diumenge, de març 04, 2007

Alumnes filòsofs



Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.

Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.

Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?

I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?

12 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Comparteixo amb tu aquesta estranya sensació d'haver de recomanar a un alumne, fora de classe, que no es deixi seduir per l'esforç de seducció que has desenvolupat com a professor al llarg d'un curs dins de classe. M'imagino que hi ha alguna cosa que es transmet, a més del discurs i aquesta cosa és l'espontaneïtat del teu amor a la filosofia. I això és contagiós, rar i perillós.

Geococcyx ha dit...

Quin coratge de fer-ho, i d'explicar-ho aquí, Lola i Gregorio. Deveu ensenyar coses molt perilloses els filòsofs... L'ofici que ensenyo (enginyeria) no provoca aquests recels entre els pares dels meus alumnes, i m'estalvio situacions com le que expliqueu.

Aquest cap de setmana m'he sentit orgullós de parlar amb una exalumna meva que treballa d'enginyera ambiental a la industriosa Monterrey (alguns trobareu que "enginyer ambiental" és un oximoron, pero això seria un altre tema). Val a dir que els mèrits són bàsicament d'ella, però tanmateix me'n sento orgullós.

Bon(s) viatge(s), Lola!

lola ha dit...

Sí, perquè el que expliquem a classe de filosofia no és inocu. És moralment explosiu. Després, hi ha la vanitat de seduir, suposo que en tot professor. I la vanitat de deixar-se seduir que exerceix l'alumne. I, al capdavall, tot plegat, a mi, ja em cansa.

Molt més divertida i sana la seducció que exercien, in illo tempore, les meves cames, posem per cas.

Lola

lola ha dit...

Ep, Geo, no t'havia vist. I això, sí, la filosofia no deixa indiferents els alumnes: o l'odien o se n'enamoren.

De tota manera, l'orgull en veure els alumnes que tiren endavant, aquesta noia amb Kant... és, ben segur, igual al que sents tu amb els teus, d'alumnes. I, certament, hi ha feines molt pitjors.

Lola

Felipe Sérvulo ha dit...

Lola:
Gràcies per la teva visita.
Sobri Machado et contesto en el meu blog.
Una abraçada.
P.D Fem tertúlies en l'Ateneu, si vols venir algun dia, estarem encantats.

lola ha dit...

Estic del tot d'acord amb el que dius de Machado, Felipe. Sí que m'agradaria una tertúlia a l'Ateneu (no hi he estat mai de tertúlia i és un lloc ben seductor)amb vosaltres, tot i que escric millor (és un dir) que no parlo, però vindria a escoltar. Ja em diràs. I gràcies.

Lola

lola ha dit...

Ah, Machado. Quan el meu fill era molt petit, li llegia petits poemes en una edició on es veia la cara del poeta de fons amb unes taques a sobre. El meu fill l'anomenava Manchado.
Vés, d'aquelles coses que a les mares ens fan tanta gràcia.

Lola

Felipe Sérvulo ha dit...

Lola:
Una companya de tertúlia ha estat el diumenge passat en Cotlliure.
Mira les fotos que ha portat.
Don Antonio està millor allí.
Petons mil.

Jesús Cardona ha dit...

Bé, jo vaig ser un alumne seduït. No era brillant, més aviat gandulot i inconstant, però treia algunes bones notes. Volia fer dret i cap a finals de COU, quan preparava la selectivitat, vaig dir que faria filologia o humanitats. I ara entenc el que dius Lola, perquè la professora de català em va fer una reflexió que en aquell moment no veia per enlloc. Jo pensava que la professora volia parlar amb mi per animar-me a fer filologia i em va dir tot el contrari. Bé, finalment vaig fer dret, però al cap i a la fi penso que la universitat va ser molt decebedora. Fins fa un any em dedicava a les lleis -fatal- amb més rutines que passió. L'any passat vaig agara les malestes i vaig marxar a Anglaterra. A casa segueixen sense entendre res.

lola ha dit...

Jesus, m'has recordat Pla al Quadern gris, el seu astorament i decepció a la Universitat. I doncs, em sembla que si l'analogia és correcta, hauràs de fer d'escriptor.

Confessió per confessió: jo era més que mediocre, fins que vaig arribar, seguint l'estela d'un germà, a la facultat, allà em vaig eixerir, sobretot perquè em deixaven en pau: ni notetes, ni treballets, ni faltes d'assistència. Al final ens veurem les cares, i la veritat és que tampoc exigien gaire.

Malgrat tot, i aquest és un de tants consells de mon pare, el pas per la Universitat (sigui quina sigui) et dóna mètode i, per tant, et limita, i això és bo; els autodidactes ho tenen molt difícil. N'hi ha pocs que se'n surtin, amb un cert ordre mental.

Lola

Anònim ha dit...

Buen y venturoso viaje..

Q.-

lola ha dit...

Merci, JP. Estoy ilusionadísima.

Lola