dilluns, de març 08, 2010

Una tarda al poble

No és una tarda quasevol. Neva amb intensitat des de fa hores. Estic sola amb les gates. La gran, ja molt gran, es passa quasi tot el dia en la mateixa posició, avui una mica més arraulida; li costa de pujar i baixar les escales; va fent, cada dia més malhumorada, si això és possible; n'és la reina, del malhumor, des de sempre, i és insubornable, tothom que l'ha volgut amanyegar sense el seu permís, és a dir tothom!, s'ha endut una bona esgarrapada. La petita puja i baixa, no només les escales, tota cosa d'alçada considerable mereix ser conquerida; la petita vola, com un floc de neu; és ingràvida, es desplaça per l'aire com els personatges d'aquella pel.lícula tan estètica, "Tigre y dragón". La gran s'hi emprenya -amb raó-, i fa la bufada de la serp; l'altre l'escarneix, se n'hi en fot, l'assalta i li salta per damunt, amb tota la mala bava d'una naturalesa jove i descarada.

El marit fa més de mitja hora que és al cotxe, dins de la fàbrica, amb l'esperança d'arribar a l'autopista. Potser s'haurà de quedar a passar la nit en algun hotel. El fill m'ha trucat des de l'institut; vindrà tard; se'n va amb l'S i amb el G i amb l'A i, amb aquell i l'altre... a gaudir d'un tarda tan insòlita. "Mare, és bestial! És bestial! Que ho veus?". Sí. Veig el poble nevat, i com neva encara; m'arrauliré al sofà, com una gata vella, amb una tassa de xocolata calenta i un llibre, mentre m'imagino els nois amunt i avall, empapats de neu, suats i glaçats. Feliços. I recordaré una altra nevada, tot l'hort colgat de neu, i jo darrera dels finestrals de la casa gran de la meva infància, amb els ulls com taronges; l'avi al costat, amb el seu bastò i la seva boina, fent-me companyia (encara me'n fa). Massa petita per sortir sola, escoltaré l'estusiasme del meu germà quan, a la nit, arribi a casa, cansat, suat, glaçat i feliç.

I entre aquestes dues tardes, tota una vida. Seria fàcil pensar que me l'he passada essent massa petita o massa gran. I seria fals. El temps és just amb mi i en mi. Arribo a temps a tot allò que m'importa. Puntual, arribaré a la fi. Mentiria, però, si digués que no em preocupa la cadència.

9 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Plas, plas, plas.

Júlia ha dit...

Mmm, la xocolata calenta....

lola ha dit...

Plas, a tu, Gregorio, em vaig inspirar en el teu post.

Júlia, en el meu cas la xocolata ni fu ni fa... fins fa uns anys. Però, caram, ara entenc el desfici. Aquells aparadors de les pastisseries amb muntanyetes de bombons, ummm.

marta ha dit...

Molt gaudit!

claudio ha dit...

¡Olé! El último párrafo, pollo de piel.
Para buen timing el mío, que me ha permitido leerla cuando la puedo entender.

lola ha dit...

Marta, gràcies, també és un plaer llegir-te.

Claudio, un abrazo. Gracias again.

lola ha dit...

res, feia proves.

Quim ha dit...

Vinga Lola que ara ja has agafat embranzida, deixa't estar de proves i escriu més sisplau. Sempre és un plaer entrar aquí. Per cert, Déu ni do amb l'article del senyor Abreu: penso que si s'escriu amb els sentiments a flor de pell hom corre el risc que la forma acabi emmascarant el fons. En fi, una abraçada.

lola ha dit...

Aparteu les criatures, Quim, deien a casa. Agafaré embranzida gràcies a tots vosaltres. Després no us podreu queixar, però; no tinc llibre de reclamacions.

L'Abreu, Déu n'hi do. Segur que ell ens diria "Es la rabia, m'hijito". Jo els entenc -i a vegades els pateixo- aquests rampells, l'escriptura estripada. En general em fan gràcia, però no val a equivocar-se amb l'objecte que desferma les fúries.