dimarts, de juliol 17, 2007

El filòsof en acció,

anomena Burke a l'estadista complet. En tot cas, un paràgraf del seu famós "Discurs sobre la reforma econòmica", m'ha empès a passar a l'acció, i anar-me'n, tot un matí, de rebaixes. Esgotador però, al capdavall, gratificant. Despeses, grans despeses. Totes essencials.

La economía no se reduce a la simple parquedad. En la teoría ambos conceptos se hallan separados; de hecho, puede que la parquedad sea, o quizás no, una parte de la economía, según las circunstancias. En la verdadera economía pueden resultar esenciales los gastos, incluso los grandes gastos. Aunque se llegue a considerar la parquedad como una virtud, existe, sin embargo, otra clase de economía y de índole superior. La economía es una virtud distributiva, y no consiste en ahorrar sino en seleccionar. La parquedad no requiere juicio ni sagacidad, ni providencias, ni comparaciones. El simple instinto, y no precisamente el de la clase más elevada, puede practicar a la perfección esa falsa economía. La otra require puntos de vista más amplios. Necesita un juicio discriminatorio y una mente firme y sagaz.

Burke tenia pocs diners i gustos cars. M'encanten les persones amb pocs diners i gustos cars. Quan van de compres, les persones amb pocs diners i gustos cars posen a prova la seva sagacitat, la seva fermesa i la seva amplitud de mires. Sí, senyor. En dono fe.


I, finalment (per avui), si el segle XX s'hagués parat a pensar en aquestes senzilles i sàvies paraules del gran Burke...

En toda àrdua empresa hemos de considerar tanto lo que vamos a perder como lo que hemos de ganar; pues cuanta más y mejor libertad posea un pueblo, menos se arriesgará para tratar de aumentarla. Éstas son las limitaciones del hombre. Porque el individuo actúa por su propio interés y no por especulaciones metafísicas. Aristóteles, el gran maestro del razonamiento, nos previene, con gran peso y propiedad, contra esa ilusoria precisión geométrica existente en la argumentación moral, la más falaz de todos los sofismas.

6 comentaris:

rA ha dit...

A veure si ho entenc: el que esta dient es que hem de comparar els costos i beneficis d'una adquisicio? Vaja...

Teresa ha dit...

Ai, els pocs diners i els gustos cars! Jo també en dono fe, i tant, del que dius! Gràcies per reportar aquesta reflexió de Burke. La trobo encoratjadora perquè és de les que et fan veure de forma preclara una obvietat que mai havies racionalitzat del tot, però que veus que ho hauries formulat exactament així, d'haver-t'hi posat.
Salut i bones vacances!

Júlia ha dit...

Els gustos cars no volen dir sempre gustos 'selectes', ep. Encara menys, en el món d'avui.

Molt interessants, les reflexions.

lola ha dit...

No te n'enfotis, Roc, del gran Burke. Que aquests economistes joves no respecteu res.

És encoratjadora, Teresa, exactament. Quan em passo gastant sempre em queda el rau-rau aquell. Doncs, que cony... Despeses, moltes despeses. Bon estiu a tu també; m'agrada molt saber que voltes per aquí.

Júlia, tens tota la raó. Però els gustos selectes acostumen a ser cars, molt cars.

I la cita final és un compendi de Burke: conservar -la qual cosa implica anar polint, sempre polint-el món real (sempre que no sigui una tirania, ep) i deixar-nos de perfeccions morals, és a dir utopies, és a dir revolucions.

Continuaré citant-lo perquè ara entro a llegir la seva crítica ferotge de la "doctrina armada", la Revolució francesa.

Quina enveja. Pel cap baix, es passejaven pels mateixos salons al mateix temps Burke, Samuel Johnson, Gibbon. Hi ha personatges amb una intensitat cultural tan gran, ara? La decadència de l'Imperi romà haurà estat estudiada per una historiografia molt més científica, ben segur, i m'atreveixo a dir, ai las.

Lola

Teresa ha dit...

Tens raó, Lola. No vaig esmentar la cita "compendi" que dius perquè per a mi és també una (gran) obvietat. Confesso no haver llegit Burke ni Johnson, però un dels meus encerts va ser llegir La decadència i caiguda de l'Imperi romà de Gibbon, fa anys. I la seva autobiografia, una delícia, tot i ser en la traducció al castellà en una edició d'Austral (no de l'època de Gibbon, però gairebé :)).

Sí, sí, encara que sovint no m'hi vegis, passo sempre per casa teva :).

Ostres, i això de Burke sobre la revolució francesa promet molt. Llàstima que tinc l'estiu ocupadíssim, però me l'apunto. Mentrestant, ja ens en faràs cinc cèntims, oi?

lola ha dit...

Ostres, una autobiografia de Gibbon. La desconeixia... Aquesta sí que me l'apunto.
Estic llegint un estudi sobre Burke, d'un conservador ianqui, Kirk; és interessant perquè també aporta dades biogràfiques.
Sí, en faré més posts. S'ho val.
Sí que és obvi, tot plegat, Teresa; pot semblar que ser conservador és aplicar el sentit comú al capdavall.

Lola