a dir, sense cap rubor: En un altre món i en un altre temps, similars als dels contes de fades, jo, personalment...

- Un tal Lorenzo Bernaldo de Quirós (el nom ja s'ho val) cavalca des de terres castellanes. Darrerament me'l trobo fins a la sopa. Es veu que és un espanyolista amable, just el que necessitem els catalans per a deixar d'estar emprenyats. Una mica d'amabilitat i comprensió. Proper al PP, el cavaller té un projecte. Federalista, of course. El desllorigador que jo ja trobava a faltar. La possibilitat del pacte antinotarial, amb doble salt mortal. La qüestió catalana encaixada, encaixonada. Encalaixada. Des de Madrid, ens deixarien fer calaix, que, casualment, és el que sentirem reclamar en boca de CiU en campanya. El dret a decidir com esmerçar els calers, alguns calers. Per exemple, en ensenyament virtual.

- I l'Estatut. Quedarà estancat. Ni des d'aquí legislarem descaradament en contra de la sentència, ni des des d'allà legislaran massa a favor. No mentar a la bicha. O només com a espantall en algun possible brot o rebrot de despatx, ràpidament, i per mitjà d'estatut i el seu negatiu, la sentència, sofocat.

Tot plegat perquè una amiga que no segueix ni de lluny la política, m'etzibi: Guanyarà en Mas i pactarà amb el PP, i aquí paz y luego gloria. Què? Quina pel.lícula anem a veure avui? Sense cap rubor.

Pel mar corren conills

Pels boscos, les sardines, riau, riau... I pel cap corren idees, no nessàriament menys estrafolàries.


- Portada de LV d'avui. Malament rai. Catalunya necessita urgentment una majoria absoluta, a mamar tots els versos (homenatge a V.A.E. gran prosista, segons Pla, com ens recorda en Pere) Que l'esmentada majoria només pugui esdevenir-se a través de CiU, em posa d'un humor tan malencònic que tendeixo, ai, a la poesia. A mamar tots els versos. Pose-m'hi l'esperança de la lliçò amarga apresa. El resultat: una prosa travada de manera imparable i implacable. Se m'acut algun tema, què dic, un munt de temes: la MAT, les nuclears i els seus cementiris, el quart cinturó... L'ensenyament... A mamar tota prosa. No, no, a veure. Respirem fondo. Ep, no tant, que s'ensumen les males olors... Respirin una vegada fondo, posint-se ràpidament una pinça al nas, i votin. És un consell ben sincer i benintencionat, que jo no penso seguir.

- Acta notarial a LV d'ahir. J.J. López Burniol. De lo que se desprende que el conflicto histórico entre España y Catalunya es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquella. Una sola objecció. No hi ha, i em sembla que no hi ha hagut mai, un xoc frontal. Sortosament.

- En el fons tot es redueix a saber on són els límits d'allò que som capaços de suportar. Però, tot es complica. El que som capaços de suportar és tan flexible.... Fins al dia que peta, per això és necessari anar barrinant sobre els límits. Compra de dissabte a la tarda a un centre comercial proper a casa. Des del pàrking descobert, el mar i els banyistes a tocar. Decidim -ja anem preparats, per si de cas- remullar-nos abans de tornar a casa. Davant nostra, acarada a nosaltres, una camioneta vella, a ple sol, les finestres del davant una mica obertes. Darrera hi ha algú, sí? Sí. Algú que es mou, tapat de dalt a baix, amb una vestimenta integral d'un color marró... que sembla mentida, sembla mentida que de la magnífica i variadíssima paleta de marrons, n'hagi sortit un, de marró, com aquest. Un insult cromàtic. És la primera vegada que veig una dona (?) tapada del tot a casa nostra. N'havia vist a Londres ja fa molts anys, semblaven de pas, turistes al darrera d'algun potentat masculí. N'he vist a París, no sabria dir si de pas o nacionalitzades. Sortim del cotxe, i la deixem allà, sola, fregint-se al sol, amb una escletxa d'oxígen. Dintre del súper havia vist de resquitllada un mena de túnica baldera, unes xancles i un cap barbut. Penso: Que no s'hi entretingui, si us plau. Al cap de mitja hora, tornem, refrescats després del bany. La camioneta no hi és. No puc evitar de ser cruel: Bé, han tingut el detall de no explotar, oi? Tinc por. D'ells i de la nostra reacció. Prefereixo que se'n parli obertament, raonadament. Els pros i els contres. Perquè tinc por i un munt de dubtes. Au, a mamar tots els versos.

-