dilluns, de setembre 27, 2010

Notícia de Catalunya (J.Vicens Vives)

Heus ací (s'encomana aquest català a hores d'ara arcaïtzant; hi reconec una elegància literària), heus ací, doncs, un llibre que vol donar compte de Catalunya. Un assaig amb voluntat de transmetre una idea de Catalunya, tot desplegant-la en la història i sustentant-la en l'erudició. No és Ortega, a qui critica, potser amb raó, no tinc prou coneixements ni prou coneixement per dilucidar-ho. És un historiador lúcid capaç de mirar des de dalt del temps el pas dels segles, i copsar-hi una continuïtat. La veus? Sí, esclar, és Catalunya. Una voluntat d'ésser (a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser) mancada de voluntat de poder. Ai.

La davallada de Catalunya comença precisament quan el Minotaure (el Poder, l'Estat, i encara l'Estat modern) empenyia cap amunt, revestint la forma de monarquies autoritàries nacionals o plurinacionals. Els catalans teníem -ho hem dit- una llarga experiència del Poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem. No passàrem d'aquesta cantonada. Jugàrem poc net amb el Minotaure. I d'ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques.

Però, esclar, hi ha la voluntat d'ésser, que ha anat tirant dels segles per mitjà de l'enginyosa solució pactista. Llàstima que un pacte és sempre, diria que per defincició, de circumstàncies. I un pacte amb el Poder és com pactar amb el Diable. I, així, a Catalunya se succeixen les sotragades, les revolucions, en nombre molt més elevat que a la resta d'Europa. Vicens Vives en comptabilitza onze en els cinc darrers segles. Castella només n'ha conegut nou, i França set; els Països Baixos, quatre; i Anglaterra, tres. I així, més que no pas la voluntat de ser, impossible sense la voluntat de poder, diria que hem conreat la voluntat de què ens deixin ser. No és ben bé el mateix.





4 comentaris:

claudio ha dit...

La elegancia literaria es innegable, como lo es, para mi modesta sensibilidad, el riesgo de contagio.
Cuando alguien se me dirige con un heus ací, un ésser o, incluso, un enguany, reconozco que mi primer reflejo es lamentar no llevar arma a la que quitar el seguro. Un triste prejuicio, sin duda.

lola ha dit...

Àdhuc si ço que vós díeu fos ver, no resto dubtosa que, vós, amb l'arma a les mans, optaríeu, nogensmenys, per la bellesa del duel, tot i l'enuig per l'encarcarement pregon de les formes arcaiques, i us batríeu a trenc d'alba amb tot el coratge del vostre ésser.

Una ventaja de Vicens Vives: al ser historiador no requiere de ningún "enguany".

claudio ha dit...

Calli, calli,... A ver si me envicio y me acaba gustando.

lola ha dit...

Je. Ja callo, va.