dilluns, de juliol 12, 2010

La balconització de Catalunya

En els darrers anys s'ha sentit a parlar del perill de balcanització d'Espanya. Em sembla que el perill real és a Catalunya. Hem començat pels balcons. La divisió és fonda, sempre ho ha estat. És tan fonda que és a flor de pell. Fins i tot, pot explicar l'augment del crit independentista a casa nostra. A casa, que en sabien força, sempre havia sentit a dir que d'independentistes, a Catalunya, històricament no n'hi havia hagut mai, estadísticament negligibles, vaja. Si donem un cert crèdit al crit d'ara, què ha canviat, doncs? Un país de dues comunitats consolidades per separat arran de la immigració de mitjans del segle XX. Aquest és el problema més preocupant que jo veig en la nostra penosa situació actual. La resta, ho areglarà l'aritmètica electoral i els pactes de supervivència posteriors; necessàriament, caldrà fer una catarsi, més o menys teatral, en tot cas, molt teatral, i començar com qui diu de zero. Vull dir que l' etapa Estatut i estralls passarà -la faran passar- ràpidament a la història. Per alguns articles, firmats a l'ensemble alguns, i declaracions de patums catalanes, d'un to sever, pompós, i, esclar, d'una buidor espaterrant, em temo que hi hagi la intenció de fer passar les gestes d'aquests anys a la història, no pas com un vodevil sinó com una etapa digna d'episodis nacionals. M'imagino algun jove historiador d'aquí a trenta o quaranta anys, Aviam, i què en pensava un Castellet de tot plegat? Em costa més d'imaginar la pregunta per un Ramoneda, però també hi cap. Doncs, heus ací l'article... Caram, quina hora més solemna, quin moment patri més cabdal...

Però, les dues comunitats s'han ensenyat les dents -i, sobretot, la llengua- des dels respectius balcons. Caldrà veure què passa amb la llengua. Si arriba la sang al riu de la doble xarxa escolar, per exemple. Aquí sí, que les corrents polítiques del futur immediat tenen un problema. Uns quants problemes, seriosos. Els partits polítics, prou que acabarien per tendir ponts, l'aritmètica parlamentària és implacable. Però, caldrà veure si la gent hi transita, si no amb cordialitat, amb certa normalitat.

9 comentaris:

dErsu_ ha dit...

En Ramoneda pensa? o més aviat obeeix?

lola ha dit...

"Hay quien piensa que habría sido mejor que la sentencia no llegara en vísperas electorales. No estoy de acuerdo. Es precisamente la gran oportunidad de cambiar las inercias. De constituir mayorías o alianzas mayoritarias fuertes capaces de tomar la iniciativa. A Catalunya le ha llegado la hora de afrontar el futuro por sí misma". (article de "El País", 11-7)

Tradueixo: Visca la sociovergència, i que a ningú se le acudeixi d'atemptar contra la dignitat de qui dirigeix CCCB.

lola ha dit...

Afegeixo: si jo fos CIU, que no ho sóc, ni en sóc, a poca majoria que obtingués, aprofitaria per replantejar-me el país en serio: educació, infraestructures, energia nuclear, trasvassaments... I, doncs, passaria comptes amb tots els que l'han insultada "ad nauseam" des de la pijeria intel.lectualoide, tot portant-la alhora al seu molí ideològic, terrible atzucac d'inoperància. Altrament, és que en realitat no hi ha cap, cap diferència; la sociovergència és una fusió, indissoluble per tant, i són quatre famílies repartint-se els pastissets que anomenen país i, fins i tot, nació.

Efectivament, ha arribat l'hora...

Quim ha dit...

En el nostre país sobren emocions i falta política.

abraçades

Anònim ha dit...

A Catalunya no es vol fer neteja ètnica. Ergo, no hi ha valcanització.

lola ha dit...

No saps com t'agraeixo aquestes abraçades, Quim. Podria ser que entre les persones sobrés política i faltessin emocions.

Anònim: Catalunya no és als Balcans ergo no hi ha... En podríem trobar molts d'"ergos", però si m'has volgut entendre ja m'has entès.

Quim ha dit...

Lola el que volia dir és que els assumptes públics han de ser polítics i no emotius (és a dir pre-polítics). Tinc la sensació que l'estatisme espanyol està derivant cap a un nacionalisme. Em sembla especialment greu que l'esquerra espanyola, perplexa, no sàpiga com reaccionar davant d'aquest fet. Tenim un problema greu si els no-nacionalistes, obnubilats per aquest no-nacionalisme, són incapaços d veure aquesta deriva que em sembla més que evident. Per altra banda, no crec que hi hagi comparació possible entre el nacionalisme català que té unes arrels liberals inqüestionables i els nacionalismes balcànics més reaccionaris i etnoculturals.
abraçades

claudio ha dit...

Una duda. Las banderas españolas en los balcones,¿son fruto exclusivo de éxito futbolero, o son también una respuesta a la provocación (que diría La Vanguardia) de la manifestación anticonstitucional?
PS: En los balcanes tampoco pensaban ellos que hubiera 'balcanización' hasta que se produjo el primer muerto.

lola ha dit...

Quim, crec que t'havia entès, i estic completament d'acord amb el que deies. Sobra emotivitat a la política, falta, per contra, cordialitat,en les relacions personals, sobretot dels que no tenen una mateixa posició o no pensen igual, per això t'agraïa les abraçades, perquè intento en aquest blog dir el que penso.

Hi ha un nacionalisme espanyol. Espanya és una nació amb una fortalesa històrica, emotiva, cultural... impressionant. S'hi ha de comptar, em sembla. El nacionalisme català... Home, jo el veig molt emotiu també (Macià entrant per Prats de Montlló, Companys i el sis d'octubre, les arrels rurals, de la catalunya interior, fins i tot una part tradicionalista carlina...La part importantíssima que va jugar en la Guerra Civil, etcètera).

Jo parlaria de patriotisme perquè em sembla que amaga menys l'ou. Tothom -o quasi- té una pàtria. S'ha d'anar molt en compte amb les pàtries, estan arrelades en les vísceres. No s'hi pot renunciar, fins i tot em sembla que no és bo de fer-ho, quedaríem molt mancats. El que sí que tenim és l'obligació de passar-ho per la raó, fer-ne política en el sentit més ampli i més noble.

Claudio: és una "guerra" de banderas. Estoy convencida. Y preocupada. Y hay temas abiertos que pueden generar heridas aún más profundas: la lengua (en la escuela, sobre todo) es uno de ellos. Hay que ser idiota para querer desterrar el castellano a dos horitas semanales, como quien estudia chino, que ahora está de moda, por cierto. Desde aquí, las cosas se han vuelto a hacer muy mal. Que no me vengan ahora con victimismos.