Vida i cinema
Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.
Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.
Ets gran Eastwood.
Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.
dissabte, de gener 30, 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Dubtava d'anar-hi, però com sempre et faré cas. Vaig passar dels últims Eastwood per un cert escarafall, però faré veure que em crec que Morgan Freeman és Mandela i apa (que segurament està més bé que el mateix Mandela, d'altra banda); sort que m'agrada molt Matt Damon.
Últimament em passa amb el cine el que ja fa temps em va passar amb el teatre: vam renyir i no hem fet les paus. En el cas del cine, segurament sóc més jo el problema que no pas les pel·lícules, però vaja...
I sí, ja deia jo que això de La cinta blanca no calia. Gràcies per confirmar-m'ho.
Ei, Teresa: la pel.li va directa a les emocions, sense cap altra pretensió que mostrar el poder simbòlic i l'èpica. Eastwood es permet de mostrar quasi subliminalment la imatge d'un gos famolenc al mig d'un carrer miserable, picada d'ullet -dic jo- a la terrible "Desgràcia" de Coetzee. Però no hi ha res de tot això terrible que ha passat i passà i passarà encara més, em temo, al país; segur que adoleix de totes i cadascuna de les crítiques que se li fan i se li faran. Però, mira, si ets de les que fas un vot i t'aixeques del sofà quan guanya el Barça la Champions, deixa't portar per la potència de les imatges, i disfruta.
Jo no sóc gens teatrera; em sembla que no ho he estat mai. El cine també tendeix a decebre'm, com les novel.les, però, m'hi aferro encara.
Aquí encara no l'han estrenada. No estava gaire animat a anar-hi perquè, fins i tot el meu germà (el més radical dels defensors d'Eastwood i sobretot el més matiner, ho considerava un geni fa vint i cinc anys quan ningú se'l prenia seriosament) s'ha mostrat decebut.Crec però que provaré. Sobre el que dius del teatre jo estava plenament d'acord fins que vaig arribar aquí. A hores d'ara estic convençut de la seva supervivència perquè té unes possibilitats en alguns aspectes superior a la del cine. Ara bé, només pot sobreviure allò que realment ha viscut.
I tant, això del teatre, a Londres, Jordi. Parafrassejant Borges: "Qué no daría yo por el recuerdo de haber visto a sir Alec Guinnes declamando en un escenario".
Insisteixo: la pel.lícula és reeixida perquè s'ajusta del tot a la història, simple, que pretén explicar. I, a partir d'aquí, pots sortir del cine entusiasmat com si haguéssis assistit al famós partit de rugbi. Tu que ets cinèfil, hi ha una pel.lícula de Houston, no pas la més recordada, on et fa vibrar en un impossible partit de futbol entre uns nazis i uns presoners... Doncs això però sense l'humor que permet la pura ficció.
Doncs mira, ja hi som dos que detestem el Mataró Park. Jo encara trobo a faltar els "Iluro", "Núria" i companyia... Però és el que hi ha. Al final, després de llegir i sentir-vos tan bona crítica d'aquesta pel·lícula, em sembla molt que hauré de fer el cor fort i anar-hi. Tot sigui pel Eastwood! ;)
Què dir del Mataró park... Però el meu fill fa atletisme a le pistes del costat, i quan es digna a venir al cine amb nosaltres, no l'hi posarem pals a les rodes.
Ai, que potser a molts no us agradrà aquí l'Eastwood...
ei, diumenge, 6 de la tarda, centre comercial diagonal mar, 15 minuts de cua per aconseguir les entrades.
Per Invictus només queda lliure la fila 2..
hummmmmm....
Sherlok Holmes des de la fila 12 també genial!
Pues a mí sí me gusta Eastwood, pero le encuentro un pero (si no, ¿qué gracia tendría la vida?).
Desde 'Sin perdón' ha ido acentuando una actitud moralista, del tipo 'toda violencia es mala', y ha pasado de explicar historias con 'buenos y malos' a otras en las que todos son (somos) víctimas.
¡Con lo que a mí me gustaría otro Harry el sucio!
PS: Totalmente de acurdo con La cinta blanca. Me parece que a Hanecke le pasa como a Spieldberg: son muy buenos cineastas, pero el talento cinematográfico les llena toda la cabeza, sin dejar espacio para lo que hace falta para llegar a hacer cosas verdaderamente grandes.
En fin, gracias por la charleta de cine.
Ei, Eulàlia, el Holmes, magnífica. M'ho vaig passar bomba, amb aquell parell.
Claudio estoy bastante de acuerdo con lo que dices de Eastwood. A mí también me gustaba como Harry, el sucio; la primera de la saga és una gran película, creo que de su mentor Siegel, que era grande. Pero, me gusta su cine, moralinas aparte.
Con el cine va pasando que ya descrees, como descrees, en general, de todo. Es un esfuerzo de la voluntad entusiasmarse.
Publica un comentari a l'entrada