dimarts, de febrer 13, 2007

Los etarras no aceptan esas cosas,

diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.

Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.

Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

mmm... per abreujar, sempre podran dir allò de, "no, no, si jo no he estat mai res, no he fet res, no he dit res, no he pensat res, no m'he equivocat en res". I amb raó, quan els colguin de terra, podran dir, ni que sigui a l'epitafi, "no som res".

Gregorio Luri ha dit...

Em fa l'efecte que l'electorat d'esquerres és menys fidel que el de dretes perquè és més narcisista i, per tant, està més desemparat davant les frustracions (quant havia de ser tot el contrari).

lola ha dit...

Finíssima i alhora brutal, dersu, la progressió, o el descens, vaja. He rigut.

Els esquerrans que jo conec -els meus amics- provenen d'esquerres radicals i s'han instal.lat en la gran frustració d'anar votant Psoe o, el que ve a ser el mateix, abstenir-se de votar Psoe. Ferida narcisista d'uns ideals de joventut que han deixat de tenir sentit fins i tot, o sobretot, davant la quotidianitat del mirall.

I és curiós perquè a mi em sembla que a l'àmbit de les reivindicacions socio-laborals hi ha una gran i encomiable feina a fer, despullada d'ideologia, pragmàtica, dura, persistent. Però s'imposa el fatalisme i el fer volar coloms ideològic.

Lola

Felipe Sérvulo ha dit...

Lola:
Se m'escapa un poc tu raonament (pot ser que no arribo a més en català), però m'ha agradat i sona, un poc, a desfogament.
Abraçades i gràcies per enllaçar-me.
Mira:
http://inventariodesilencios.blogspot.com
Es un nuevo proyecto que he comenzado por aquí.
También te he agregado.
Adelante con tu valentía expositiva
Felipe

lola ha dit...

Ei, Felipe, en aquest cas no en té la culpa el català, no. Veuràs jo el bloc el faig servir per a desfogar-me, certament. A més, m'agrada escriure -m'ho passo bé en el moment d'escriure-ho, i això és sublim: escriure i estar al mateix moment disfrutant-, doncs, m'agrada, deia, escriure a contrapèl, de manera esqueixada, una mica bèstia; adoro el sarcasme. També quan el llegeixo en els altres.

Com que també, en la meva estimadíssima esquizofrènia, tinc tendències líriques, els teus blogs són un bàlsam.

Salut,

Lola

Felipe Sérvulo ha dit...

Dius: "amics, coneguts i saludats". Veig que t'agrada Plá, tan injustament oblidat.
Un abrazo fuerte.
Felipe
Y gracias por tu comentario.

Anònim ha dit...

M'agrada aixo que dius: de dues coses n'anem sobrats, de feina a fer i d'ideologies barates.

lola ha dit...

Pla és un monument. Em reconcilia amb la meva pàtria, ell que sempre s'hi va trobar un punt descol.locat.

ra, Pla també ens donaria la raó, aquí.


Lola