divendres, de maig 14, 2010

El doctor ruquet i la senyora dolors, o com mitja humanitat s'enfot de l'altra (categoria: viatges amb el marit)

Després d'un deliciós, idíl.lic passeig per una petita part de La Provence interior, reconciliats amb els homes, fins i tot els francesos, el meu marit i jo passem la darrera nit de viatge als afores de Montpellier, en un hotel de carretera, perdut entre girangonses d'autopistes que pugen i baixen, i quilòmetres i més quilòmetres de zones industrials i comercials, a tocar de quatre Carrefours i tres McDonalds. L'hotelet és net, quasi polit, i el porta una família encantadora, inclòs el gos, que, tan bon punt ens veu, corre cap als nostres peus, i s'hi posa de panxa, preparat per a rebre carentonyes forasteres. Bé, dormirem bé, esclar que sí, i demà cap a casa d'una tirada. Encara no sabem que el meu cos en prepara una, el malparit. De matinada, el meu home demana auxili a la recepcionista. Un metge, si us plau. No és tan fàcil. Però, a les vuit en punt, amb un mapa dissenyat manualment, fem cap un minúscul poble proper, on el Dr. Ruquet (així es pronuncia, ho juro) en persona m'atendrà. Totalment deshidratada, encara tinc esma d'enfotre'm del nom, quan el llegeixo apuntat al marge del mapa. De tots els metges de França, m'havia de tocar.... etcètera. Evidentment, el conductor del cotxe, que ha passat la nit en blanc i està molt nerviós, no interpreta bé el mapa, i entrem al poble per una altra carretera, la qual també s'acaba en un petit pont, a partir del qual s'acaben, també, totes les similituds amb les indicacions escrites. Aturem el cotxe. La copilot, és a dir, jo, també està nerviosa, i, si sempre li ha costat de pronunciar bé el francès (Borges, el savi, diu que és com un italià constipat), sense gota de saliva, creu que no se'n sortirà. Però, la mort no espera. A la desesperada, truco al mòbil del Dr. Ruquet, el qual, avisat per l'àngel de l'hotel, ja és a l'aguait, i ara s'entesta, una mica picat, a saber on coi som. Miro al meu voltant, i veig un cartell enorme, al qual m'aferro: Pompes Funèbres. Bé, doncs, doctor Ruquet..., som davant de les (imaginació, si us plau; ni gota de saliva) pppommp ffuu. Insistència glacial a l'altra banda del mòbil: on som? Ppompsfffu. Amb això -miracle- que el cotxe es mou un parell de metres -la cama del marit deu fer figa-, i veig la totalitat del cartell dels nassos: Alarcón. Pompes funèbres Alarcón. Ni se'm passa pel cap que, amb la febre, al.lucini. Ara és la meva. Amb aquella lucidesa i determinació, que en diuen "revifalla de la mort", inspiro fondo i deixo anar l'aire, i a l'aire deixo anar un crescendo brutal: A..laar... CON. Uns segons de silenci, que deuen equivaldre a M'ha dit "Con"?. Però, la sana incredulitat es posa en marxa, i la ment del ruquet ressegueix de cop, del dret i del revés, tot el missatge. Sembla content: Aaah. Sí. Estàvem a dues passes. Un centre d'atenció primària amb ambulàncies a l'entrada, no té pèrdua, el veure'm de seguida. Ambulàncies! Quin bé de Déu. Agrairia, fins i tot, veure-hi helicòpters i cotxes de bombers, tot medicalitzat, i amb les sirenes en marxa.

El doctor Ruquet, com el seu nom indica, és jove i ruc. Em fa la fitxa. Quan apunta Dolors... Do...? Dolorès? Doleurs, n'est pas?, va i li agafa el riure. Quan continua amb el meu cognom (que us estalvio) és que ja es peta del tot. Certament, el meu nom unit al meu cognom és la bomba. Però, m'emprenya molt que el ruquet rigui. Caram, ruquet, que és una urgència, que faig molt mala cara, que em moro. Bé, ja seriós, m'examina, diagnostica, i em recepta vàries pastilles, una de les quals és per als espasmes et la... doleur... Riu? No es pot aguantar, com en aquella pel.lícula de "La vida de Brian". Cony, és a punt de riure una altra vegada. Sortosament, se l'empassa a temps, el riure. O li hagués fet empassar jo, mira.

A l'acomiadar-nos, es fa el simpàtic i em diu que tinc un clàssic: de turista. Jo li dic que és clar, que si els restaurants i... Ah nonono. No. I ara. De cap manera, els restaurants. Es ben bé que, a un francès, tocar-li un dels seus restaurants, és tocar-li allò que no sona.

Des d'aquí agraeixo a l'amable família de l'hotel que em deixessin descansar fins a les set de la tarda, i insistissin a no cobrar-me un dia de més. Hi ha gent bona, què coi. I de ruca, també n'hi ha, però bé, també bona. I ruca i bona. I sí, la bondat és important i aquestes coses. Ah, i no s'ha d'oblidar mai que sempre, sempre, ens hi podem fer un fart de riure.

11 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

La insociable sociabilitat. La sociable sociabilitat. La insaciable insociabilitat i la insaciable sociabilitat.
Bien está lo que bien acaba.

Geococcyx ha dit...

Lola, quin fi de viatge, marededéu. Un no espera aquestes malalties al nord del paral·lel, no sé, 25ºN. I menys al nord dels Pirineus.

Un precisió: d'això que vas tenir, en francès en diuen la tourista, aixi, amb ou i amb a. El primer cop que ho vaig sentir em pensava que parlaven d'una senyora turista, però no. Per això el metge t'ho va dir Aqui ho tens, en un glossari mèdic francès

Que t'acabis de recuperar bé! I procura recordar amb carinyo la part anterior del viatge :-)

lola ha dit...

Gregorio, la gent som ben curiosos. El pobre ruquet ho va fer bé, només que, mira, li va fer gràcia el nom, i els joves són tan autèntics... Com diu un amic, alerta, perquè també es pot ser autènticament imbècil.

Geo, què bo, "La tourista". Pobre ruquet, ara l'entenc. Vaig pensar, ara va i s'enfot dels turistes. Tampoc estava gaire lúcida.
La venjança de Moctezuma a Montpellier. En el meu cas, al llaaarg de la meva vida, no m'és desconeguda, tampoc freqüent, per sort. Però són episodis que se't queden gravats. Eccs.

El record de "Le petit Luberon", no me'l fa malbé ningú, ni la turista. Jo vull viure allà. Plàcid, civilitzat, perfumat...

Teresa Amat ha dit...

Ben a part de lamentar la mala estona que vas passar, no he pogut per menys que divertir-m'hi, amb el Ruquet i la teva descripció de tot plegat. (Ho sento :-)). I sí, llàstima que no estaves en condicions de venjar-te'n instruint-lo sobre el seu cognom.

Noia, això et passa per topar amb un metge jove que no llegeix Joyce com el meu traumatòleg, que ja té dues edats.

Salut i que mai més pateixis la tourista.

pere ha dit...

Sovint penso que els metges, encara que siguin Ruquets (Riquets o Riuquiets), amb la seva presència ja fan i desfan.
Bé està el que bé acaba i és pot contar i compartir.
(em té intrigat el cognom, el teu, és clar: que un ruquet sàpiga més que jo... ;-)

claudio ha dit...

A la altura de uno de los mejores monólogos de Capri.

lola ha dit...

Teresa, jo m'ho vaig passar bé excrivint-lo, aquest era el "missatge".
Els metges joves són perillossísims. Ara diré un "topicazo": sense humanisme, no tenen humanitat. Mon pare els clasificaria, a tots, a la categoria dels "tontos". Cuida'l, al joycià.

Pere, guapetón, hi ha rucs, ruquets i rucassos que coneixen el teu, de cognom. I jo no. Quan vam començar en això, em sembla que era més freqüent l'anonimat, i a mi, em va entre divertir i protegir (com a tothom, suposo). No em dic Fuertes de Barriga, con la de l'acudit, però vaja, té el seu morbo. Si algun dia coincidim, que ho farem, sempre començo per presentar-me.

Capri... Risas compartidas con mi madre resuenan en el jardín (seguiría con T.S.Eliot). Todo un lujo, la comparación, Claudio.

pere ha dit...

Resistiré fins que arribi el moment ;-)

lola ha dit...

Jo també.

claudio ha dit...

Por si no lo ha leído, me parece que le puede interesar. Por lo de la novela españoalemana. No sé, vamos, digo yo, aunque igual no.

http://www.elpais.com/articulo/opinion/novela/europea/baile/disfraces/elpepuopi/20100527elpepiopi_4/Tes

lola ha dit...

Gracias, Claudio. No había leído el artículo, ni conocía al joven novelista Pron. Si está a la altura de Sebald i del gran Bernhard, no me lo pierdo.

El llegir fa perdre l'escriure. Sobre todo porque ante grandes escritores piensas, ¿para qué?. Ahora estoy acabando "El mar" de Banville. A la altura de su maestro reconocido, Nabokov. Más triste, menos juguetón, menos cínico tal vez, mucho menos erótico, aunque se esmera. Distinto. Pero logra tal maestría de pequeños bordados con motivos aparentemente nimios, que me deja pasmada.