Xantatges

Es veu que estan de moda. Recordo mon pare, una de les escassísimes lliçons explícites que em va adreçar, la de no cedir mai, per dur que sigui, a un xantatge; recordo les seves paraules, el gest: hauries begut oli. Llegeixo un periodista de poca barba d'un diari pretesament conservador, d'aquells que hom llegeix els diumenges i festes de guardar, després d'un bon esmorzar; acollit, hom, dolçament en un sillò orellut, amb les pantofles a mig posar, els ulls fent travelling de titular en titular, la lletra menuda que ensopega amb les lleganyes. Algun badall, algun renec, i una rialleta. Tranquil.litat i bons aliments. Llegeixo de tirada fins al final, entenc a la perfecció el castellà:

Lo de hoy es un acto cívico, pero (!) si un (!) tribunal español (!) intenta rectificar la voluntad de los (!) catalanes (!)...

Els signes d'admiració són meus. És meu el turment de la musiqueta de fons: Uns flautins i un tambor van carrer avall fent sonar les notes del Senyor Ramon enganya les criades... Ja de petita em semblava una cançoneta estúpida. Efectivament, son la banda sonora de l'acte cívic del meu poble. Una nosa fugissera, no-res. Però, ai, aai, si.

Si ens equivoquem, doncs ja rectificarem, diu, enriolada, ella, el primer vot del primer poble, el poble més petit de Catalunya, on un veí, com un sol home, va votar que no. Imagino vàries possibilitats de personatge. Tanta ficció al carrer incita la ment a esbossar novel.les. Tot just.