Per aquí en diuen autoodi


Wafa Sultan, via Nihil obstat

Je ne prétends pas défendre Israël, puisque les Juifs ne m’ont pas demandé mon avis quant à leur terre promise. S’ils me demandent mon avis, je leur conseille de brûler leurs livres sacrés et de quitter la région et de sauver leur peau. Car les musulmans constituent une nation rigide exempte de cerveau. Et c’est contagieux. Tous ceux qui les fréquentent perdent la cervelle…

No deixa de ser curiós que les veus crítiques sorgides de l'Islam siguin femenines, almenys que jo sàpiga. A més, són veus apòstates, d'una contudència i radicalitat que quasi es podria qualificar, seguint un patró històric i per a fer enfadar les feministes, d'histèrica. No és una objecció a allò que diuen. El que ens expliquen amb tanta passió i ràbia és necessari de ser escoltat. Potser sí que és temps de fer una pausa reflexiva, de prendre distància i de posar parèntesis, sobretot perquè podria ser uns dels darrers luxes que Europa es pugui permetre. Però, amb la distància que faci falta, fins i tot amb una copa de xampany a la mà, cal estar atent a les veus alterades, que criden i gemeguen, perquè també, d'entre elles, n'hi ha algunes que tenen tota la raó (En homenatge, gens irònic, a Pilar Rahola).

D'entre totes les dades que aquests dies vaig recopilant, n'hi ha una que tinc molt en compte: en ben Ami, l'historiador israelià, ex ambaixador a Espanya i ex Ministre d'Israel, diuen que va dir que, segons enquestes d'opinió de les quals ell es refiava, un 60% dels seus compatriotes tenen ja pensat d'abandonar el país tan bon punt Iran disposi de capacitat d'atac nuclear. És un país petitíssim, amb pocs (uns 7 milions, em sembla, dins dels a penes 13 milions de jueus que es calcula que hi ha al món) habitants, que són perfectament integrables (en teoria) a Occident. És un país que pot fer les maletes i plegar, o almenys replegar-se fins que amaini el temporal (en teoria). Allò que entenem per Occident, és a dir, nosaltres, no.