dimecres, d’octubre 03, 2007

Sobreviure i existir

Llegeixo, a La contra de LV d'ahir, una entrevista al Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész. Vaig llegir per primera vegada Kertész (Kaddisch por el hijo no nacido, pregària terrible de musicalitat bernhardiana) arran d'una tertúlia en una enyorada llibreria del poble on habito. El traductor Adam Kovacsics ens va parlar de la literatura hongaresa contemporània i ens va explicar la seva trobada amb Imre Kertész, encara sense Nobel, poc conegut; va ressaltar-ne la jovialitat, el sentit de l'humor, la bonhomia... Un home que escriu coses tan punyents. Tot seguit vaig llegir Sin destino, i encara no l'he paït. Una novel.la sense massa complicacions literàries, aparentment senzilla i línial, on el protagonista és un noi jueu de quinze anys que va a parar -es diria que per casualitat- a Auschwitz; tot creient-se la propaganda dels alemanys, emprèn el camí de l'horror a la recerca d'una feina remunerada. El retorn final, com a supervivent, a Budapest constitueix una de les reflexions més fondes que he llegit sobre l'holocaust i la culpa, absurda, de sobreviure. La culpabilitat és absurda i, alhora, inexorable; aquesta és la paradoxa de viure sense destí. Sense destí, l'ésser humà viu a la manera de les plantes; si només són a punt de marcir-se, no defalleixen mai: un fil de sol els infon vivacitat, una gota d'aigua les revifa (Hubo momentos de felicidad en Auschwitz; surgen de lo profundo de uno, y como el mar te inunda, pasa rápido, pero deja el recuerdo, es la vitalidad). Pero, si ser ja és ser culpable, la culpa és del tot absurda i és inexorable. No hi ha res després d'Auschwitz que hagi refutat Auschwitz, diu Kertész. Llegint-lo pot semblar encara pitjor: No hi ha res que pugui refutar Auschwitz. La sortida de Kertész, tanmateix, és personal i intransferible. I lluminosa. Una manera creativa d'atrapar la paradoxa (Yo estoy del lado de la alegría. Sólo se puede escribir desde un exceso de energía, o sea, desde la alegría. La escritura es vida intensificada)

-Existo o no existo es la pregunta más importante en un mundo manipulado, sobre todo en las dictaduras, las actuales y la que yo viví cuando salí de Auschwitz [...] formar parte de una masa de seis millones sin nombres ni apellidos te empuja a lo contrario (a no existir)

Kertész deixa clar que existir es una feinada immensa i constant, que passa per la ficció (Tengo que crearme a mí mismo, diu que es va dir a si mateix), per la creació d'un personatge del qual no puguis avergonyir-te. L'obligació de viure en la bella mentida d'una vida bella. Adam Kovacsics ens va explicar l'entusiasme de Kertész per la pel.lícula, La vida és bella, la perspectiva de la qual és l'única que serveix per narrar l'Holocaust. I, potser, per a refutar-lo, em dic, em diu el meu esbòs de personatge de ficció.

19 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Lola: m'ha semblat llegir quelcom Camus i un poc d'existencialisme en aquest post. Es clar que es probablement l'efecte literari que m'ha sobtat. Ben bé no ho se, peró un alé ha arribat al bosc i estic encantat.

Anònim ha dit...

No sé a on, no sé de quí, vaig llegir una terrible crítica a "la vida és bella", que no comparteixo del tot. Es parlava de l'edulcoració del mal com a anéstesia del horror que no podem suportar, una manera de renuncia a a l'edat adulta. Tot allò tan manit que Hollywood vol convertir-nos en eterns adolescents consumidors de crispetes.

Crítica que, crec, no es pot aplicar a "Sense destí", el primer llibre del senyor Kertész publicat a l'estat (pel senyor Vallcorba, als difunts Quaderns Crema) poc abans de rebre el Nobel, i que crec que res té a veure amb la pel·lícula del senyor Benigni.

És a dir, que les dues obres s'assemblen com un ou a una castanya. Ho puc argumentar tant com faci falta (espero que no sigui necessari), però tot es redueix, i no és poc, a dir que el llibre em va entusiasmar i la pel·lícula em va semblar més aviat lamentable. I que em perdonin els amants de la veritat.

lola ha dit...

M'imagino el teu bosc com un bosc encantat, Luis. I sí, des de la tardor esguardem la primavera (què cursi; són metàfores gastades, però mira que tenen tradició): a cinquè de batxillerat vaig fer un treball sobre Camus. I en tinc la imprompta. Sempre cito un clàssic, que no recordo qui és (això sí que és tardoral i, fins i tot, bestial), podria ser Ortega: "La patria de uno es dónde cursó el bachillerato". Era sòlid, llavors. Ara, líquid.

Que et sigui o no necessari argumentar, és cosa teva, estimat dersu. Ara bé, jo, sense ànim de polemitzar, penso que "La vida és bella" és un prodigi.

Això d'en Vallcorba sap greu; no en conec la història, una mica sí la histèria, que es veu que és ben real. Però ens hem quedat sense "Quaderns Crema" i gaudim de "El acantilado".

....Aaggg! No, no em reprimeixo. I tampoc apel.lo a l'"autoritat" kertzsiana (té textos dedicats a la pel.lícula), no la necessito.
És prodigiosa perquè ho trastoca tot: no és, evidentment, realista; és una faula, accentuada amb el kitch inicial, la banda sonora, etcètera. Però què hi pot haver de més real que la voluntat d'un pare per preservar la rialla (la bellesa de la vida) d'un fill? Gràcies a aquest impuls existim, en el sentit de què parla el Nobel, és a dir, gràcies, en bona part, a la mentida i al joc. I, si més no, tenim èxit en transmetre'l, l'impuls, (fins ara i en general, és clar) als nostres fills. Al "Kaddisch", Kertész dóna voltes, burxant en la ferida i alhora reafirmant-se, al seu "No", contundent i inapel.lable; no vull tenir un fill, em nego a tenir un fill.

Hi ha una escena al film on Benigni es topa amb la imatge de la muntanya de cadàvers. La imatge està rodada com si fos onírica. I, de fet, té raó, Auschwitz surt del més profund malson, del desig de no ser. Per això sempre ens semblarà, ens hauria de semblar, irreal.

Ah, ja sé que no comparteixes la crítica, però res d'edulcoració. Em sembla escruixidora, vaja.

Lola

Anònim ha dit...

Claudio

Anthropos acaba de publicar los 'Diarios' de Etty Hillesum, escritos en la Holanda ocupada, 'al borde del horror y también de lo sublime, que es el corage sin odio y el amor sin esperanza' (Comte-Sponville), en los que nos explica cómo se puede amar TODA la vida, que quizás es la única forma de amarla. Ella sí murió en Auschwitz, el 30 de noviembre de 1943.

lola ha dit...

La desconocía, Claudio. Tomo nota. Menudo tema más aplastante y, a la vez, más escurridizo. I qué difícil de amar, la vida. Esta es una pregunta de Arendt, precisamente, ¿por qué nos resulta tan difícl?

Lola

Geococcyx ha dit...

Potser us va passar desapercebuda la coproducció húngaro-germano-britànica Sorstalanság, estrenada a Mèxic com a Campos de Esperanza, i en anglès com a Fateless, "sense destí", basada en la novel·la de Kertész. La vaig veure deu fer un any. Res a veure amb la pel·lícula de Roberto Benigni, com diuen a la crítica del NYT.

Luis Rivera ha dit...

EL ÚLTIMO JUSTO - ANDRÉ SCHWARZ BART -Premio Goncourt 1956. C.DE LECTORES 1965

Es una novela esgarrifadora, transmutació de l'Holocaust. L'autor es fill i germá de deportats a Auschwitz i em sembla que es mort fa uns mesos a l'illa de Guadalupe, de la que era originari i on vivía. Val la pena llegir-la.

Respecte a "La vida es bella" la meva experiencia es curiosa: no soporto a Benigni, peró en aquesta pel.licula em va semblar que la bufonada si era adient i em va conmoure l'esforç del pare per disimular la veritat devant del nano, fen-nos complices. Al aconseguir aquella especie de univers infantil, ens converteix a nosaltres en destinataris de la veritat: tractar de amagar una horrible realitat als ulls de la canalla.

lola ha dit...

Hola Geo. I gràcies, no sabia ni que existia, aquesta pel.lícula. I veig que el guió és del mateix escriptor.
No sé si el crític del NYT sap (amb el mensypreu amb què tracta, comparant-la, la de Benigni) la fascinació de Kertesz per "La vida és bella". Ja fa temps el blog "El llibreter" en parlava i ens va facilitar un link (que no conservo) a uns textos de l'autor, on insistia en el mateix que ens havia dit el traductor: l'encert per part de Benigni en el tractament de l'Holocaust segons Kertész, a qui, per contra, "La llista de Schindler" no li havia agradar gens.

En fi. Tot són maneres de veure-ho.

Lola

lola ha dit...

Luis, a mi Benigni m'havia fet riure molt en un parell de pel.lícules de Jim Jarmusch. Però em va sorprendre en "La vida és bella"; sospito que estava en estat de gràcia i dubto que torni a fer gaire més de bo.

Lola

lola ha dit...

Luis, no conec tampoc aquesta novel.la, ni l'autor. Prenc nota, també. També és cert que després de veure "El pianista" (magnífica, sobretot la segona part), amb el meu marit vam acordar de donar per tancat el tema. Pero, en fi, davant d'obres mestres...

Lola

Geococcyx ha dit...

Gràcies per la resposta. Jo no em vaig queixar mai de "La vida es bella", tot i que l'histrionisme de Benigni no m'entusiasma i, per exemple, el paper de taxista italià a "Night on Earth" no em va agradar. Benigni sempre fent de Benigni... nyè...

Aquest altre film hongarès no em acabar d'arribar. La novel·la, no l'he llegida.

Luis Rivera ha dit...

Lola, més que mestra es primigenia.

Júlia ha dit...

No em va acabar de convèncer La vida és bella, i crec que és perquè el seu protagonista em posa una mica nerviosa, com a algun altre comentarista.

Sobre El Pianista, malgrat l'excel·lència de la segona part, la primera, quan tot 'comença a passar i sembla mentida' em va inquieta d'una forma molt profunda i dolorosa, la veritat.

lola ha dit...

Efectivament, Júlia, ja m'hi havia trobat, amb amics i coneguts: la pel.lícula i el personatge no agraden a tothom. Benigni és un pallasso, a mi em fa riure; per exemple, fent de taxista pirat per Rama, la nuit. Però entenc que té un toc cutre, friky...

"El pianista" és brutal. D'aquí la decisió d'aparcar el tema, jo i l'E. Però, la segona part és tant del Polanski (que no sempre m'agrada, per cert), tan personal...Bellíssima.

Lola

lola ha dit...

Alça!, "jo i l'E,". El burro davant, que deien a casa.

Lola

Francesc Puigcarbó ha dit...

Em posa molt nerviós en Benigni, i quan el pianista, es una pelí amb trampa, i no m'agraden les pelis amb trampa.
Quan al sentit de culpabilitat dels supervivents, te la seva lógica,però finalment l'home es un animal que sobreviu.

lola ha dit...

Benvingut Framcesc.
Caram, sou munió els antiBenigni!
Quina trampa, "El pianista"?

Això de l'animal que sobreviu és ben cert (fins que la palma, és clar), però deu ser dur ser un supervivent d'aital barbaritat.

Salut,

Lola

Anònim ha dit...

Amb retard, però ho acabo de trobar ara, per atzar, sembla que al senyor Zizek (gran aficionat al cinema, diuen que també a la filosofia) també li va agradar la pel·lícula del senyor Benigni:

http://www.nongoo.com/ver_articulo.php?id=1280195

(a la cinquena resposta)

lola ha dit...

Gràcies, Dersu. Ho he llegit. No estic d'acord amb què només puguem fer comèdia amb l'holocaust. I "La vida és bella" no és una comèdia. Però, Zizek (no l'he llegit directament. M'atabala només de pensar-ho: lacanià, estalinista...cuentista)sí que sempre sembla fer comèdia.

Lola