diumenge, d’agost 29, 2010

Catalunya endins



En els dies de més calor de l'estiu, fem país des de la mar empordanesa fins al Pallars i la vall de Boí. Abandonar l'aire condicionat del cotxe per anar simplement a fer un cafè, és quedar estabornit per una bafarada infernal; és quedar engolit per una calitxa tèrbola, que t'encapsula i t'enfarina per fregir-te dins d'una paella gegant, bunyols de vent del desert. Dinem a Salàs, l'ambient fresquet del menjador ens ajuda a redefinir els nostres límits carnals, la nostra silueta, però el menú afartapobres engega la silueta a rodar, panxes farcides. Fem una llarga migdiada digestiva, i a mitja tarda caminem pel poble, que se'ns acaba de seguida, i tirem cap als prats i camps del voltant. Admirem l'extensió de les valls, i les muntanyes, ni llunyanes ni properes, a la distància adequada. Em recordo, de petita, embadalida per una postal que ha rebut ma mare d'una de les seves amigues, des del seu poble natal, Salàs. Aquella verdor fosca com la molsa arrapada a les muntanyes, que em porta a imaginar que la terra es pot esquilar com he vist que fan amb els bens. Les valls apedaçades, retalls de catifes verdes, grogues, marrons... Els meus colors preferits.


Salàs, avui, és pura indecisió. Als afores, en construcció, clarament i tristament abandonada per la crisi, aposta aturada de turisme rural, de segona residència; en reconstrucció, al nucli antic. Val a dir que és un poble polit, de carrers nets i placeta porxada. Hi ha cases magnífiques, ben restaurades, acollidores, finestres i balcons florits; i hi ha enderrocs a mig desfer, parets i sostres foradats, cases esbudellades, envaïdes per una vegetació potent d'estètica okupa. Hi ha el magnífic penya-segat, amb la renglera de cases abocades al buit; passadís-balconada des d'on contemplar el tall geolòlig, paisatge mineral, tan obscur. Quan marxem, m'enduc el Salàs idíl.lic de la meva infància i de la infància de la Conxita, l'amiga de la qual compro amb il.lusió un recull primerenc de poemes que trobo en una llibreria de La Pobla, Pallareses. M'enduc els records tan vivament retrobats. Per tot, records. És ingenu pensar en un lloc verge.


Vaig heretar molta roba de la seva filla morta, la qual cosa em va provocar una alegria immensa, als meus tretze anys presumits, i, de rebot, un sentiment de culpa fondo, malaltís que, des de llavors, procuro de mantenir a ratlla. Recordo especialment un vestit camiser, amb màniga americana, estampat amb floretes petites de tons rosats; també uns pantalons blancs, llargs, de pitillo, que feien furor llavors. Roba de dona jove i moderna. La meva mare, modista, hi va fer totes les entrades possibles perquè res no em quedés balder. Feina ben feta, un noi del poble on estiuejàvem em va venir a buscar, amb totes les formalitats, em va du del bracet al meu primer ball d'envelat i em va convidar a un refresc. Ma mare astorada i nerviosa, mon pare moix. Jo, em divertia, era divertit abandonar la infància com una peça de roba quica al fons d'un armari d'adolescent. A volta de correu, la Conxita (en guardo la carta) agraeix a ma mare que l'hagi fet riure amb les meves històries i li dóna consells assenyadíssims. Deixa-la que voli una mica, que gaudeixi de la joventut, que sigui feliç. Tot s'ha acomplert.

Des de Salàs, amb agraïment.