La llamada de España


Arran de la publicació del llibre de Preston, Idealistas bajo las balas, he tornat a pensar en la coneguda com a "guerra d'idees" que tants intel.lectuals van venir a lliurar a casa nostra durant la Guerra Civil. Entre les múltiples i variades motivacions que puc entreveure i entre algunes de les que he llegit, sempre em ve a la memòria la del belga Nick Guillain, citat per Hugh Thomas:

Espíritu de aventura, aburrimiento y este lluvioso otoño de 1936.

És irònica, malencònica, nua, personalíssima. Podria ser el començament d'una novel.la, l'inici d'un personatge. Sota les bales i les ideologies, certament, sempre hi ha els homes, el seu esperit i les seves circumstàncies.


Quant a les idees, però, la guerra era a mans d'Stalin. Segueixo Hugh Thomas en l'explicació del domini comunista, domini que va lluir vistós, fins i tot solemne, en el famós Congrés d'Intel.lectuals Antifeixistes celebrat a València l'estiu de 1937. El congrés anunciava una finalitat oficial: discutir l'actitud dels intel.lectuals davant la guerra. El congrés, tanmateix, es va organitzar a l'entorn d'una altra finalitat soterrada però que ben aviat va veure la llum: la condemna per trotskista, sinònim llavors de nazifeixista, de l'escriptor André Gide, el qual en el seu Retour de l'URSS, publicat l'any anterior, s'havia atrevit a fer servir la seva capacitat crítica. El congrés va acollir la major part dels apologistes de la República, essent presidit per Malraux; en la solemne inauguració es va llegir un discurs de Bertolt Brecht. Alguns delegats es passejaven -explica Thomas- per València en Rolls Royce. La República mimava els seus intel.lectuals i la NKVD, motiu d'un poema apologètic d'Aragon, els manipulava i, si anaven maldades, els liquidava. Prèviament, però, calia marcar-los amb el hierro de la infamia:

Es nuestro deber, el deber de cada revolucionario, de cada demócrata, de cada persona honrada, marcar el trotskismo contrarrevolucionario, con el hierrro de la infamia (Dolores Ibarruri, 4 de febrer del 37).



I em continuo preguntant com el deliri paranoic d'un sol home vers un altre (Stalin en relació a Trotski) pot esdevenir el deliri paranoic de milions d'homes arreu del món. I continuo sospitant que l'estranya parella tràgica Stalin-Trotski continua essent el nucli humà de la nostra història més contemporània, el pinyol d'un fruit emmetzinat. I no m'agradaria concloure (però la veig, la conclusió, la veig) que tot plegat és prou banal, avorrit, i que, per postres, plou. Plou sobre els vius i sobre els morts.