Meme per al Pere,
Una de les normes memístiques m'obliga a posar un enllaç a qui me l'ha passat, que segur que ho ha fet per a petar-se de riure amb la meva habilitat linkadora.
Set (nombre màgic, ja se sap) fets (?) relatius a la meva persona. Seran set anècdotes mèdiques i que, alhora, m'han fet riure.
1.- Ahir divendres. El marit ho anat dient des de fa dies: té hora per a que li treguin un queixal. Nye. L'E. no és gens nyeflis, però un dentista és un dentista i, sobretot, un queixal és un queixal. No, no podem anar al cine, ja saps.... (?) em treuen... Home, i què? Em truca per telèfon, acaba de sortir de cal dentista, entre eufòric i emprenyat, i una mica farfolles. Ja t'han tret el...? No. Desprès d'anestesiar-lo, NO li han tret, el queixal. El dentista, que va de sobrat, li ha clavat primer l'agulla i després ha mirat la fitxa. Com que l'E. pren aspirinetes diàriament, no se li pot treure el... Ara, l'E. ha d'anar al cardiòleg, deixar de prendre acidacetil..etc. uns dies i tornar a cal dentista. Anem al cine.
2.- La sogra, ingressada d'urgències per una infecció pulmonar. S'ho vol arrencar tot: mascareta d'oxigen, via del suero... La placo, literalment. La mascareta d'oxigen és tot un reducte bèlic. És aire, mujer, sólo aire, dic desesperada; em contesta: Claro... es que yo le pongo un poco de harina, oye. Em cau la mascareta de les mans, de tant riure. Les associacions mentals, fins i tot a la desesperada, són sempre apassionants. D'aquí que sigui freudiana.
3.- Porto el fill al príncep (que diria el gran Moretti) dels metges estetes. Com que la cosa és congènita i pot degenerar, em tranquil.litza pel que fa al pressupost. Ell distingeix ben clarament entre intervencions l'origen de les quals no és una malaltia sinó un caprici (aquí, la clavada no la puc ni concebre) i les que sí són... Són... El príncep trontolla. L'ajudo: Les d'obligació hipocràtica. Em mira estranyat i, gens convençut, continua buscant la seva manera de dir-ho. No en té ni idea de qui era Hipòcrates; penso que li deu haver sonat a hipòcrita; al capdavall...
4.- Ja fa molts anys, mon pare, ingressat greu a una clínica, es va fer posar un cartell als peus del llit: No m'expliquis les teves malalties i jo no t'explicaré les meves.
5.- Una amiga treballava a urgències. Entra amb urgència un metge jove al Box, mira i es desmaia.
6.- La meva mare fa venir el capellà de la clínica, tenen una xerradeta. Quan l'home marxa, la mare se'n fot, del capellà, del mort (morta, en aquests cas) i de qui el vetlla: era tonto, aquest. M'ha quedat, fondo, el dubte, però mai no m'he atrevit a aclarir-lo amb algun especialista. Déu valida les absolucions l'intermediari de les quals ha sigut negligit descaradament?
7.- Ja fa anys, per la tele. Un recent estrenat jugador del Barça, d'origen castellà, es lesiona. El periodista, dins de l'habitació de la clínica, li pregunta: Què la cama, fa molt mal? Estranyat, el noi diu: ¿La cama? La cama bien, lo que me duele es la pieeerna.
No em faran ni cas, però passo el meme i m'entreno a posar links:
-otearai
-ferrancab
-elcafédeocata
-alirica
-jesuscardona
-Claudio, allí donde estés, y gracias por evitarme el link.
-anava a posar un que no m'atreveixo.
dissabte, de gener 31, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
Lola, meme rebut amb gran alegria, però no prometo res...
Una abraçada
Ai Lola, que jo ja m'he retirat del vici dels memes. En tot cas, si em permets, et diré que visc els darrers mesos amb perplexitat els esforços del meu fill per arribar amb el seu negoci "Vins i Divins", a finals de mes no ja amb uns ingressos mínims, sinó amb les factures pagades. I de sobte he descobert el "chollo" immens que és ser funcionari o, el que és el mateix, ser un treballador de la irrealitat econòmica.
Es pot ser un bon professor sense saber de veritat com és el món?
Tranquis, nois. Només faltaria. De fet, sou els primers enllaços de la llista que haig de posar un dia d'aquests al blog, després em sembla que ja m'ho -ell, el blog- ordena alfabèticament, que és un tipus d'ordre que jo no faig servir. I mira, tenia el blog paradet i el meme m'ha sortit a raig, es veu que tenia ganes de parlar-ne.
És maquíssim "Vins i Divins", ha de tirar endavant pel bé del poble, què coi! Però, tens raó, Gregorio, i en sóc conscient, durant anys em vaig dedicar a altres realitats econòmiques abans de pujar als núvols. I fixa't, parlant de la cosa sanitària, fins i tot aquí, o sobretot... La sort que tenim amb les Mútues! Però em sembla que això també s'acaba. Es veu que ens "desfuncionalitzaran" aviat.
Jo, és clar, també m'escapoleixo. La meva vida són les meves lectures, i sobre aquestes ja acostumo a escriure. Fora repetir-me més del necessari.
És clar. Quan t'enllaçava el primer m'estava petant de riure.
Això sí, no deixis mai de llegir i d'escriure.
Ai!, ahir al vespre vaig voler ser la primera a excusar-me per no fer el meme, però es veu que sí que vaig fer la "mema", ja que no me'n vaig sortir de deixar el comentari (i després em va fer mandra de tornar-lo a escriure, confesso, mig engripada com estic).
Res, hi deia que com el que meu blog no és un blog ni és res, ja que el vaig obrir en un moment de nostàlgia bloguera (mig o del tot penedida d'haver esborrat Les paraules i els dies) i ja es veu que no el ressuscitaré, doncs que això em servia d'excusa barata per escaquejar-me del meme.
També t'he de dir que em va fer gràcia el teu meme mèdic, Lola. També perquè dimecres vaig anar al "matanervis" i encara me'n sento. Vull dir al dentista especialitzat en endodòncies, no pas al psiquiatre, per ara.
Bé, fins aquí l'excusa de mal pagadora. Ja em perdonaràs (que sé que sí).
Salut, sobretot!
Hola Teresa, ja tinc el teu llibre! Encara no l'he començat, ja t'ho faré saber.
Quant a la salut, a casa, de sempre, aquí caic i aquí maixeco, però resistim.
M'encanta la teva desdramatització dels metges i els malalts, cosa que indica que en tens força tracte.
De tota manera, la primera experiència que expliques per poc no em fa deixar la lectura. Només penso que quan em torni a veure el meu dentista em tindrà reservat un càstig d'antologia.
(Com ha d'anar bé l'economia si hi ha tanta gent poc disposada a seguir la cadena productiva dels memes:-)
Gràcies per la confiança de comprar el llibre, Lola (i pels quasi 2 euros de calaix, ep)!
Ja em diràs el què, doncs.
Ei, Pere. La cosa mèdica dóna per molt. I sí, me la conec "al dedillo". Per cert, si voleu riure a la manera... amarga, però riure de veritat amb una novel.la sobre hospitals i malalts vellets amb alzheimer i immortals (ja sé que és dur, però per això s'agraeix el riure alliberador), "La casa de Dios",autobiogràfica, on un catedràtic de psiquiatria a Harvard, Shem, explica les seves experiències com a jove metge en pràctiques.
Teresa... confiança? I tant, ja fa anys que ens coneixem
Ai, ai, ai! ja puc anar dient que et llegeixo i et segueixo etc., que guaita, fets i no paraules (amb perdó) com digué el còmic. deixant de banda excuses de tres rals, agraeixo el memé, a veure què hi puc fer doncs al ribot som més aviat pudorosos. Gràcies!
Ei, Jesús... Ja deia jo... On s'ha ficat, aquest noi?
Fes-hi el que puguis, això mateix.
Publica un comentari a l'entrada