La mort del tirà

Hussein ha mort a la forca. Em desperto molt d'hora i, amb el plaer del primer cafè amb llet als llavis, m'assabento que el tirà ha estat executat; un dels personatges més sinistres de la història del segle XX. I recordo els seus dos fills, destinats a succeir-lo, la seva mirada èbria, el futur de l'Iraq de Hussein segons Hussein, el seu llegat. I recordo el passat: la guerra amb l'Iran, devastadora; l'absurda i criminal invasió de Kuwait; les matances de kurds i xiites; la liquidació de gendres i ministres, de famílies senceres caigudes en desgràcia per la paranoia sanguinària d'un boig; el tripijoc xulesc i criminal amb els inspectors de l'ONU, el tancar-se totes les portes, tota possibilitat de pacte, l'aposta portada al límit; estadista de Casino, ruleta russa. Recordo l'estètica totalitària del règim, així com els gustos personals del tirà i dels seus dos fills destinats a succeir-lo: una esgarrifosa horterada; una orgia de palau sobre palau, pedra sobre pedra, or i marbre desbordats, despullats de tota noblesa. A vessar d'or blanc, d'or groc, d'or negre. A vessar de sang.

Cerco un passatge de Plató -i no el trobo- on parla amb paraules ajustadíssimes del tirà, la bèstia que conté totes les facetes del mal, que es fonen en la seva terrible i desballestada solitud; el setge de la traïció, que ensuma per tots els racons i contempla en totes les mirades. El terror dins seu i el món com a mirall.

La tirania és la pitjor forma de govern, i conté totes les facetes del mal, i cap teòric sensat ha discutit mai la necessitat d'eradicar-la.