divendres, de juny 22, 2007

O caixa o faixa


Intel.ligent article de Ferran Mascarell a "El país" d'ahir. Nuevos y viejos catalanismos, es titula. L'Estat de les autonomies va ser en gran mesura un projecte polític català, deutor del catalanisme polític de començaments del segle passat, que ha acabat per beneficiar Espanya i ha desconcertat Catalunya. Paradoxal. Paradoxal i elemental, estimat Watson, diria jo. Si Mascarell té raó i el catalanisme va néixer amb una doble intenció: "Se propusieron ofrecer una solución de futuro a la sociedad catalana y también a la española; en realidad pretendieron construir una alternativa para encajar lo catalán y a la vez modernizar España", llavors és clar que el segon objectiu s'ha assolit amb escreix; el problema passa, doncs, a ser exclusivament nostre: com encaixar-nos, si considerem que no ho estem, de ben encaixats. Catalunya ha contribuït en bona mesura al fet cabdal que "hoy España ya no es ese Estado caduco, centralizado y premoderno de hace 100 años", i aquesta contribució pot fer morir d'èxit al catalanisme, tot passant de sentir-se més ben o mal encaixat a ser perfectament encaixonat, en taüts. En efecte, "hoy la sociedad civil catalana no es la sociedad civil más fuerte y avanzada de España", i aquesta ferida narcissista terrible, molt més terrible si s'és conscient que els mateixos catalanistes se l'han autopropinada en bona part, pot portar (això Mascarell no ho diu, almenys de manera explícita, però jo trobo que hi ha símptomes que ho fan témer) a una reacció antimoderna, antiliberal. Un catalanisme arcaïtzant del qual també trobaríem arrels en l'impuls de principis del XX, tot i que Mascarell no ho esmenti.

Mascarell, cap al final de l'article, amb poca traça o amb molta trampa, pretén donar pistes de reformulació catalanista en base a una opció d'una modernitat diàfana i capdavantera que passa per reivindicar -diu textualment- la nació metròpoli, la nació de ciutats, l' equació ciutats-Catalunya-món, la qual cosa a mi em sóna a una nació de disseny (barceloní, per descomptat), és a dir a no-res. Si ho entenc bé, a l'únic que realment ens commina és a deixar-nos de romanços nacionalistes per a sortir de la paràlisi i la frustració.

11 comentaris:

rmf ha dit...

apunt sobre el "caduco, centralizado y premoderno": només cal llegir gent informada (1,2, i molts que m'oblido) i no els qui sempre han viscut llepant la mà de l'amo. Em sobta que algú es cregui que Espanya no és caduca, centralitzada i premoderna.

lola ha dit...

Home, segons els articles que enllaces, centralitzada sí, caduca i premoderna no. Coincideixo amb Mascarell que, en part, el nacionalisme català ha fet la feina de fer país per compte d'Espanya i no de Catalunya, i, probablement, sigui allò de cornuts i pagar el beure.

Mascarell parla a l'article (molt llarg, només n'he extret algunes qüestions) d'ambigüitat, de no saber què es vol. I doncs si tot plegat és tan escandalós i maquiavèlic com es dóna a entendre (ensorrar econòmicament Catalunya per ensorrar les veleïtats nacionalistes) què ha fet Pujol (per anar ràpid) durant tots aquests anys venent una visió optimista del nostre futur. Es tractaria del pitjor polític de la història, com aquell qui diu, i jo no ho veig així.
Així que em sembla que el mal moment del nostre país no només és culpa de l'Estat. Coincideixo en què la nostra ambigüitat, la manca d'objectius clars, la puta i la ramoneta, el donar tanta corda a la progressia nostrada (en educació i cultura, per exemple), i un llarg etcètera, han fet molt de mal, i ens passa tot plegat factura.

Lola

lola ha dit...

Ah, m'ha cridat l'atenció la queixa de Volskswagen sobre les línies ferroviàries a Martorell i ho acabo de consultar. Els trens de Renfe entren dins de la fàbrica, es carreguen de cotxes i fan via per tot Europa. És clar que com més infraestructures millor, però la gent de Seat pensa que des de la central alemanya es privilegia la marca Skoda, per exemple, i no pas perquè hi hagi més infrestructures.
No sé, era l'única qüestió sobre la qual podia informar-me directament en aquests temes.

Lola

rmf ha dit...

gràcies per la informació de Seat; en qualsevol cas, no treu pes a l'argument de la falta d'infraestructures. En qualsevol cas, el panorama centralista no canvia. La caducitat depèn de la perspectiva; si mires des del centre no ho és gens (Madrid 2015), si ho mires des de l'estació de Sants, direcció Gavà, em sembla que la caducitat és evident, i perillosa. Amb espanya crec que és evident l'obsolescència de Catalunya (no dic que sense espanya també ho fos, que segurament). I la premodernitat no crec que calgui demostrar-la, és l'essència de l'estat espanyol i crec que és el motiu principal de la seva supervivència: si es fes modern, desapareixeria en una tarda. Altra cosa és que la façana sigui moderna, que no ho discutiré.

Finalment, no dono la culpa a Espanya de res: crec que cadascú té el que es mereix i el que no llora no mama, com si diguéssim. Diria que és indiferent el que es faci des d'aquí, partint de la base que tenim una base social políticament molt contradictòria i fràgil (veure l'estatut, que ha decapitat per decennis qualsevol posició de força). El que em sobta és com es combrega amb pedres de molí sobre la "modernidad del Cid".

El poder és el poder, i aquest sempre, des dels reis catòlics, ha estat al centre; el que passa és que alguns es van creure que el 75 prometia un canvi estructural, cosa que només passa, diria, amb derrotes militars. I aquestes, és clar, no arribaran.

lola ha dit...

Bàsicament estic d'acord en com ho planteges, Ramon. Només que a la Transició, a parer meu, sí que hi va haver un canvi estructural històricament a tenir en compt. Jo treballava d'administrativa a una Conselleria incipient, una engruna de poder, de despatxos i de personal, i et puc explicar el pànic que va entrar a tots els Caps davant l'allau de traspassos que, a més, Madrid, després de "marear la perdiz" força temps i de duríssimes negociacions, va decidir fer de cop. Aquí ho teniu.

Crec que es va aconseguir el màxim possible, estem, per bé o per mal, en el nostre sostre d'autogovern dins de l'Estat espanyol, llevat, exactament, que hi hagués convulsions i violència. I això caldria anar-ho dient i paint. O morim així però espavilant-nos, traient el màxim de rendiment a allò que tenim, o morim així i deprimits.

Lola

Júlia ha dit...

Crec que amb el que tenim podríem fer molt més, havíem tingut molt menys i deunidó el que es feia, sobretot en cultureta, tema en el qual anem de baixa de forma progressiva.

Fa poc llegia en algun blog i per part d'algú que semblava raonable, alguna cosa així com que l'única solució és la independència (?). Això creien altres, també, i no vull posar exemples...

Em temo que, si això passés, acabaríem parafrasejant l'escriptor i manifestant que 'contra Espanya vivíem millor'. Sobre Mascarell, ni comento, un home intel·ligent, però ja sabem per on van els trets.

lola ha dit...

Totalment d'acord, Júlia. He tingut a prop això de la independència des de ben petita, la conec bé. Ves per on, no l'he compartit mai, aquest afany. Em sembla una forma inevitablement arrauxada d'entendre Catalunya, que, a més, no se sol correspondre amb la manera de viure a Catalunya.
Contra Franco, tot plegat tenia encara sentit, hi havia futur, un futur obert a la imaginació. Però haver d'anar sempre, sota qualsevol circumstància, a la contra trobo que infantilitza.

Lola

Luis Rivera ha dit...

Reconec que em costa d'entendre aquest debat, segurament perque fa molts anys que hi soc al centre i a Catalunya viatjo sovint, peró de manera desapasionada. No puc compartir la visió d'Espanya pre moderna, molt menys a Madrid, on l'actual Presidenta de la Comunitat empeny una política de fets i paraules lliberal i força modernitzadora. Per quina raó pensem que Madrid es pre-moderna? No estará Catalunya perdent la modernitat? Esfonçada en una discusió permanent sobre la seva identitat? Empenyada en reconstruir una nació?

A la fi, penso, el gran debat sobre l'independencia o l'autonomía, potser resulta frustrant i al capdaball estèril. Ens ofegaba l'estética, ens deía Unamuno, i l'identitat es una cuestió estética. Vist des de fora i amb una mirada de continuitat, es dificil d'entendre aquesta angoixa. Catalunya era moderna, diría jo que casi per definició, o per propia natura. Ho es encara? Ací, a Castella es pensa que si, pero a Madrid corren molt en aquest moments i ja començan a considerar molt contents que son els primers en moltes coses, i aixó, penso, es mala cosa pels que ho pensen.

lola ha dit...

Luís, donat que en el fons del fons més fondo sóc rematadament optimista, penso que aquesta legislatura, que tant ens ha desconcertat a aquells que encara ens deixem concertar i desconcertar, acabarà essent catàrtica. Ho dic amb la boca petita, petita.

Salut,

Lola

Luis Rivera ha dit...

Sigui benviguda, Lola, la catarsis, que de vulgaritat ja en tenim prou.

lola ha dit...

Que així sigui, Luis

Lola