Pel mar corren conills

Pels boscos, les sardines, riau, riau... I pel cap corren idees, no nessàriament menys estrafolàries.


- Portada de LV d'avui. Malament rai. Catalunya necessita urgentment una majoria absoluta, a mamar tots els versos (homenatge a V.A.E. gran prosista, segons Pla, com ens recorda en Pere) Que l'esmentada majoria només pugui esdevenir-se a través de CiU, em posa d'un humor tan malencònic que tendeixo, ai, a la poesia. A mamar tots els versos. Pose-m'hi l'esperança de la lliçò amarga apresa. El resultat: una prosa travada de manera imparable i implacable. Se m'acut algun tema, què dic, un munt de temes: la MAT, les nuclears i els seus cementiris, el quart cinturó... L'ensenyament... A mamar tota prosa. No, no, a veure. Respirem fondo. Ep, no tant, que s'ensumen les males olors... Respirin una vegada fondo, posint-se ràpidament una pinça al nas, i votin. És un consell ben sincer i benintencionat, que jo no penso seguir.

- Acta notarial a LV d'ahir. J.J. López Burniol. De lo que se desprende que el conflicto histórico entre España y Catalunya es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquella. Una sola objecció. No hi ha, i em sembla que no hi ha hagut mai, un xoc frontal. Sortosament.

- En el fons tot es redueix a saber on són els límits d'allò que som capaços de suportar. Però, tot es complica. El que som capaços de suportar és tan flexible.... Fins al dia que peta, per això és necessari anar barrinant sobre els límits. Compra de dissabte a la tarda a un centre comercial proper a casa. Des del pàrking descobert, el mar i els banyistes a tocar. Decidim -ja anem preparats, per si de cas- remullar-nos abans de tornar a casa. Davant nostra, acarada a nosaltres, una camioneta vella, a ple sol, les finestres del davant una mica obertes. Darrera hi ha algú, sí? Sí. Algú que es mou, tapat de dalt a baix, amb una vestimenta integral d'un color marró... que sembla mentida, sembla mentida que de la magnífica i variadíssima paleta de marrons, n'hagi sortit un, de marró, com aquest. Un insult cromàtic. És la primera vegada que veig una dona (?) tapada del tot a casa nostra. N'havia vist a Londres ja fa molts anys, semblaven de pas, turistes al darrera d'algun potentat masculí. N'he vist a París, no sabria dir si de pas o nacionalitzades. Sortim del cotxe, i la deixem allà, sola, fregint-se al sol, amb una escletxa d'oxígen. Dintre del súper havia vist de resquitllada un mena de túnica baldera, unes xancles i un cap barbut. Penso: Que no s'hi entretingui, si us plau. Al cap de mitja hora, tornem, refrescats després del bany. La camioneta no hi és. No puc evitar de ser cruel: Bé, han tingut el detall de no explotar, oi? Tinc por. D'ells i de la nostra reacció. Prefereixo que se'n parli obertament, raonadament. Els pros i els contres. Perquè tinc por i un munt de dubtes. Au, a mamar tots els versos.

-