L' Historiador, Hobsbawm, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona
(91 anys... i d'esquerres)
Entrevista a La Vang:
-Revisaría alguno de sus juicios históricos?
-¿Usted se arrepentiría de haber sido comunista en España durante los sesenta? [...]
Allí y entonces era la manera más efectiva de luchar contra la dictadura: ¿deben arrepentirse hoy quienes fueron comunistas? ... ¡De ninguna manera! No hubiera sido mejor para la libertad cruzarse de brazos y esperar a que apareciera el PSOE. [...] Por eso, cuando me dicen que si éramos comunistas cuando en la Unión Soviética o en China se cometía tal o cual tropelía, yo pienso: ¿me hice yo comunista para cometer tropelías y abusar del poder o milité para luchar por la libertad y la justicia?
"Tal o cual tropelía". Malifetes. Que si vint milions de morts per aquí, que si Gulaks per allà. Que si l'horror en el grau més abjecte i deshumanitzador que hagi conegut la humanitat... Però, jo, Eric J. Hobsbawm, m'hauria de penedir de res?
¿Por qué se hace alguien historiador si no tiene la voluntad ni la capacidad para empatizar con las situaciones del pasado? (Albert Speer a Joachim Fest)
diumenge, de novembre 23, 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Es refereix, el doctorat senyor aquest, tal vegada, a la lluita contra aquell altre senyor que sortia als segells, i que va morir de vell enmig de l'alegria de molts, i de la pena de no pas pocs?
PD. I si no recordo malament (què no), qui es va carregar a l'hereu (una acció probablement decisiva) no van ser ben bé els dits comunistes.
Els segells i les monedes. No ens oblidem de "la peseta".
I aquest senyor és un intel.lectual de primera fila; no li trec el mèrit, però el pitjor del cas és que seguien consignes i directrius moscovites, com si res. Diu a una entrevista llarga que té publicada ("El optimismo de la razón"):
"Hablando claro: nunca intenté ocuparme de la historia rusa porque sabía que tendría problemas [...] En la década de 1930 era bueno, por ejemplo, haber interiorizado la hostilidad al trotskismo,pero, a pesar de todo se sabía (què entranyable, aquest impersonal) que lo que se decía sobre el tema de Trotski era completamente falso. Por la misma razón, me limité al siglo XIX."
Ho diu, en referència a una pregunta sobre un altre estudiós de campanetes, J.P. Vernant, qui deia que es dedicava a Grècia perquè la disciplina del Partit no arribava fins allí.
Echa una Mirada
Quina casualitat; parlem del mateix en hores de diferència. Admiro molt l'Arbeloa, és a dir que ja m'agrada coincidir encara que sigui per "chiripa".
La cosa té molta més "miga" de la que pot semblar a primer cop d'ull. L'ateïsme, el no arrepentiment, el personatge de Carrillo (i tants d'altres) mateix. Il.lumina el segle XX. Quanta raó tenia Arendt en analitzar nazisme i stalinisme des d'unes mateixes constants. Per això he citat Speer, que es veu que també era un senyor encantador.
Malauradament la capacitat d'autocrítica d'una pila de suposades esquerres és nul·la, en general, amb poquíssimes excepcions.
Hola Júlia. Bé, hi ha la qüestió del plus de superioritat moral atorgat a les esquerres. "Se le supone", com el valor a la cartilla militar d'abans.
Com diu Hobsbawm, si jo el que volia era la llibertat i la justícia...
Però, sí, s'ha de ser molt cínic, o molt ase, per no caure de la figuera. No hi veig altra possibilitat.
Hola,
Jo no sóc tan pacient com tu, Lola, i després de les primeres cinc ratlles vaig deixar de llegir. No sempre és veritat que l'edat ens faci més savis, més raonables o més pietosos, aquest senyor Doctor n'és un bon exemple. I pensar que tanta bona gent queda bastant abans arrasada per l'alzheimer!
Quant a Carrillo, a part del fàstic que sempre provoca aquest home i la misèria moral que mostra un cop més dient això, també mostra com n'arriba a ser d'estúpid: una de les més altes cotes de sentit moral i pietat les solen assolir, precisament, els més lúcids ateus. Ell no és ateu, és imbècil (entre altres coses).
Llegint Teresa he pensat en un gran defensor del perdó: Nietzsche.
Per l'oblit, no? Gregorio.
Teresa, no tinc paciència; em posen del nervis. Però em sorprenc que existeixin.
No sóc creient, però sí que em sembla que la mort de Déu ha deshumanitzat l'home. I que això, políticament, és molt perillós.
Aquests ateus de què parles son homes excepcionals; políticament no em serveixen, doncs. Semblo una mica cínica, ja ho sé, mirant-ho només des d'aquesta perspectiva. Nietzsche pensava, també, en termes de superhome apolític.
Nietzsche diria que l'oblit i el perdó són potestats del fort, mentre que la incapacitat per a perdonar és reflex d'una personalitat malaltissa.
El ressentiment, esclar. Sí que ho és de malaltís, per ser, per definició, reactiu; els forts actuen i els dèbils reaccionen, en Nietzsche. Però no deixa de ser una lluita -moral- no ser-ne, de ressentit. En el meu cas, el ressentiment l'esbravo, des que era ben petita,a cops de ràbia, molt fugissers, però, en el fons, crec que terapèutics.
En tot cas, hi ha coses (afortunadament, no n'he hagut de sofrir cap directament) que són imperdonables. Llavors, entenc que el fort actua, se'n diu "venjança". I aquí sí que la fisura entre el que vol l'individu i el que necesita la col.lectivitat és quasi insalvable.
Publica un comentari a l'entrada