dijous, d’octubre 11, 2007

Lectures de la història

Darrerament, veig joans sales per tot arreu; com aquell -ho explica Pla no sé on- que, arribat a La Garrotxa, se'n feia un fart, de veure vayredes. En Quim Monzó l'incloïa en la llista dels que es plantejava anomenar en el seu plantejament de discurs. l'Enric Vila el reivindica com a escriptor catalanoparlant a Catalunya a la seva duríssima i dualista entrada de blog, El problema castellà.

Anem a pams. Després de la lectura (virtualment coral) de la novel.la de Sales, vull fer esment del personatge, pare de la Trini. Quan, a la segona part, la filla parla del seu pare, de seguida me'l fa estimar. A la tercera part, agraeixo a Sales l'homenatge (a mi m'ho sembla) a Joan Peiró, en manllevar-li la seva bella mort per al personatge esmentat. Efectivament, Peiró va caure a mans dels franquistes, els quals van oferir-li (diuen que un cotxe amb xofer l'esperava a la porta) d'endegar el sindicat vertical. Això o l'afusselament. Va morir afussellat. L'anarco-sindicalisme té els seus homes de bé i els seus màrtirs. Fins i tot, Pío Moa l'hi reconeix grandesa, a Peiró.

Però, allò que m'interessa encetar ara és el "problema castellà" com a contrapartida al "problema catalán". Vila es pregunta, de passada i com a exemple, com és que cap historiador ha tractat el vessant ètnic de la Guerra Civil. Cap historiador nostrat, en tot cas, perquè, precisament, Moa no para de fer-ho. Per a Vila, l'imaginari (fals) de la transició ha nodrit uns quants tòpics que convé d'anar bandejant. Textualment:
- és català tothom que viu i treballa a Catalunya
- la immigració massiva va ser una sort per al país
- el bilingüisme és una riquesa
- aquí, es parla el castellà des dels temps de Marieta la cistellera

Em quedo, de moment, en el negatiu primer: No s'és pas català pel fet de viure i treballar a Catalunya. Els castellanoparlants (Vila porta a col.lació el cas Peri Rossi) no són catalans. Si ho fossin, se'n sentirien; en sentir-se catalans, deixarien de sentir-se castellans i, per tant, deixarien de ser castellanoparlants. El model és la periodista nascuda a l' Argentina, Patricia Gabancho; ella mateixa s'hi acaba de posar, de modèlica (una mica repel.lent, però, en fi..., modèlica), ha fet saber, en perfecte català, que porta a Catalunya els mateixos anys que la Cristina Peri. Els castellanoparlants a Catalunya, els desgraciats, acaben perdent tota identitat, reduïts a pura carnassa contra nosaltres. Històricament, la carnassa s'exemplifica en llerrouxistes i faistes. La Torrassa i el famós cartell fronterer d' Aquí se acaba Cataluña. La perspectiva ètnica a investigar. És a dir: Nosaltres sols, tu. I, qui s'hi apunti, que ho digui ben clar i en català. Les coses clares i el xocolata espès.

Per cert, els brètols anarquistes a la Incerta glòria, de Sales, en les seves bretolades, parlen tots en castellà. Pura carnassa contra nosaltres.

14 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Lola t'havia escrit un llarg i dolorós post. Peró he preferit esborrar-ho. "En tiempos de turbulencias, no hacer mudanzas" deia San Ignacio de Loyola i repeteix sovint Arzallus. Prefereixo parlar d'animalons: Ja saps que som població oficialment colonitzada pel mosquit tigre?.

Joseph T. ha dit...

Carnassa! Deu meu! Esta és ben nova.
Ara Madrid ja no només ataca als catalans. El castellans també reben palo, sempre i quan siguin utilitzats com horda informe i manipulable.
L'Espanyolisme, ja veus Lola, amb la seua perfidia, no deixa passar cap oportunitat per colpejar l'esperit català. En cada racó s'amaga un imperialiste conspirant per arruinar la memòria catalana.
Crec que els metges a açó li diuen paranoia.

Anònim ha dit...

Cap novetat per part del doctor Vila. En el seu llibre, per damunt del propi Companys, la tesi ja és aquesta, que l'esquerra (del tipus que sigui) espanyola era (és), per sobre de tot i de tothom, espanyola.

I, com a mínim inquietants, són les seves afirmacions respecte a l'Antoni Bolaño, Montilla i companyia, com a hereus de la millor tradició faista, com bé sap el senyor Barbeta (requiem in pace).

Júlia ha dit...

El que em fa més basarda és que aviat 'algú' em dirà 'què sóc jo' o 'què he de ser'.

Anònim ha dit...

Caram, Gregorio. El mosquit tigre que deu ser el tigre que cavalca damunt nostre. Dolorós, també.

Joseph t: Sí, però tots els metges coincideixen en que sovint la paranoia s'arrela en la veritat. És a dir, crec que hi ha una fractura (dues comunitats que van cadascuna a la seva i que no s'acaben de caure bé) a Catalunya que tendeix a aprofundir-se. I que s'ha intentat tapar (ben segur, santament) durant anys. Ara bé, imagina't, si després de tants anys i amb unes diferències tan minses això és així, imagina't què pot acabar passant amb les onades migratòries actuals.
D'acord, Dersu. La tesi del llibre és aquesta i ja en vaig parlar en un post quan el vaig llegir. Que el clan Cornellà tendeix a mafiós no és pas nou. Per casualitats de la vida, el conec una mica d'aprop i te'n podria explicar de més bones. També te'n podria explicar algunes relatives a com les gastaven a les sucursals mediàtiques pujolistes.
Em remeto al teu post, Júlia. D'acord, d'acord de dalt a baix.

Lola

Anònim ha dit...

Certament, no pas amb bones paraules i nobles accions s'arriba al cim, al que sigui. Però gosaria, i goso, demanar-vos que expliqueu (no cal que sigui ara), que expliqueu aquestes sucoses anècdotes convergents, doncs de moment jo nomès conec, i de passada, les de l'altra banda.

lola ha dit...

Algun dia, Dersu, algun dia. O no. De tota manera aquestes històries a l'estil "tinc una proposta que no podrà rebutjar" són avorridíssimes i quasi iguals entre elles fora del cine.

Lola

Francesc Puigcarbó ha dit...

EL millor de la novel·la de Sales en la seva enorme honestedad, llegint-la em vaig enamorar de la Trini, quina dona!

lola ha dit...

Hola Francesc, la honestedat, sí. Coincideixo.
La Trini, com a personatge, no la vaig entendre. L'esplendor tardoral que relata en Cruells, el vaig veure però em va resultar trist. És un personatge trist, en tot cas, a parer meu.

Lola

Luis Rivera ha dit...

Hi ha una cosa que per mor de la repetició a la premsa, ha quedat desvaída. A la conferencia de Pujol a Esade, jo hi era com a asistent interesat i recordo b´ñe, que va dir "es catalá tot aquell que viu i treballa a Catalunya" referintse a drets, i poc després repetía la frase afeixint "i que vol ser-ho" lo que va provocá un moviment d'aceptació per part de la concurrencia. Jo com que psuquero em vaig quedar amb la mosca a l'orella per les diferencies d'enunciat.

Un altre tema que m'interesa molt, peró que ningú no parla o estudia, es el fet de l'asimilació de l'emigrant a Catalunya, pero mor de convertir-lo en catalá. Tot emigrant s'ha d'asimilar a la societat a la que arriba si els mitjants de producció están en mans d'una clase amb certes diferencies nacionals. El tema de l'asimilació el toca la Arendt de moltes manares, sempre refereint-se als jueus, es ben clar, peró jo penso que aquest es un fenomen a estudiar i caldría treure d'ell consecuencies.

Luis Rivera ha dit...

Perdó, he oblidat una cosa curiosa: recordo que al sí del PSUC, des de l'aný 72 ó 73, fins a la entrada del PSUC al primer ejecutiu d'en Tarradellas, l'Antonio Gutierres-Díaz y el Gregorio López Raimundo, s'anomenaban aixís, ambs el noms en castellá. Aquell home que cantaba Raimon, "de cabells blancs amb la bondat a la cara" era el company Gregorio López Raimundo, el Gregorio. Al mitin de Terrasa, el primer mitin public del PSUC, i el primer gran mitin de mases celebrat a Catalunya, enmig d'una folía entusiasta, la gente coreaba alló tan manit de "se siente, se siente, Gregorio está presente" que rima millor que dir Gregori.

Després de l'entrada en el executiu van pasar a ser públicament, Antoni y Gregori.

lola ha dit...

Luís,
he trigat a contestar-te perquè no sabia si fer un post, dels records que em provoques i les reflexions associades.
Recordo molt bé la canç`de Raimon, un dels meus cantants preferits encara ara, i el "se siente, se siente..." .
Cal dir que l'assimilació en temps de Franco no es va produir entre altres raons perquè, en aquest punt en concret (l'anticatalanisme) diria que va haver una sensació general de sentir-se vencedors. Paradoxal, o simplement complexe: obrers i vencedors. Al respecte, Espada explica una anècdota en aquest sentit, un comentari del seu propi pare, a "Contra Catalunya".
Pel que fa al comunisme la consigna, almenys abans de l'Assamblea de Cat., era que això dels nacinalismes era un sentiment petit burgés, que formava part de la ideologia alienadora.
Per altra banda, és evident que és català qui se'n sent, altra cosa són les conclusions d'aquesta pertinença.
En fi, potser en parli en un post, però rebríem tots, i em sembla que millor ser caute (divisa d'Spinoza, per cert)

Lola

Luis Rivera ha dit...

Es evident que cal ser cauto, Lola, i sob re tot perque sembla que es podría iniciar un analissi históric sense que el temps hagi fet posible una llunyanía prou necesaria. Peró, recordo un debat al sí del Psuc, hi era la Montse Roig (jo n'era vehí de la seva germana Carmina i de Francesc, el seu home que es quien va dur al partit) on , penso que era al 75, finals o començament del 76, on el que tu dius va quedar establert com a doctrina de partit. "El nacionalisme era un fet afeixit, no primordial". Saps quien es per a mi el problema? Que ens ho vam creure tot i veient que els que manaban actuaban en un sentit contrari. Aquesta fe avui ens passa factura.

lola ha dit...

Aquesta fe és molt pròpia de la joventut, Luís. La joventut és terrible, "Incerta, incerta, glòria". Es cura amb els anys, és a dir, amb l'artrosi, la menopausa, el colesterol, els triglicèrits (els "tricicles " que diu un company molt "cachondo" del meu marit), les arrugues, canes... Ai, Déu meu, si n'és d'absurda, la vida.

Lola