Que Santa Llúcia ens conservi i que Sant Pancraç ens la conservi

Dilluns festiu d'un cap de setmana llarg. M'aixeco molt d'hora (com sempre); La família dorm plàcidament (que macos estan). Decideixo que no pot ser que encara no haguem guarnit la casa. Me'n vaig a la recerca d'un arbre de Nadal. Prop de casa, els trobo cars, massa cars, on van a parar. Excusa perfecta per baixar a Barcelona. Abans de les 10 del matí, ja sóc a la Fira de Santa Llúcia; s'hi pot passejar tranquil.lament, triar i remenar. M'enamoro d'un arbre (cinc euros més barat que els del poble!) i com que això de l'amor no és cert que sempre sigui a cegues del tot, m'enamoro estratègicament d'un arbre a una paradeta propera a l'entrada del pàrquing on he deixat el cotxe (Ho sé, ho sé. Ja començo a polir-me la diferència de preu, a la baixa, de l'arbre en qüestió. Però l'arbre, en si mateix, l'arbre, doncs, és CINC euros més barat que els de prop de casa). Li dic al senyor de la paradeta que me'l prepari, que passaré dintre d'una estoneta a buscar-lo; em fa deixar paga i senyal, i em diu que me'l lligarà i m'hi posarà un plàstic; i afegeix, enigmàtic: Així el podrà portar còmodament, com si fos un bebé (Déu n'hi do, penso. Quin comentari més estrambòtic). La raó per la qual no he agafat d'immediat l'arbre i me l'he endut cap al cotxe és que no portava prou diners. Que puc pagar amb targeta?, li he preguntat, sobretot perquè s'adonés que jo també puc ser estrambòtica, i, certament, m'ha mirat com si ho fos. Al cap de poc, m'ha entrat gana i m'he dit, pueyaque (tal com li va dir un taxista a una amiga meva que anava carregada de paquets fins a la bandera. Quan ella li va esmentar les reformes de la llar, el taxista va dir: Claro, como mi mujer, de pueyaque... Pueyaque cambiamos esto, cambiamos lo otro...). Pueyaque sóc al costat i acabo de treure calerons, em permetré el luxe d'esmorzar al bar del Colon (remeto al parèntesi de més amunt relatiu al preu de l'arbre). Esmorzo, llegeixo el diari a un dels salons, vaig al lavabo (un altre dia explicaré la història que té una altra amiga amb els lavabos dels bons hotels). Una hora més tard: Pueyaque sóc davant de La Catedral, podria entrar a donar un volt pel Temple. Missa solemne d'una Confraria vestida amb tots els ornaments. Impressionant. Música d'orgue en directe. Pueyaque. Dues hores més tard, me'n vaig a buscar el bebé-arbre. Hora punta de la Fira, poca broma. Mitja hora per arribar a la paradeta. De la paradeta al pàrquing, acotxant l'arbre des d'una simple bossa de Caprabo al test, (menudo niño, penso), mitja hora més de caminar lent i tort. Arribo al cotxe desronyonada. Descompuesta. Pago el pàrquing. És dur enamorar-se sense haver fet tots els càlculs haguts i per haver.

La Fira de Santa Llúcia era sagrada per a la meva família, quan jo era petita. La meva mare s'hi passejava fent cara de beatífica felicitat. I, pueyaque érem a La Catedral, sempre entràvem a posar un ciri a Sant Pancraç, que es veu que era -encara ho deu ser i, a hores d'ara, se li deu haver girat feina- una mena de benefactor econòmic de la llar. Un ciri a Sant Pancraç perquè no ens falti de res, perquè no perdi (algú) la feina, perquè (algú) trobi feina... Sant Pancraç. En un dels primers instituts on vaig donar classe, l'alumnat era fill de la immigració anys 60; un barri perifèric. Fins a quin punt era un ghetto, me'n vaig adonar un dia que vam portar els alumnes a la Fira de Santa Llúcia; la majoria dels nanos ni n'havia sentit a parlar mai, la qual cosa em va xocar, em va semblar increïble. Una de les alumnes, una noieta molt sensible, se'ns va posar a plorar per la Síndrome d'Stendhal. Què bonito, precioso... Em sembla que tampoc no havia passejat mai pel barri gòtic. Aquesta és la seva culpa. La culpa històrica que tantes coses explica. La nostra també existeix, i és també resumible. La deixo per a un altre dia, que de pueyaque en pueyaque se'm fa tard.