Montilla a Santa Llúcia o que Santa Llúcia ens conservi la lentilla

Volia posar un link però fa figa. En tot cas "Montilla a Santa Llúcia" és l'impagable títol d'un article de l'imparable Hector Bofill, publicat a l'Avui del proppassat 14. És un article ben estructurat en sostenir una tesi òbvia, així que intentaré resumir-lo ràpid, alhora que el vaig comentant.

Bofill, de la cultíssima saga dels Bofill, situa Montilla com a President de la Generalitat dins d'una òptica encertadíssima. De fet, amb lentilla o sense, és l'única Montilla que paga la pena de conservar. Vegem-ho: El fonament de la reivindicació política catalana es troba en el fet cultural (La Catalunya contemporània no és cap altra cosa que la seva cultura, afirma Bofill). Ergo, si la màxima autoritat política del país és aliè al pòsit cultural de la nostra terra, no per andalús ans per ignorància olímpica contrastada (Que els ignorants governin potser s'hauria d'entendre com a signe de normalitat en el context de les democràcies occidentals, pero Catalunya no es pot permetre aquest luxe quan el genocidi lingüístic i la negació del valor del nostre patrimoni encara està fresc, aquí la clava Bofill)..., per ignorància, doncs, pròpia d' aquell segment de població que ha viscut a cegues la realitat cultural catalana perquè vivia -o malvivia, és igual, això ja depèn de cadascú i no de la col.lectivitat- en exclusiva del pòsit cultural espanyol, queda clar, doncs, que la Catalunya-nació ha fet més figa que els meus links (que ja és dir). Bofill, irònicament, còmicament fins i tot (espero que en preguin nota els de Polònia), ho resumeix en una escena: la nit de Santa Llúcia i el tradicional discurs de cloenda del president de torn.

Si Montilla (dit ara, aquest nom, en sentit molt laxe i, per tant, d'àmplia cabuda) pot arribar a ser president de la Yene és perquè la Catalunya cultural -recordem-ho: la que dóna únic fonament a les institucions i reivindicacions polítiques- no ha fet sinó aprimar-se fins a l'anorèxia durant els anys de restauració del seu autogovern. Si Catalunya hagués mantingut el seu gruix cultural mai no arribaria a la primera institució del país algú que no pot citar el nom de tres poetes vius en llengua catalana, diu Bofill, tot estalviant-nos, tal vegada, el mal gust de fer-ho més ràpid, com ara: "... algú que no pot citar-me a mi". I ara ve el mal, el mal diagnòstic de Bofill quan carrega contra Pujol i Maragall i contra tots els que vindran si no ho esmenen, i en fer-los, amb tota la raó del món, culpables de desídia cultural, els fa també, en interessada sinècdoque, culpables del desastre. Doncs, no, Bofill, no. Si Pujol i Maragall han pogut -com podran els que vindran- passar-se pel forro la cultura catalana és perquè no hi ha més cultura catalana (llevat d'una o dues, o tres, personalitats que no donen per a fer teixit, que diria Pujol) que aquella que vol viure de Pujol o Maragall o dels que vindran. Pujol, Maragall, o els que vindran inclòs Montilla, no han topat ni toparan amb un món cultural sòlid, el qual sempre topa amb el poder polític; no vull dir que s'hi enfronti permanentment, però sí que es fa notar, es dóna suficient pistu com per a què siguin els polítics qui hagin de fer la gara-gara al món cultural. I no a l'inrevés.

I per acabar, enceto allò que serà un segon post amb la següent cita de Bofill: ...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural. Un moment, que m'ajusto les montilles, vull dir les lentilles.