Una i una altra vegada
Passo pel videoclub i parlo amb la R. Gràcies a ella (gràcies, moltes gràcies), m'assabento que fa dies que està actuant per aquí el gran (grandiós!) Slava. De fet, és a punt de marxar. Hem quedat amb les nenes (les amigues, algunes ja jubilades) per anar al cine (pel.lícula argentina i, per tant, amb peatge descaradament progre, però bona pel.lícula, Las viudas de los jueves. No val a fer broma amb el títol). Sortim tan contentes (què faríem les dones que ja tenim una edat sense la troupe de les amigues, sabeu si funciona un rejoveniment facial amb làser? Sí, va bé, però val una pasta. Ah.), bé... ja m'he perdut..., les amigues m'entendrien. Te'n recordes, quan parlàvem tot seguit?, i ens petaríem de riure. Bé, doncs, sortim contentes i improvisem una anada col.lectiva al teatre.
Així que veuré per segona vegada l'Slava's snowshow. La repetició, tant que se n'ha parlat, i és indesxifrable, el seu poder. L'Slava, el vaig descobrir gràcies al meu germà, que era el meu assessor teatral; el vam veure junts (merda!); també amb el meu fill, ja fa una colla d'anys; en G. era un nen, i va quedar seduït, com tothom, petits i grans, pel pallasso rus; ara, s'hi apunta també, i el marit, i l'A., el fillol, fill d'una de les amigues, amb qui abans de la sessió ens cruspirem la mona.
Què més es pot demanar a la vida, sinó que duri en condicions més o menys semblants? Atura't, instant, ets tan bell! No, no, jo vull que no s'aturi el temps perquè m'estimo tot el que forma part de la meva vida, i no només aquest o aquell altre punt àlgid d'intensitat, l'instant de la bellesa. No, m'estimo tant tot el que és meu que estic disposada, si cal, i em temo que sí, que cal, a oferir-ho en sacrifici a la mort. Apa, aquí ho tens tot, entoma-ho, si pots. I no podrà.
dimecres, de març 31, 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Muy bello el texto. Con cada párrafo como girar un recodo, hasta el gran final.
Me ha hecho pensar en un fragmento de Chesterton, que anoté hace algún tiempo. Aunque probablemente ya lo conozca, lo dejo por si acaso.
"...(children) they always say, ‘Do it again’; and the grown-up person does it until he is nearly dead. For grown-up people are not strong enough to exult in monotony. But perhaps God is strong enough to exult in monotony. It is possible that God says every morning, ‘Do it again’ to the sun; and every evening, ‘Do it again’ to the moon.”
Y quizás rezar no sea más que decir: 'Otra vez, Señor, otra vez más'.
Seguro, Dios ama a la repetición, como ama a los niños; y los dioses del eterno retorno. Incluso los animales se singularizan (mis gatas) por pequeños rituales propios, que no olvidan nunca, y que son, sin duda, su manera de puntear algo parecido al tiempo.
Y la música. Suena el Concierto para violín de Beethoven (!!!), alguien, que sólo oye un "nyigu-nyigu" desagradable, me espeta: "¡Siempre es lo mismo"!. Rayos y truenos, el núcleo duro va hallando distintas, sutiles soluciones, hasta el final, que lo engloba todo. Nunca "es lo mismo", de ahí la fuerza y la valentía del "Do it again". Amarrar al tiempo dejando, a la vez, que fluya.
O algo así.
Yo recordaba un extraño poema, que se me resiste, de Dylan Thomas, "I ja la mort no tindrà cap domini", en una traducción espléndida de Marià Manent. Cuánto le debe la lengua catalana a sus grandes traductores.
Publica un comentari a l'entrada